Nascut l’any 1954 al Tibet, el venerable Thubten Wangchen és un exemple de superació i espiritualitat. La seva vida i la manera com l'ha encaixat el converteix en un referent per entendre el món des d’una altra perspectiva, des de la del perdó i la bondat. En una entrevista a NacióDigital, prèvia a la conferència que farà aquest divendres a Sabadell coincidint amb la mostra L’Aventura d’aquell jove reporter belga al Tibet, sobre el llibre d’Hergé Tintín al Tibet, reflexiona sobre la cultura de la pau, de la història del Tibet, del valor espiritual per allò que tothom busca: la pau. Considera que Artur Mas també la intenta trobar.
 
- Com ho fa per viure a Catalunya amb la tradició tibetana?
 
- Amb comprensió i saviesa. Les coses no són fàcils, tothom vol coses que sovint no aconsegueix, i això fa que molta gent a Occident es desanimi. El budisme, com a filosofia de la cultura tibetana, ens ensenya a tenir paciència. Si no aconsegueixes el teu objectiu, més endavant l'aconseguiràs. Al final, les coses no duren per sempre, i no s’ha de perdre l’ànim.
 
- És una metàfora de les relacions entre el Tibet i la Xina?
 
- Sí, la situació és molt pitjor que la de Catalunya. A nosaltres, gràcies a la gràcia del Dalai Lama, del seu carisma i el seu missatge, se’ns diu que no tinguem rancor ni odi cap als xinesos. Això ens diu, però no és fàcil. És molt difícil no tenir rancor ni estar enfadats amb els xinesos, perquè el govern xinès ha fet molt mal al Tibet, ha matat milions de tibetans.
 
- Vostè ho ha viscut de ben a prop...
 
- Van matar la meva mare quan jo tenia cinc anys. Em vaig trobar ben petit i sense mare, i ara he de donar les gràcies als xinesos? Doncs bé, la filosofia budista ens ensenya que el rancor i l’odi no ens aporta res de positiu. Només produeix més rancor i violència, i la violència produeix sang, i això destrueix la pau interior. El millor que es pot fer és tenir paciència i, sobretot, no perdre mai l’esperança.
 
- I com ho va aconseguir vostè després de la seva experiència?
 
- Flotant. Quan van matar la meva mare jo era molt petit, no podia pensar massa. No sabia què significava. Em vaig exiliar al Nepal i, a l’Índia, el meu pare em deia que la meva mare havia mort a mans dels xinesos, m’ho explicava, però també em deia que la mort és natural, perquè tothom mor, però que morir de manera natural és diferent a fer-ho per la força de les armes. Amb el temps em sentia trist, i em vaig resguardar en la meditació. El Dalai Lama diu que les coses passen sense planificar-les, que si les coses passen, passen, i cal acceptar-les i preparar-se perquè si són dolentes no tornin a passar. El passat és passat, però cal viure i actuar en el present per preparar un futur si es té força, energia i saviesa.
 
- I ho va aconseguir?
 
- Ho vaig passat molt malament. Vaig haver de pidolar a l’Índia, dormint pels carrers, però gràcies al govern indi i al Dalai Lama vaig poder anar a l’escola, vaig aprendre molt i vaig decidir fer-me monjo. Vaig fins i tot entrar a monestir privat del Dalai Lama, i em vaig contagiar del seu somriure i de pensar en els demés. Quan ara veiem problemes com el terratrèmol del Nepal o la crisi de Síria, ho veig i no només ho dic de boca que em fa pena, perquè jo ho he viscut això, la immigració, l’exili del Tibet. Es pateix molt. I totes aquestes circumstàncies adverses cal saber com reconduir-les cap al camí espiritual.
 
- No ha de ser senzill en certs casos...
 
- No, però si sempre pensés "xinesos dolents, xinesos dolents", perdria el somriure, l’ànim, la bona cara, i això es contagia també.
 
- I vostè que fa anys que viu a Catalunya, com veu la política d’aquí?
 
- No sóc polític, però sóc membre del Parlament Tibetà. Sóc més espiritual que polític, i això em fa veure les coses de manera diferent. Ara a Catalunya hi ha casos de corrupció, molts partits, independentistes i no independentistes, discutint al Parlament. S’està lluitant pel poder, i això no és sa, perquè haurien de lluitar per millorar la societat. Sembla que quan es parla, entre partits es mira qui ha de ser més poderós, quan caldria lluitar per servir al poble.
 
- I com entén el consumisme que defineix la nostra societat?
 
- És com és aquest món modern, on els nens i els joves són esclaus de la tecnologia. Estan a taula amb una mà menjant i amb l’altra connectats a Facebook, a YouTube... i no parlen. No fan cas dels pares, i poden aprendre’n molt d’ells i dels seus avis, però en un món tan tecnològic no es valoren tant les coses antigues, la cultura, el pensament, la tradició... Ara es vol un cotxe gran, un pis gran, una segona residència gran, rebaixes per comprar més, el Nadal per pensar en què comprar... s’ha perdut l’esperit de pensar en què és el Nadal, per recordar el naixement de Jesús, i que gràcies a ell tenim un camí espiritual, catòlic i cristià.
 
- S’han perdut els valors, doncs?
 
- Ara només prevalen els llums del carrer, els grans magatzems i res més, només comprar i vendre. S’han perdut aquests valors espirituals i humans, tants Made in China ens han fet oblidar el respecte pels drets humans i la llibertat dels pobles. La felicitat no depèn d’allò material ni quants milions tens al banc, només de si s’és bona persona, amb bon cor i sincer.