El 22è Sónar s’acaba, i s’acaba bé. Tres dies de música, concerts, propostes, innovació, creativitat i talent. Un aparador ben entès, un camp de proves i de tests, i també un gran epicentre d’oci amb un peu al futur.
 

Barcelona, el batec de l’era moderna

Això ha estat el Sónar, de Dia i de Nit, un Festival eclèctic, musculós i conscient. Un esdeveniment que –oh, ventura dels déus!– no viu instal·lat en el cofoisme i en el meravellós fet d’haver-se conegut. Això és el que més sobta d’aquest Sónar de Barcelona. Educació, proximitat i amabilitat, un tarannà que sembla que provingui directament d’uns programadors que creuen en la mateixa idea del 1994, i que hi segueixen apostant sense anar amb fums al cap, ni prepotències. Gent a qui agrada servir els prop de 120.000 clients-espectadors que fan gran la seva proposta, nascuda en la proesa del plaer íntim i ara tan gegantinament compartida.
 

El Sónar 2015 arrenca amb un ambient cosmopolita i una electrònica actual
 

El Sónar té moltes ànimes, i molts abeuradors. D’essència clarament eclèctica, és normal que així sigui, i queda palès en el contrast brutal que hi ha entre el Dia i la Nit. Mentre que la jornada diürna manté sempre la mesura en una elegància d’ànima avantguardista, la nit viu una massificació total i festiva. Públics que s’interrelacionen, però que busquen coses diferents, i el festival ho sap, pervers. Ras i curt: de l’experimentació endreçada a l’hora del pati.
 
Però la massificació de gent és una benedicció per a ulls inquiets. El mostrari és tan fascinant com ho deuria ser veure en directe l’obertura del Mar Roig. La pregunta a fer-se, però, és inevitable, vist l’espectacle continu: és possible tanta concreció de bellesa hercúlia? És raonable haver de suportar al llarg de tres dies tanta corba agosarada, tant de desafiament a la llei de la gravetat, tanta dèria per deixar-se alguna peça de roba femenina interior al calaix de la tauleta de nit? Aquí, ningú sembla tenir complexos i això és motiu d’orgull i satisfacció, perquè la Nit a tots ens iguala, diuen.
 
La convivència estètica permet veure miracles com nois que vesteixen samarretes "animal print" impossibles, talons provinents dels estudis secrets de la NASA, bons perfums de toc floral que es barregen amb gotes sudorípares, barrets tirolesos que coronen caps que mai han estat al Tirol, granotes ajustades que no són per anar a la feina, gorres de visera plana, paios amb corona "estil Frozen" i samarreta de tirants, un post-adolescent que sembla The Rocketeer, grenyes i samarretes hawaianes florejades, més d’un doble del Lars Ulrich de Metallica, gent que aprofita per fer una becaina a la zona VIP sense cap mena de vergonya, i cames que deixen les cames d’Adriana Sklenarikova com si fossin simples escuradents. I un mosaic brutal de cares i cossos multiculturals.
 

En aquesta mena d’aquelarre compartit, és ben curiós fer un exercici com el següent: sortir del mega-recinte, just quan Erol Ankan escalfa l’ambient, i sentir el batec enllà dels murs, a l’altra banda. L’aire retruny l’aire com una gegantina ona expansiva, els taxis semblen bales disparades sense escrúpols, i les furgonetes dels antiavalots podrien encendre els intermitents en qualsevol moment i tocar el clàxon rítmicament. Un Mosso, que és de braços creuats i té el rostre petrificat, pica amb el peu al mateix temps que se sent el bombo a negres, tan poderós. "Como peta", diu un vianant a un altre que es dirigeix, esperitat, a l’entrada. Doncs això.
 
Aquest dissabte, un dels grans reclams va ser The Chemical Brothers. L’expectació és màxima en els minuts previs a l’actuació dels de Manchester. Ells són els pares d’alguna cosa que aquest Sónar es dedica a predicar des de la primera nit dels temps, i la combinació, tal com ja va quedar clar el dijous, pot ser explosiva. L’inici ve marcat per una escenificació inquietant, amb uns lleus minuts de retard que es fan més llargs del què són en realitat, perquè la impaciència és de qui ho vol tot, ja, ara. Llum blava i una veu d’aire espirituós, en plena lletania. Un "GO" gegantí apareix a la pantalla, mentre tens la sensació permanent de viure a Tron. A partir d’aquí, bogeria total. Suor, bots i ball, mots que serveixen per resumir una constant que ja no abandonarà el recinte, fins que surti el sol.

Tot és a l’engròs, al Sónar, i qualsevol equivalència immediata és superada per aquesta mateixa grandesa. En aquest sentit, no podia ser millor la ubicació del Sónar Nit, a Fira Gran Via, dibuixada com un enorme complex d’oci nocturn. Com si fos un polígon d’extraradi, però sense ser-ho, amb els cotxes amuntegats entre guals, aparcaments improvisats i voreres, i amb les habituals estampides de grupuscles d’humans a la recerca del "txumba-txumba", però sense ser-ho, de cap de les maneres. I fent un malabarisme escènic molt agraït: canviant el futbolí habitual del darrer racó, fosc i enganxifós, per uns autos de xoc amb llumenetes de disseny. Convertit en una central del soroll de nit llarga i rebombori esgotador, però sent molt més.