Una petita història personal, si m'ho permeten. Vaig conèixer Sergio Dalma (Sabadell, 1964) l'any 91, quan anava cap a Roma a participar al Festival d'Eurovisió. A l'aeroport de Fiumicino em vaig trobar un dòlar per terra i l'hi vaig regalar: "Té, i que et doni sort". Vint-i-quatre anys més tard encara omple. O sigui que, o bé triomfar és molt barat o bé ha pencat molt. I deu ser la segona, perquè ni és supersticiós, ni se'n recorda de l'anècdota.

- M'he repassat la lletra de Bailar pegados i això de "abrazadísimos los dos, acariciándonos, sintiéndonos la piel..." No sé, vol dir que estem parlant de ballar?

- Sí (riu), ens vam avançar al reggaeton! Aquesta cançó la vam fer arran d'un comentari meu als compositors. Els vaig dir que podríem fer alguna cosa que reflectís aquell moment que tots estàvem esperant a les discoteques, que posessin les cançons lentes per poder acostar-nos a les noies. I va sortir una cosa molt sensual, molt visual.

- Quan i com es va convertir vostè en Sergio Dalma?

- Jo vaig començar cantant en orquestres a les sales de festes de Barcelona i també fent publicitat. Però volia un estil propi i vaig convertir-me en un vocalista amb la veu més trencada, una cosa nova.

- Ara s'hagués anomenat Sergi o el nom artístic només el considera una mena de denominació comercial?

- M'agrada la dualitat, la diferenciació entre la meva identitat personal i l'àmbit professional. D'altra banda, Josep Capdevila era una mica llarg i difícil de pronunciar depèn d'on. Per estil jo buscava el mercat castellà i d'Hispanoamèrica, que és on podia agradar més. No era la típica balada a l'ús.

- El primer que recordo de vostè era un "Sí, sí San Miguel" molt rocker. No anticipava un baladista.

- No, però jo sempre he combinat estils.

- Queda poca cosa de la música que es feia a principis dels noranta, quan el pop espanyol ja havia entrat en una espiral decadent. Per contra, vostè continua omplint.

- En aquell moment hi havia pocs solistes i, efectivament, el que havia estat la Movida de Madrid anava decaient. Però, per exemple, va aparèixer Alejandro Sanz. Jo sóc d'aquella fornada. Miguel Bosé ja hi era, i encara hi és.

- De cantant italià per a jovenetes a crooner per a dones madures. Són les mateixes?

- N'hi ha que han crescut amb mi (divertit). Després he tingut la sort que s'ha afegit públic més jove, però els de sempre encara hi són.

- Vostè ha tingut una dimensió, diguem-ne, people. Canvis de parella a les revistes i coses així... Em fa l'efecte que ho ha abandonat, ja no li cal?

- Sempre he tingut bona relació amb la premsa del cor, però no tinc res que explicar. Va haver-hi una època on hi sortia més, però procuro separar-ho tot.

- Què li crida l'atenció del que escolta en català?

- Hi ha coses molt interessants. A mi em va costar molt convèncer una multinacional per gravar en català i, de fet, no ho vaig aconseguir fins l'any 2003. Ara, en canvi, és la Warner qui ha fitxat els Manel. M'agraden grups que estan allunyats del meu estil, coses indie i així. Els Amics de les Arts són molt bons.

- Vostè és un català que viu a Madrid. El sorprèn la velocitat que ha pres la política catalana?

- Tots estem al·lucinant. El que ha passat amb el cas Pujol ha estat molt dur per a molta gent.

- El gran conflicte és el dret a decidir.

-Jo estic a favor del dret a decidir, però votaria que no, no vull aixecar barreres. Però això ho ha de decidir la gent, han de tenir-ne el dret.

- He llegit que li agraden els vins. Ara hi ha una eclosió dels vins catalans, però no sé si se'n troben gaires per Madrid.

- No, la veritat. Per això quan vinc a Catalunya sempre compro llibres i vi. M'agraden molt la Ribeira Sacra i el Montsant.