Helena Ros (Barcelona, 1994) i Marta Torrella (Barcelona, 1994) formen un dels duets que exploren a capella diferents estils de músiques vocals i que sonen amb més força dins el panorama musical català. En elles, hi predomina una veu mesclada amb el so sintètic d’instruments i samples electrònics, que sona des del 2016, quan mostren el seu repertori a la Casa Orlandai de Barcelona i decideixen oficialitzar-se i constituir-se com a grup, després d’algunes mostres entre amics. Tarta Relena és el nom que escullen després de jugar amb la broma de capgirar les inicials dels seus noms quan eren petites a l’escola, d’on es coneixen perquè compartien classe. Més tard, coincideixen al cor jove de l'arc de Sarrià i descobreixen que les seves veus callen a la perfecció.
“L’Helena era soprano i jo contralt. A poc a poc, vam anar descobrint que hi havia alguna cosa entre les dues veus que vibrava i molava”, apunta la Marta, qui respon en nom de les dues aquesta conversa amb Nació. D’aquest “divertimento” que recorden de la coral en surt el primer grup que ha portat a principis d’aquest 2024 el català a l'icònic Tiny Desk,la coneguda sèrie de concerts de petit format organitzats pel programa de ràdio All Songs Considered de NPR Music que té lloc a Washington. Una fita històrica que els ha permès donar-se a conèixer a un públic més ampli, obrint-los les portes a travessar de nou l’Atlàntic i fer gira per diferents indrets dels Estats Units. Abans, però, les podrem escoltar aquest dijous al vesprea l’Auditori de Barcelona presentant els 11 temes que publiquen amb És pregunta.
El seu so combina elements tradicionals i contemporanis. Quin és l'estil que han aconseguit trobar i que els identifica i caracteritza?
És una mica difícil parlar del nostre estil, perquè estem massa endins per a poder-lo analitzar. Però sí que et puc parlar del procés que seguim a l'hora de fer la nostra música i potser això explica el que acaba passant. Malgrat que des del primer EP sí que ha canviat bastant el so i hem anat afegint timbres i capes sonores, seguim treballant sempre amb l'arranjament de les dues veus com a base i intentem que l'interès d’allò que estem fent es pugui mantenir només amb aquests arranjaments. Per tant, predomina el diàleg entre les dues veus.
Després, sovint ens sembla que les cançons necessiten un suport o que poden créixer tímbricament cap a una altra banda i sempre ens hem sentit molt còmodes posant-hi capes de so que contrastin molt amb l'organicitat de les veus, que sigui realment sintètic, que notis que hi ha l'ordinador i després els humans. Això, a vegades muta, i ara estem posant sons que potser són més orgànics, tot i que al final ho estem fent tot amb l'ordinador, però aquest és el procés. Al final busquem generar aquests espais una mica escènics on sonen aquestes cançons, però que és inventat i fake, perquè és producció amb ordinador.
Quines influències reben per crear la música que fan?
Cantant al cor vam descobrir un repertori molt diferent. El director que teníem ens va introduir molta música antiga i algunes coses realment crustis, com música medieval o ensalades, que és una música que fins i tot per un cor és antic i una mica cru. Les ensalades és la música pop de l'edat mitjana, que era la unió de melodies més o menys populars en aquell moment i feien com un medley on, de sobte, sorgia una cançó super histèrica perquè cada quatre compassos era una nova melodia. Això va ser la introducció a algunes sonoritats bastant antigues i crues per a la nostra oïda moderna. Després, també evidentment ens van influenciar molt diferents cantants del país. Les dues a casa havíem escoltat molt Maria del Mar Bonet o el disc d’11 de novembre de la Sílvia Pérez Cruz. Últimament, hem estat escoltant música de gent que potser té menys format cançó, però més exploració sonora i tímbrica. Kali Malone o la Miyu Hosoi, per exemple, que fan coses molt interessants amb la veu.
Juguen amb l'experimentació com a bandera i amb la combinació de tècniques vocals com a motor creatiu, sense por d'estirar els límits d'allò sacre i profà, diuen. Quins límits existeixen en la seva música?
Els límits estilístics moltes vegades et poden concernir una mica. Potser de sobte fas una cançó que et sembla que no encaixa molt amb el suposat estil que se t'atribueix o que se suposa que has de fer i això pot ser una limitació. Per sort, com que nosaltres no estem molt encaixades en cap gènere concret, això no ha estat mai una limitació, perquè estem provant de veure quin estil o gènere som i, llavors, és tot el contrari. És divertit acostar una cançó a un estil més folk, una més pop o una altra a ser més ambient. Crec que entenem això com el fet d'estirar els límits, perquè tot està una mica desdibuixat i juguem aquest joc.
"Estem provant de veure quin estil o gènere som"
El fet de no caure en un estil més mainstream, més popular o que pot fer guanyar més bé la vida, no sé si en algun moment els fa caure en la temptació de plantejar revertir-ho. Ho han valorat mai?
No gaire, la veritat. Realment el que fem és bastant el que ens surt fer, evidentment hi ha reflexió i recerca, però tot dins del joc de fer música. Ens han anat sortint oportunitats i estem podent dedicar-nos a això una mica per carambola, perquè el món ens està oferint aquesta oportunitat i nosaltres l'estem abraçant, però no teníem cap intenció d'arribar fins aquí ni d'entrar en aquest món de la música. Tot ha començat com un joc i aquí estem. Estem seguint el tren que ha passat i gaudint-lo moltíssim, però clarament no tenim ganes de fer coses que no ens surtin de dins o que no ens representin. Per tant, fins que funcioni agraïdes estarem i quan no, seguirem amb una altra cosa.
És pregunta és el darrer àlbum que acaben de publicar amb un total d’11 cançons. Què hi trobem?
Aquest disc va sortir recuperant una cançó que vam fer un dia el 2020 o 2021 que va ser la que ha acabat sent el Crit premonitori. Vam fer aquesta cançó i es va quedar al tinter. La vam recuperar i, de sobte, vam veure com aquesta idea que ens havia interessat en aquell moment, que és parlar del devenir i de les conseqüències imparables del pas del temps i d'una mica com del destí, d'allò que no pots evitar i passarà i tens davant i només pots fer que acceptar que passarà. Aquí hem jugat bastant a creure en el destí i a posar-nos en aquestes circumstàncies en què saps el que et passarà i no pots fer res més que anar-hi a petar. Aquesta ha estat la idea de font del disc. Posar-nos a explorar una mica el pensament tràgic i el funcionament de les tragèdies clàssiques, també com el pensament oracular i les diferents formes que tenim de conèixer el devenir i el destí i les diferents formes d'afrontar aquesta resposta, que et pot agradar o no agradar, però que allà la tens.
Musicalment, trobem molta varietat de veus, estils i gèneres diferents mesclats amb molta experimentació. Quin paper juga Tarta Relena dins l'escena musical actual?
Nosaltres ens sentim bastant dins d'aquesta escena actual, o sigui que sentim com ponts de diàleg entre gent que fa coses més o menys similars o que tenim una manera similar d'entendre la música, malgrat que després els resultats siguin diferents. Per tant, ens sentim part d'una escena. Per exemple, ens sentim connectades amb el que fa l'Anna Ferrer, amb el que fan les Marala o potser també amb el que fa la Marina Herlop. Ens sentim part d'una generació i el que ens fa una mica diferents són les llengües i la música sacra. Segurament és això el que estem aportant. Per nosaltres, la tradició també és part d'aquest repertori sacre que nosaltres mai l'hem viscut molt lligat a l'Església, sinó a un misticisme i a una fe més populars i de carrer, que introduïm una mica més literalment. I després, l'ús de les diferents llengües, que també per a nosaltres és un joc cantant en llatí, en grec o en judeoespanyol. Imagino que tot això afegeix diversitat i alhora treu pes a moltes vegades les lluites nacionalistes de les llengües. Més enllà d'això, tenim tota aquesta riquesa. La política la pots posar per sobre si vols, però aquí no opera.
"Ens sentim part d'una generació i el que ens fa diferents són les llengües i la música sacra"
A principis d’aquest 2024 van cantar al Tiny Desk, considerat un dels espais radiofònics més importants a escala musical i mundial. Ha suposat un abans i un després?
Ha estat un abans i un després sobretot a escala nacional. Aquí tothom està molt sorprès i li interessa molt saber com va anar l'experiència, però de moment tampoc n'estem rebent els fruits molt clars de superèxit o de milions d'euros. Evidentment, per a nosaltres sí que era una fita important per la nostra carrera i així ens ho vam prendre. Estàvem molt nervioses, il·lusionades i alhora concerned. Volíem que fos un vídeo que ens representés i que ens agradés, per tant, hi havia una mica de pressió. Un cop allà, l'ambient era realment molt tranquil i quotidià, perquè són els estudis de ràdio i per ells és com un migdia més als seus estudis. Per tant, aquesta vibra de quotidianitat ho va posar fàcil. A la vegada, a mitja gravació de sobte era com uau, estem fent això! Era millor no pensar-ho, perquè se te n'anirà la xaveta, però clar, impressionava bastant.
Malgrat que no acaben de veure els fruits -si més no econòmicament parlant-, sí que hi ha hagut un reconeixement a escala nacional. Viuen un moment d’èxit?
Sí, ens sentim en un moment d'èxit, clarament. El fet de poder-nos dedicar en prou solvència a la música, ja ens sembla molt exitós, tota una fita. Clarament, és estrany que això passi. Hi ha moltíssims artistes molt talentosos, amb propostes molt interessants que pel que sigui, no poden fer-ho. Per tant, sí que ens sentim clarament en un moment d'èxit i acollint una oportunitat. Econòmicament parlant ens podem dedicar a això, però amb la precarietat que pràcticament tota la gent de la nostra generació viu i accepta, però bé, estem podent viure a Barcelona, que ja és molt. Podem pagar-nos un lloguer, la compra i viure més o menys tranquil·les. Per tant, sí, pur èxit.
Com de complicat és el fet de viure de la música? Perquè sovint us veiem dalt els escenaris i pensem; aquests s'han de guanyar molt bé la vida!
Sí, és complicat. El fet que la situació dels artistes i sobretot dels músics, no estigui gaire regulada a escala fiscal no hi ajuda. Ens fan ser autònoms, però després no tenim estructures que ens puguin protegir o manejar en l'àmbit econòmic. Ara ens hem pogut fer la nostra empresa i aquesta ens assegura i podem cobrar els concerts dels promotors i les sales. Però moltes vegades, això és una moguda. Has de ser autònom i has de pagar 300 euros al mes, que és una xifra abussiva pel que aconsegueixes guanyar amb els pocs bolos que et surten en 30 dies. Burocràticament, no estem gens coberts, ni reconeguts.
El nombre de concerts que pots fer en un mes són limitats. Si et limites al territori català, aquest s'acaba bastant ràpid i si com en el nostre cas, pots viatjar per Europa, per exemple, tampoc pots fer més de dos o tres concerts a la setmana, perquè ja no hi caben més avions, ni més hotels. Per tant, també és molt limitat el que pots arribar a guanyar en un mes, tret que en un concert et paguin molts diners, que això imaginem que en algun moment de la vida i en alguns contextos pot passar, però en general no és el més habitual. I després, evidentment, rendibilitzar la música que fas sense que sigui a través dels concerts, sinó amb els drets d'autor i les reproduccions, que ara ja és absurd. A menys que tinguis algú treballant molt per això i que et situï les cançons a llocs claus perquè treguin rendiment, en general et treus 100 euros al trimestre com a molt, i gràcies. Fa pena.
"Rendibilitzar la música que fas sense que sigui a través dels concerts, sinó amb els drets d'autor i les reproduccions, ara ja és absurd"
Algun concert o anècdota que recorden?
Moltes vegades existeix molt contrast en els concerts que fas. Recordo com fa dos o tres anys, vam tocar al Sónar de dia i vam fer un espectacle amb un cor. Estàvem dalt l'escenari vestides com unes autèntiques reines de l'antiguitat, amb un concert amb mil persones de públic, sentint-nos com unes autèntiques estrelles. Dos dies més tard, vam fer un concert a Sant Sadurní d'Anoia en què hi havia deu persones de públic i era el mateix, o sigui, nosaltres actuant davant el públic. Això passa i és bastant èpic, perquè és realment una feina de contrastos. Això et demostra que al final tots els concerts valen la pena. És bastant divertit i també et fa tocar de peus a terra, perquè calma.
Concert aquest vespre a l’Auditori de Barcelona i comencen gira, oi?
Sí! Estem absolutament entregades a la gira que acaba de començar i anem tenint concerts per a Europa. El març tornem als Estats Units un parell de setmanes, que també ens fa molta il·lusió. Ho vam fer fa dos anys, on vam fer una gira per sales d'allà, i va anar prou bé. A veure si ara amb això del Tiny Desk es nota. Comencem per Nova York i voltants, i després anem a l'altra costa i fem Los Angeles i San Diego. Allà acabem a Knoxville, al festival Big Ears. O sigui que farem una mica de tot.