Podria començar aquesta crítica amb una reflexió sobre la intel·ligència artificial. Un paràgraf poètic, amb mil cites a filòsofs i a altres pel·lícules i sèries que hagin tractat el tema. Podria explicar com és d'actual —com si tots visquéssiu sota una roca i no estiguéssiu gens al cas de les notícies— i la seva transcendència; la capacitat que té per fer-nos qüestionar la nostra humanitat. Ja hi haurà temps per fer això d’aquí unes línies.

O sigui que no, no vindré a més amb una reflexió filosòfica de pa sucat amb oli. En el seu lloc, començaré amb una pel·lícula: Rogue One. Sí, amics, aquella interqüela d’Star Wars del 2016 estranyíssima que tenia un sol objectiu real: fer venir gana entre episodi gran i episodi gran de la saga. La realitat, però, va ser molt diferent. Rogue One va impressionar, va fer vibrar, i va sorprendre. I avui dia, moriré defensant que és l’única pel·lícula actual d’Star Wars que val la pena.

A mi, com imagino que va passar a tots, Rogue One em va agafar desprevinguda. Anava a veure un capítol més en una galàxia molt, molt llunyana, i vaig acabar assistint a un veritable espectacle visual que s’allunyava dels espases làsers i els Jedi per explicar una història humana —la història d’una sublevació i una revolució. Em va colpir i em va afectar a nivells inesperats. I en vaig sortir volent-ne més. Gràcies a Andor, la sèrie preqüela centrada en el personatge de Diego Luna que es pot veure a Disney Plus, el llegat de Rogue One va mutar en una excel·lent obra televisiva.

Un llegat al qual el seu director, Gareth Edwards, ha sabut fer honor en la seva última pel·lícula, The Creator, una odissea terrenal que beu molt de l’univers de George Lucas però que aconsegueix separar-se’n prou per tenir personalitat pròpia. La història no té res de nou —un home que ho ha perdut tot és reclutat per trobar l’arma secreta massiva que ha ideat una intel·ligència artificial i es troba amb una nena amb poders sobrenaturals a qui haurà de cuidar i salvar. No canviarà la història del cinema, ni tan sols del gènere, ni representarà un abans i un després narratiu. De fet, el guió, a estones previsible i bàsic, és el seu punt més fluix. Però tampoc li calia que fos molt bo. No calia que inventés la ciència-ficció, ni que la reinventés. Calia que fos un bon film de gènere. I ho és, en majúscules.

Bàsicament, per dos motius principals. Dos motius que són els trets característics de la filmografia d’Edwards —que, per cert, també consigna el guió. El primer, la fotografia. Els anglosaxons tenen un concepte —the scope— que en català es podria traduir com “abast”. En cinema, el fan servir per parlar de l’escala, la magnitud, la grandària del que es projecta en la pantalla. Gareth Edwards és un geni de l’scope. Visualitza com ningú la millor manera d’enquadrar i retratar les coses per fortificar-ne la seva transcendència.

Qui no recorda aquell pla de l’Estrella de la Mort apareixent per l’horitzó tranquil·lament i amenaçadorament? Té un talent especial per retratar magnituds imponents, un do que sembla indispensable per la ciència-ficció, però que poca gent té —i sinó, que els hi ho diguin a la majoria de directors que han treballat a Marvel. The Creator se surt precisament per això. Per introduir-nos a un món —fantàsticament construït, per cert, deu punts al world-building— des de la seva magnitud. Per aquests planos de violència retratats des de la fredor de la tranquil·litat, des d’una llunyania respectuosa però intrínsecament cruel. Aquella crueltat que fa preciós el pla d’una mort esfereïdora. I en una pel·lícula que constantment qüestiona la guerra i els seus orígens, aquesta perspectiva horroritza i il·lusiona a parts iguals.

L’altre punt a favor és l’aspecte humà. No necessàriament la reflexió humanística sobre què ens fa o no humans. En aquest sentit, és només l’enèsima pel·lícula —de moltes més que veurem els pròxims anys, molt em temo— sobre la intel·ligència artificial i el seu poder, la seva rellevància, la seva naturalesa i el seu possible perill. I, de retruc, com acostuma a passar, també és només un tractat sobre la naturalesa humana, com exercim el nostre poder, i perquè el fem servir. El missatge és senzill i res de nou: els dolents són els robots, o som nosaltres perquè hem creat els robots i ara de sobte ja no ens agraden? Que sí, que ja ho sabem, que l’iPhone governa la meva vida i quan pugui parlar m’agradarà durant dos mesos i al tercer l’haurem d’aniquilar. I si soc el govern nord-americà, doncs encara pitjor.

El factor humà al qual em refereixo és un altre. És als protagonistes —tant als actors com als personatges. Estem parlant que Gareth Edwards ha fet bo John David Washington, una fita que ni el mateix Christopher Nolan va aconseguir en la seva desgràcia de pel·lícula, Tenet. A Washington —nepobaby— l’acompanya Madeleine Yuna Voyles, una nouvinguda a Hollywood que provoca la mateixa sensació que va suscitar Millie Bobby Brown en la primera temporada d’Stranger Things, abans que acabés presa de la bàrbara indústria que obliga els nens a créixer ràpidament, i a les nenes directament les explota —en diversos sentits— fins que ja no es reconeixen ni elles mateixes. Yuna Voyles és tendra i potent, domina l’art amb mestria envejable per la seva curta edat, i arrodoneix una relació paternofilial que no innova, però que inspira i emociona.

A ells dos se’ls suma un reguitzell d’actors veterans i coneguts, com Gemma Chan, Allison Janney, Ken Watanabe i Ralph Ineson, que es reivindiquen i acaben de construir un relat amb ecos de la guerra del Vietnam i de la bomba atòmica; de la guerra com a concepte motivat pels interessos amb una ètica plena de matisos que sovint es vol simplificar massa.

Què és una pel·lículassa, en definitiva. I que cal veure-la a la pantalla més gran possible. Només espero que The Creator no sigui la punta de llança d’una tendència que m’ensumo des de Mission: Impossible – Dead Reckoning Part 1: la de la resurrecció de la temàtica de la intel·ligència artificial que, com a espècie artística i creadora, ja havíem superat a principis dels 2000. Sí, la IA torna a estar a l’ordre del dia i sembla que acabarà amb la nostra feina i, Déu no vulgui, també les nostres vides. I l’art sempre ha reflectit les preocupacions humanes i socials. Però si el que ens espera és una dècada en què la ciència-ficció —i el cinema en general— s’aboca a això, patirem. A la vida real, i, per si no fos prou, també a la ficció.