Sílvia Orriols triomfa als Premis Gaudí

Aquesta època de l'any és importantíssima per a tots els politòlegs i sociòlegs. És el gran moment de la temporada. I ho és, no pas perquè ningú ens entregui solemnement cap estatueta -Déu nos en guard- sinó perquè sol ser entre gener i febrer quan el cinema celebra dins i fora de Catalunya les seves gales de premis. I aquestes gales són fonamentals per entendre un dels motius pels quals l'extrema dreta avança imparable camp a través, sense cap obstacle i amb tota l'alegria del món. Ajuden i molt a explicar la punta de l'iceberg del fenomen.

No us diré que recupereu la gala dels Gaudí d'aquest dissabte perquè un dels valors que sempre he agraït en els altres és el de l'empatia. Però si la recuperéssiu entendríeu perfectament a què em refereixo. De fet, en tindríeu prou veient alguns moments concrets del xou: aquells en què hom assalta el micròfon amb una proclama evident (a l'escenari o al pati de butaques) i és escalfat immediatament pels amics, coneguts i saludats del públic amb uns aplaudiments imponents i fins i tot algun crit d'eufòria. Són instants molt visibles, fàcils de detectar... i terriblement loquaços, perquè ens mostren sense filtres el drama que fa dècades que tenim sobre la taula però que avui, pel context social que ens envolta, patim més que mai.

El problema majúscul del món del cinema quan es vesteix de gala és que sempre arriba tard i sempre és obvi. Dos defectes que manté inalterables amb el pas del temps i que cada cop passeja amb més orgull. Les reivindicacions socials de les estrelles arriben quan ja tothom ha alçat les banderes que havia d'alçar i ha ocupat els carrers que havia d'ocupar. Són esclats rojos que no inclouen cap factor sorpresa que convidi a la reflexió i que no aporten res que els faci pioners o, si més no, creïbles.

I això converteix aquestes reivindicacions en crides no només tardanes, sinó també òbvies. Crides que l'actor en qüestió sap perfectament que pot escampar als quatre vents perquè ja han estat validades socialment, ja han rebut l'aplaudiment abans que ell les hagi exhibit, ja no suposen cap perill per a ningú. Ni per a ell, ni pel sector. Al revés: són apostes segures, no vinculants, lluïdes en un auditori amic, sense conseqüències reals i sense risc.

Indústria audiovisual

«El 47» regna en uns Gaudí plens de reivindicació social i d'abraçades pels èxits del cinema català

Això l'espectador ho veu, ho percep, perquè sap detectar les bones actuacions i les mediocres, les sentides i les impostades. I el problema gros de veritat arriba quan aquest espectador relaciona aquesta farsa, tot aquest foc d'encenalls, aquest exhibicionisme barat i autocomplaent que arriba tard i que és obvi, amb l'esquerra. Des de casa, el veí del quart vincula la inoperància blanca que estan presenciant els seus ulls amb una corda política, fins i tot amb alguns partits específics. I, per tant, estableix un lligam entre l'espectre polític de l'esquerra i el tractament superflu i exhibicionista de les seves lluites socials.

Quan això passa, estem morts. El divertimento ha sigut contraproduent. La lluita convertida en espectacle ha dinamitat la confiança. La tonteria -a vegades perpetrada amb tota la bona intenció del món i fins i tot des de la veritat- ha matat el missatge. I els Trumps del planeta acaben escalant i manant als parlaments de mig món, és clar. Pel cúmul d'errors de l'esquerra i pel cúmul de Reels de l'extrema dreta.

Això és el que hi ha i és el que hem tornat a veure aquest cap de setmana. Mentre el cinema es premia a si mateix, regalant-se les orelles i aplaudint-se amb fruïció, l'espectador premia aquell que promet que li resoldrà els problemes, encara que sigui mentida i encara que ho faci assenyalant als més vulnerables com a culpables. És una pel·lícula de terror, sí, però és una pel·lícula basada en fets reals i amb un èxit de taquilla esclatant.