Molts cops acabes tal com has començat. Els punts de partida defineixen les regles del joc i marquen la trajectòria que vindrà a continuació. No és estrany, doncs, que The Beatles volguessin tornar al rock and roll pur i efectiu dels inicis en el seu penúltim àlbum Abbey Road, com tampoc ho és que Santi Careta es posi en el mateix paper que feia quan donava els primers passos en el món de la música. Amb Lapsus, el grup d’adolescència, el d’Avinyó era qui componia les cançons i escrivia les lletres. Ara, amb el seu primer disc en solitari (Els ocells i l'stereo, Chesapik 2016) torna a les arrels, enfrontant-se tot sol a les seves cançons. Després de més de vint anys aprenent, ja sigui col·laborant amb gent com els Brams o Marc Parrot o promovent projectes com l’ambiciós grup de jazz-rock Astrio, el músic assegura que torna “a l’essència que em va portar a començar a fer música”.

Les primeres gatades, també les musicals, sempre es fan en família. Que Careta ja sentís folk “quan estava dins la panxa” és un fet que ha ajudat a què aquest disc sortís tant de l’interior. La tradició d’Esquirols o Xesco Boix ve de la mare, “que tocava la guitarra folk des de sempre”. Aquest retorn als orígens més primaris el fa sense haver tocat mai en cap grup d’aquest estil, el que l’ha portat a aquests terrenys silvestres, a part de l’herència materna, és l’etapa vital que ha viscut. “Tenia la necessitat de fer un disc, estava vivint emocions personals molt fortes i les cançons han ajudat a solidificar aquesta etapa”. L’amor i els sentiments que l’envolten, es palpen en els deu talls de l’àlbum, que s’ha pogut fer gràcies a la savi temps, que cus totes les ferides.

Tornar al camp per viure i per gravar

Un altre dels canvis que ha influït en la gestació d’aquest debut han estat les mudances. Havent passat divuit anys vivint a Barcelona, Careta ha fet voltera i ha tornat a Avinyó, després de despendre's de tot (pis, feina, cotxe) va sentir la necessitat de retrobar-se amb el poble i amb la natura. D'aquest retrobament instintiu també se'n deriva el nom del disc. “Quan necessito equilibri i inspiració vaig al bosc, m'estiro a terra i escolto els ocells, d'aquesta manera t'adones de l'estèreo”. Es podria dir que els sons que s'escolen entre els arbres et fan saber on estàs col·locat, metafòricament s'explicaria com que “l'estèreo simbolitza les persones que t'envolten i com que el disc parla molt de les relacions personals volia jugar una mica amb la posició que ocupes tu quan estàs en una relació, si t'acostes o t'allunyes”. 

La localització que va escollir per gravar Els ocells i l'stereo tampoc queia gaire lluny dels alzinars on jeia. A una hora de camí hi tenia Guissona, un paratge més sec però amb una persona amb qui sabia que les coses fluirien, Joan Pons de Cal Eril. “Necessitava la mà d'un tio intuïtiu amb el seu bagatge i  bon gust”. Enamorat del disc La Figura del 8 d'El Petit de Cal Eril i amb la bona experiència prèvia d'haver fet una banda sonora d'un documental sota la seva producció, Careta va posar-se a les mans de Pons. “La seva influència és immensa, vaig anar-hi amb les cançons molt despullades, fins i tot sense lletra, i ell em va ajudar des del principi del procés”.
 
Per buscar la veritat no cal tècnica

Per definir la nova faceta del guitarrista, i aprofitant per fer un joc de paraules fàcil i dolent, es podria dir que Careta es treu la careta. “Tens molta més responsabilitat, tot recau sobre tu i no et pots amagar enlloc”. Quan ets l'únic que surt a les fotos de promoció i, sobretot, l'únic que dóna la cara i es deixa l'ànima a l'escenari “te n'adones que no pots fer una cosa que no et representi al cent per cent, vas a buscar la veritat en cada segon”. Aquesta recerca és com un nu integral que, en el cas de l'avinyonenc, l'ha fet plantejar-se moltes de les coses que fa i decidir-se a fer només allò que l'impliqui personalment. 

Sota aquest discurs que pot semblar naïf s'hi amaga un acadèmic de la música. Exalumne de l'ESMUC i des de fa anys professor de guitarra al Conservatori del Liceu, ara ha volgut despendre's de l'academicisme, confessa que “l'art de la simplicitat és el més difícil”. La tècnica impol·luta (que moltes vegades “fa que et deixis coses molt més essencials”) s'associa al concepte de perfecció, però Careta, amb coneixement de causa, ho desmenteix: “la perfecció pot ser allò brut, amb errors. Aquí hi podem trobar la bellesa també”. Actualment, però, deixar de banda el que no necessites no és fàcil. “En el món en què vivim amb tants inputs i tanta oferta, ens allunyem fàcilment de nosaltres mateixos. En el meu cas he fet un camí molt llarg de tornada per arribar a la senzillesa”.

  Acabant de rematar conversa  a la redacció de NacióDigital, concretem cita: el 19 d'abril a la sala 2 d'Apol·lo, dia escollit per la presentació oficial amb tots els convidats. Aquests acompanyants seran Dani Ferrer (de Love of Lesbian) al baix, Juan Berbín (de Seward) a la bateria, David Soler (de Jonah Smith) al pedal steel, el Quartet Brossa de cordes o el mateix Joan Pons. Tots ells han participat en el disc, per això és tot un esdeveniment la reunió que es farà aquest dimarts. Normalment la formació que mou el músic és “la màgica”, el trio amb arpista i violoncel·lista. “Tenia clar que havien de ser dones per l'energia, la delicadesa i la sensibilitat femenines i perquè eren temes molt íntims”. Baixant les escales i preguntat per si hi haurà segon disc, respon que si la vida li demana tornar a explicar experiències d'aquesta manera, n'hi haurà. Per tómboles, aquesta. Podem comptar que repetirà.