El 6 d'octubre del 1869 es va produir una insurrecció popular a les comarques gironines amb l'objectiu de proclamar la República federal. Els fets es van conèixer com el Foc de la Bisbal, que és on va quedar focalitzada una revolta que havia de ser generalitzada. Va haver-hi una mortaldat en els combats amb l'exèrcit de la monarquia. Al final, els capitostos van ser amnistiats.
Aquesta és la història que inspira El Federal, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972). Una trama, la d'aquest particular 6 d'octubre empordanès, situada en el període conegut com a Sexenni Democràtic (1869-74), en què els Borbons van ser a l'exili i que, per força, pot conduir el lector a fer paral·lelismes i reflexionar sobre l'actual moment polític.
Com va conèixer aquesta història?
Em va venir a través de Joaquim Coello, que és descendent directe del protagonista de la història, en Pere Caimó. Va ser ell qui em va explicar la història. Era durant el confinament. Ell havia llegit una novel·la meva, Els reis del món, li havia agradat, i quan vam poder sortir -jo era a Mallorca-, ens vam trobar i em va explicar els fets de la Bisbal. Vaig poder visitar l'arxiu de Sant Feliu de Guíxols i Marc Carbonell, l'arxiver, em va enviar per correu electrònic tot el material que tenia sobre en Caimó. Aleshores jo estava acabant una altra novel·la, Ràbia, però de tant en tant entrava en la documentació i em va semblar interessant. Entre altres raons per les ressonàncies polítiques amb el moment actual.
"S'ha definit 'El Federal' com una novel·la lleugera i m'agrada, intento explicar una història complexa d'una manera agradable"
No ha de ser fàcil penetrar literàriament en aquest període del govern de Prim i el regnat d'Amadeu de Saboia.
Algú ha definit el llibre com una novel·la lleugera i m'ha agradat. És el que vol ser, una novel·la clàssica de plantejament, en el sentit que intenta imitar models del XIX que intenten explicar una història complexa d'una manera agradable. Era el propòsit que em vaig fer com a escriptor. Tenint clar que seria la darrera durant molt de temps de temàtica històrica. Ara tinc ganes d'escriure novel·les que tinguin l'acció situada en el moment actual i formalment diferents.
S'ha capbussat en el segle XIX. La Guerra Civil, per la seva transcendència, domina la memòria històrica. Però creu que en el segle XIX hi ha també claus importants per ajudar a entendre'ns?
A vegades creiem que el segle XIX està molt separat del segle XX. Crec que és una qüestió de posada en escena perquè el paisatge urbà del XX ja és molt com el nostre, mentre que el segle XIX visualment ens sembla molt antic. Però les idees són exactament les mateixes que estem debatent avui. L'únic que canvia és el vestuari, i alguns usos i costums. Estaria bé ampliar el concepte de memòria històrica fins al segle XIX perquè és també la nostra època.
Destaca de la novel·la el protagonisme de les dones, com les dues Isabels. Els personatges són reals?
Quasi tots, amb algunes llicències. I les dues Isabels van ser rellevants. Ho explica el mateix Caimó. Entre el material treballat hi ha un text que per mi va ser la Bíblia del relat, que era un opuscle publicat pel mateix Caimó explicant els fets un any després, una vintena de pàgines apassionants de llegir. I una de les coses que destaca és el paper d'Isabel Batalla, la seva dona, i Isabel Vilà, per qui tots dos tenien una mena de fascinació.
Isabel Vilà va ser una protagonista de la història, sent dona de classe treballadora.
És una contrafigura dels Caimó, que són uns revolucionaris de casa bona. Que té molt de mèrit perquè podien viure molt bé i van optar per complicar-se la vida. Però la Isabel Vilà era una revolucionària que sorgeix de la classe treballadora. I ells es troben potser per primera vegada davant d'una persona així, d'un món que no s'espera que es mobilitzi i que ho fa. Lliga la idea de revolta treballadora, de justícia social i feminista amb la idea nacional. No de la independència però sí del republicanisme federal com a sistema per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Si feien caure la monarquia i s'anava cap a una república federal, creien que tots els pobles es podrien posar d'acord. El seu partit es deia així, el Partit Republicà Democràtic Federal, inspirat en els Madison, Emerson o Lincoln dels Estats Units.
Però pel que fa a la dona, i en això també fa pensar en el procés, la lluita pels drets nacionals de Catalunya apareix lligada a la reivindicació d'un model democràtic de drets i llibertats. Va tot junt, de l'educació per tothom al combat contra el colonialisme, i això és el que ho fa atractiu. La mateixa Isabel Vilà acabarà sent mestra i pedagoga.
La novel·la es pot entendre com el conflicte entre la història autoritària d'Espanya i el clam persistent per les llibertats. Però no mostra també un xoc entre un idealisme retòric i una mirada més pragmàtica a la realitat?
És clar, tot moviment que es proposa una transformació profunda de la realitat, ha de ser molt ambiciós en els seus plantejaments. I aquesta ambició conté la llavor de la seva pròpia erosió. Perquè aquesta ambició serà entesa de manera molt diferent pels qui hi estan compromesos. Com a mínim, els del Sexenni Democràtic van arribar a proclamar la Primera República, que fou efímera, va durar poc més d'un any. Va ser efímera perquè un cop la van proclamar, no van saber què fer i les tensions internes eren tan fortes que es va autodestruir. És una mica la història d'Espanya i Catalunya.
Interessant això.
Per enfrontar-se a Espanya, Catalunya s'ha d'entendre necessàriament amb els elements espanyols diguem-ne progressistes que desafien l'statu quo. Per tombar l'Antic Règim de cada moment, és necessària la suma de catalans, bascos, esquerranosos, llibertaris i gent de pensament i tradicions molt diferents. Li passa al mateix independentisme. En general, tots els moviments revolucionaris tendeixen a tenir aquest cicle de les grans expectatives a les grans decepcions. I quan venen les decepcions, sorgeixen unes tírries que esfereeixen de veure. És el brou de cultiu dels paracaigudistes, els salvapàtries i els venedors de fum.
"Van assassinar Prim un any després de concedir una amnistia als republicans que els amnistiats van rebre de mala gana"
Els fets que novel·la es van produir just en un dels pocs períodes diguem-ne reformistes del segle XIX. S'havia fet fora els Borbons, s'havia aprovat una Constitució bastant liberal per l'època, un català, el general Prim, era l'home fort a Madrid. Era el govern més "progressista" de la història...
I poc després, assassinen Prim, i un dels temes que alimenten l'odi contra ell és haver concedit l'amnistia als republicans. Una amnistia que, a més, els amnistiats reben de mala gana de mans de Prim. Gent com Caimó o Francesc Sunyer el veien amb antipatia pel seu passat esclavista. Un dels qui dirigeix el govern en aquest moment era el general Serrano, que és també d'aquesta línia de progressista ma non troppo. Aixequen les suspicàcies dels republicans, que creuen que els enredaran.
El Foc de la Bisbal no és una lliçó de com certes actituds poden acabar sent contraproduents?
D'una banda, és un avís pacifista. En Caimó era un pacifista i creia que hi havia més a guanyar en un moviment no violent que en un de violent, però no ho rebutjava si arribava el cas perquè també era el llenguatge de l'època. Aquesta història també es pot entendre com un bon exemple d'organització popular, com va ser l'1 d'octubre, salvant les moltes distàncies. Un moment en què, contra tot pronòstic, la ciutadania aconsegueix fer una cosa que semblava impossible, un desafiament que té èxit, però no té recorregut. El referèndum va ser un èxit de l'organització civil com no s'havia vist, però va ser reprimit a bufetades i el seu resultat no va ser reconegut ni vinculant. Al Foc de la Bisbal, el poble revoltat aconsegueix derrotar les tropes monàrquiques, però això no va enlloc perquè l'aixecament havia de ser general i els únics que es van revoltar van ser els de l'Empordà.
Què va passar amb els líders?
Foren detinguts, empresonats i condemnats a mort, que és com comença la novel·la. Amb el líder, Caimó, esperant a la presó que l'executin. Cosa de la qual es va salvar gràcies a l'amnistia de Prim.
El procés ha estat com un Foc de la Bisbal sense morts, com una foguerada?
Més que això, però la novel·la tampoc està escrita en clau. Si s'intenta llegir buscant paral·lelismes punt per punt, no surt. Però sí que tots els moviments de revolta que es proposen una transformació de la realitat tenen un seguit de característiques que se solen produir.
"Catalunya està encallada i, a diferència de tanta gent, em veig incapaç de saber per on sortirà"
Com veu la situació política després de les eleccions del 12-M?
La veig encallada. I a diferència de tanta gent, em veig incapaç de saber per on sortirà. Hi ha molta gent que ho sap tot, tenim molts savis, però no ens en sortim. Suposo que l'encallament és una fase que s'ha de produir. Ara mateix, qualsevol opció d'investidura té un tipus de peatges i problemes que aboquen a una situació de provisionalitat, tant si el president fos Illa com si ho fos Puigdemont. I en el cas d'Espanya, és un desgavell que recorda molts altres moments històrics. Ara mateix assistim a un intent de demolició del president del govern.
Sánchez-Prim...
Bé, contra Prim també es va anar congriant una tempesta d'odis de la qual no alliberaria al meu protagonista, en Caimó. Entenc que no s'enamorés de Prim, però li va concedir una amnistia. Els altres el volien penjar pel coll.
Quina societat catalana sorgirà del postprocés?
És difícil de dir. Les societats de tots els Països Catalans han canviat molt els darrers anys, no només pel procés. Per la seva composició social, l'augment de la població immigrada, que per mi no és un problema en ell mateix sinó que és salut ciutadana, però implica problemes en el dia a dia. Hi ha, alhora, fortes desigualtats produïdes per un model econòmic que, sobretot a les Balears però també aquí, depèn cada cop més del turisme i això és empobridor. Una part de la població s'escolaritza poc i de pressa per anar a fer feines no qualificades. Estem en un moment de transformació del sistema educatiu. I això quan a Europa vivim un moment convuls.
Aquest és un element important. Com ens afectarà?
El primer que s'ha de dir sobre això és que ara tenim l'onada a sobre, però és una onada que l'hem vista venir de fa temps. Quan a França es van començar a fer cordons sanitaris contra l'extrema dreta ja era en temps del pare de la Marine Le Pen. Després va pujar a Bèlgica, a Hongria, a Polònia, a Itàlia. En acabat va sorgir Vox. Això ha anat passant durant dècades. Ara ho tenim. A més, els qui estem en una posició progressista tenim tendència a burlar-nos d'aquests moviments, però no hem de perdre de vista que són gent intel·ligent, que sap organitzar-se, que tenen clars els objectius i van a per ells en línia recta.
"Creure que no hem de patir per l'extrema dreta perquè és nostrada és un error. Hem de patir exactament igual o més"
Pels catalans què pot significar això?
Per l'extrema dreta, tot el que siguin excepcions com el que representa Catalunya o els Països Catalans són la mena de coses que els encanta esclafar. Allí on veuen una realitat petita, diferent, els inspira odi. Per ells és un buc expiatori. Per la nació catalana, l'auge de l'extrema dreta és una amenaça afegida. Acabar amb la llengua i la nació catalana sempre forma part del paquet de coses a exterminar per part d'aquests sectors. La idea de Països Catalans és progressista, el que no vol dir que no hi pugui encabir sectors més conservadors, que hi han de ser. Però la dreta nacionalista espanyola la veu amb molta incomoditat. L'esquerra espanyola, també, però com a mínim hi tenim interlocutors.
A les Balears i el País Valencià, de fet, ja governa l'extrema dreta.
No és una broma. A Catalunya crec que es veu com una cosa que només passa als balears i valencians. I no, no, això és un fenomen global. De fet, a Catalunya també està passant. A les darreres eleccions, PP i Vox s'acosten al 20% i si hi afegim Aliança Catalana, més. Perquè poden sumar.
Veu sumables Vox i Aliança?
Creure que no hem de patir per l'extrema dreta perquè és nostrada és un error. Hem de patir exactament igual o més. S'entendran amb els altres a la primera. No s'entenen per la qüestió nacional però sí per la resta. Tampoc estic d'acord en aquest discurs de donar tota la culpa a l'esquerra per aquest increment ultra perquè no ha sabut debatre sobre la immigració, etcètera. Això pot ser veritat en part, però insistir-hi tant du a conclusions equivocades. Ser comprensiu amb aquesta tendència a odiar o rebutjar l'immigrant no és ni mig normal.
No comparteix la crítica a una esquerra que no ha fet la seva feina?
En part sí, però després hi ha una dreta suposadament liberal que, curiosament, es mostra molt comprensiva amb aquesta extrema dreta. Tanta obertura i sintonia em sembla preocupant. Per exemple, això que fa Macron de comprar bocinets del discurs d'extrema dreta creient que els neutralitzaria, jo diria que no li ha funcionat gaire. Ves que acusar el bonisme en immigració no ens dugui a un dolentisme que, a més de ser inútil, sigui també ridícul. És ridícul quan veiem els pusil·lànimes traient pit. Ara, puc entendre moltes coses. Si un musulmà t'ha robat, t'ha robat. És evident que hi ha hagut collonades a l'esquerra, fets com no reconèixer errors en la llei del només sí és sí, i que els maximalismes no duen enlloc.
"Ves que acusar el bonisme en immigració no ens dugui a un 'dolentisme' que, a més de ser inútil, sigui també ridícul"
El món de la cultura i la creació ha fet el paper que li tocava els darrers anys?
El procés es va fer d'esquena a la cultura, però a la vegada tampoc estic d'acord amb la idea que no ens en sortim perquè ja no s'escolta els intel·lectuals. Que sovint es pot traduir en una mena de "no m'escolten a mi". L'aportació que fa el món cultural al debat públic és a vegades, no sempre, d'una qualitat emotiva, molt vinculada a aventures personals.
Ha notat a faltar alguna proposta interessant en aquest àmbit?
Soc incapaç de dir-ho. Crec que potser és a l'inrevés, hi ha moltes propostes i percebo sobretot moltes queixes. Un discurs de queixa constant. Ja és mala sort que tot vagi malament.