Una parella irromp en la vida d’algú. Un fet en teoria senzill, normalíssim, que pot passar cada dia sense fer estralls. Però, des de llavors, aquest suís i aquesta persa tan estranys, hipnòtics i atraients es convertiran en una mena de redempció compulsiva per a un personatge que es troba al marge de l’abisme, al caire de l’autodestrucció. A través d’una característica escriptura esmolada, cultivada al llarg d’una de les bibliografies més sacsejadores del vell continent, Thomas Bernhard (1931-1989) insisteix una vegada més a l’hora de mostrar les profunditats més devastades de l’esperit humà. Ara la seva tasca arriba possiblement a una nova apoteosi en una narració inclassificable com Sí, que arriba gràcies a la traducció de Clara Formosa Plans i a la bona tasca de la gent responsable d’El Gall Editor, editorial mallorquina que s’ha pres ben seriosament la missió de portar-nos tota l’obra de l’escriptor austríac més irrompible.
 
Sí és un text que no porta enlloc i precisament per això porta pertot: ens transporta al mateix cor del text entès com a pregària a partir d’una fonda introspecció metafísica de l’ésser i del llenguatge, criatures desvalgudes en èpoques de maldat i d’hipocresia inhòspites. Amb Bernhard la frase s’encarna en el cervell com un tumor, es ramifica com branques que s’enfonsen en la terra i que intenten estrangular el cosmos. Ho fa així per demostrar la prova fefaent del caràcter monstruós, fins i tot sòrdid i tòrrid, de les coses més aparentment senzilles i quotidianes, com comprar-se un cotxe, rebre una distinció o travessar el carrer dialogant amb un personatge fascinant de tan melancòlic. Aquests actes aparentment fàcils arriben a l’aberració suprema perquè Bernhard desautomatitza la vida fins a fer-la tornar a la seva essència, la d’una acció solitària, desesperada i atroç en la intempèrie d’existir. Estem sols, i estem sols en la solitud de la llengua, i per això la llengua dóna voltes en cercles concèntrics, o no, per intentar escapar. En el seu intent, basteix un retaule de misèries i un arc victoriós en la seva cendra. Pocs autors com Bernhard han entès l’estupidesa com el pa nostre de cada jorn.
 
Molt més que un estil, la vida contra tot
 
Sí, com les altres obres de Thomas Bernhard, no és un text lineal en cap aspecte sinó circular fins a l’extrem. En un principi, neix la paraula, que es prodiga en un diàmetre immens que després va fent voltes i més voltes, s’entortolliga talment una serp de cascavell, sinuosa i bategant i escamada, i contínuament s’eixampla, s’eixampla encara més, i maltracta els personatges, maltracta les trames, maltracta els espais i maltracta els temps tot maltractant els lectors al mateix instant en què l’esclat passa. Per això és habitual anar trobant, dins d’aquest volum i tots els altres, repeticions incansables, insistències programades, capades florides, perquè la realitat sempre és diferent quan torna a ressonar, el llenguatge és tan minusvàlid que no té un sentit dogmàtic ni últim, és l’intent d’un exèrcit de cecs que cerquen dins la fosca i que quan diuen es pensen que acaronen la llum, i per aquest motiu assistim al triomf de la follia en la subordinació sintàctica: Bernhard entén la frase subordinada com un monument arquitectònic. I arriba fins a les màximes conseqüències.
 
Quan l’autor insisteix amb uns temes i amb unes idees no ho fa amb una tesi, ni tampoc amb una voluntat que obeeixi a un programa estricte, sinó que cada concepte que proposa es desintegra per una nova reaparició conceptual: per tant la veritat és pràcticament impossible i el que s’explica mai no és categòric ni definitiu, sinó més aviat metafòric. Les idees es van associant de forma aparentment esbojarrada quan en realitat el que fa Bernhard és produir el miracle d’unir elements que mai fins llavors havien estat aplegats, unir mots que mai no s’havien conegut fins aleshores, cosa que ens obliga a recordar que Bernhard també era poeta o que, potser, fins i tot quan feia prosa en el fons sempre era poeta i la seva tasca era unir impossibles en un mateix espai.
 
  Així Bernhard és imprevisible, i arriba al límit de la paranoia quan insisteix en coses aparentment fugaces com les mides i les característiques del despatx de Moritz, un dels personatges secundaris de Sí i també culpable d’alguns dels ses motius narratius, o quan insisteix amb el fet que s’ha acabat de comprar un vestit nou de gala per no anar a rebre un guardó lamentable amb jersei i pantalons, peces de roba que ja el seu cercle familiar i d’amistats coneix i reconeix perquè sempre va amb ells, tot això exemplificat dins una de les cròniques absurdes d’Els meus premis. 
 
Bernhard és, com ja veiem, obsessiu, insistent fins a un punt malaltís, ell que tenia el cos destrossat per culpa dels estralls de la tuberculosi, malaltia que li va capgirar la vida, com li va passar a Blai Bonet. Alguns crítics han apuntat que el ritme tan conegut de Bernhard, aquesta missa negra quasi llatina d’anar i de tornar-hi en un sant insistir, podria justificar-se pel seu ritme respiratori alterat, un ritme provocat per culpa de la seva lamentable condició física: una escriptura malrespirada, una escriptura escopida per uns pulmons convertits en cavernes de l’ànima. El mateix s’ha dit de Blai Bonet, el seu cangur lingüístic salta d’un lloc a l’altre fins a regalar-nos alguns dels bots i estirabots més sonats de la literatura catalana.
 
Una traductora excel·lent, uns treballs apoteòsics
 
Si la veu de Thomas Bernhard en castellà és la de Miguel Sáenz, la veu de Thomas Bernhard en català és la de Clara Formosa Plans, que de ben segur ja porta a les seves venes la literatura i cultura en llengua alemanya per culpa del mestratge i del codi genètic del seu pare, el poeta i germanista Feliu Formosa, una de les figures fonamentals del país i, sens dubte, un dels ambaixadors literaris europeus més importants de casa nostra perquè gràcies a ell hem pogut gaudir de molts autors. Sense cap tipus de dubte, Clara Formosa continua amb aquest llegat inqüestionable, l’eixampla amb sobirania, i s’ha pres ben seriosament la tasca de traslladar l’austríac més rabiós en llengua catalana. D’ell ha traduït Sí, Els meus premis, Mestres Antics i la imprescindible pentalogia autobiogràfica: L’origen, El soterrani, L’alè, El fred i Un nen. Però Clara Formosa també s’ha encarregat d’altres autors com Bertold Brecht, Heiner Müller, Carl Schmitt o Peter Handke. 
 
Al començament, ja fa anys, fou l’editorial mallorquina Edicions El Salobre la que va començar amb la feina de plasmar al paper els volums obscurs de Thomas Bernhard. Però quan aquesta va fer fallida ha estat El Gall Editor la que ha continuat apostant per una de les autoritats més inqüestionables de l’àmbit europeu. De fet, no es poden entendre les carreres d’alguns autors com la Premi Nobel Elfriede Jelinek, el mític Juan Benet o l’actual Javier Marías, ni tampoc dels magnífics Joan Jordi Miralles, Marc Romera o Ponç Puigdevall si mirem amb una lupa de més a prop, sense la lectura d’unes obres tan salvatges, amargues, lúcides i poderoses que presenten personatges devastats per la seva incapacitat d’entendre el món a partir de paràmetres compartits. Les individualitats extremes que presenta Thomas Bernhard són éssers indomables que no suporten la idea de ser sotmesos a l’ordre ciutadà i a l’estultícia social, una cosa que el connecta amb un altre irreductible com Miquel Bauçà.
 
La feina de Clara Formosa Plans és titànica, més que això, llunàtica de tan ambiciosa, perquè no és gens ni mica fàcil adaptar la psalmòdia prototípica i arxiconeguda de Bernhard i que, en el procés, no es perdi un estil definitiu de tan treballat. Coneixem l’exemple de Robert Frost quan explicava, amb un punt de provocació, que la poesia és el que perdem en la traducció, doncs bé, gràcies a la traducció amb Clara Formosa guanyem Thomas Bernhard en català, perquè el reescriu d’una forma plena, amb sentit absolut, i ho aconsegueix de forma brillant. Formosa propulsa Bernhard al nostre entendre i ens obliga a veure que la traducció sols es pot entendre com una operació brillant de decisions continuades: traduir no és trair, és triar, i les opcions que Clara Formosa Plans acull tenen tot el seu do dins d’aquest clam de clams que és Thomas Bernhard en el seu màxim apogeu.
 
Dominador d’un macabre sentit de l’humor, Bernhard és procliu a les extravagàncies, als comentaris feridors i a anècdotes entendridores de tan doloroses. La seva prosa és molt més que un exercici d’estil: és la veu d’algú que es llença de forma total damunt el que escriu perquè sap que la seva vida en depèn. Ofensiu, insultant, provocador i, només per això, meravellós en la seva insensata desmesura de ser sincer i autèntic fins a l’extenuació. Tot Thomas Bernhard hauria de ser obligatori, i El Gall Editor s’hauria de considerar una de les editorials del moment només per atrevir-se a regalar-nos aquests deliciosa Biblioteca Bernhard que, volum a volum, impacta i delita, sobretot gràcies a la claredat de Clara Formosa Plans, que tant de bo insisteixi, també obsessiva, en aquesta bernhardiana desmesura.