Periodista i conductor del Telenotícies Vespre de TV3, ha estat corresponsal en diverses capitals i cap d'Internacional de la televisió pública. En aquesta entrevista explica els detalls del llibre, radiografia la professió i la cadena catalana, i també analitza alguns dels aspectes més d'actualitat de la realitat internacional.
- Què ha volgut transmetre en aquest llibre?
- Aquest llibre és la història del meu avi, però és també la història de tots els avis i les àvies de la mateixa generació, que van viure la guerra i que, en el cas de 10.000 d'ells, han acabat morint durant l'onada de la Covid en residències geriàtriques. Hi ha 10.000 famílies a Catalunya que han viscut una situació similar a la de casa nostra, veure com morien pares i avis, separats d'ells, tancats en una residència i sense l'oportunitat d'acompanyar-los en els darrers moments. Aquest és el motor d'aquest llibre, que és un intent de passar el dol, de consolar-nos.
- Es refereix a com va viure a TV3 el 24 de febrer del 2020, un dia en què l'OMS va assegurar que el coronavirus era una pandèmia. Va ser el dia en què, sense saber-ho, va començar a acomiadar-se del seu avi. Va ser el darrer dia que el va veure conscient.
- És just quan, davant el coronavirus, encara ens negàvem a nosaltres mateixos el que estava a punt de passar. Va ser l'ocasió en què vaig poder parlar amb el meu avi quan ell encara era més o menys conscient. Després ja va ser en el llit de mort.
- Just el dia, dos anys abans, que Vladímir Putin va iniciar la seva "operació especial" a Ucraïna.
- Sí, és veritat.
[blockquote]"Saber que la meva família havia passat gana és de les coses que més m'ha colpit"[/blockquote]
- El llibre parla d'un temps en què cada cosa tenia un nom. Explica que el seu avi no parlava d'ocells, sinó d'estornells, gafarrons o gratapalles. Els vents es deien marinada, garbí o terral. De quan cada cosa tenia un nom.
- Amb el llibre m'agradaria pensar que puc encapsular una part del temps viscut pel meu avi i que és també el temps de la meva infantesa. És un homenatge a l'avi però també és un document per deixar als nostres fills. Sobre una manera de viure i de fer front als desafiaments del segle XX, que van ser molt durs, de gana, de guerra, però també d'una riquesa natural i lèxica. És doblement feridor veure com l'avi perd les paraules, i més en una persona com ell que dominava tant la llengua. Per ell, la llengua era el país. Tenia un gran respecte per la llengua i evitava els castellanismes, ens els feia corregir.
Toni Cruanyes, amb un exemplar del seu llibre. Foto: Adrià Costa
- Aquest capbussament en la memòria familiar li ha fet redescobrir algun episodi o aspecte seu que desconeixia?
- Hi ha en el llibre tota la descoberta de la infantesa del meu avi. La relació que tenia amb el seu pare m'ha fet reflexionar molt sobre la relació que jo tinc amb els meus fills. Aquest llibre, si en lloc d'escriure'l ara, que tinc dos fills, l'hagués escrit fa deu anys, no m'hauria centrat tant en això. La història és una cosa que passa, però sobretot és una cosa que mirem els qui ho vivim després. Diu tant d'allò que va passar com dels ulls que ho miren. La paternitat és una cosa que a mi em preocupa i segurament per això a la portada del llibre hi ha el meu avi amb cinc anys, a la falda del seu pare amb la mare al costat, encara jove. Una cosa que també he descobert és el paper de la meva besàvia i de totes les dones. Sobretot a la guerra, quan el meu besavi va quedar anul·lat, tancat a casa per por que el matessin.
- Es va sentir amenaçat?
- Per por al comitè antifeixista. Tenia un petit negoci, havia dut el fill a l'escola dels hermanos, que això ja marcava. No era persona d'església ni significada políticament, però en aquella situació apareixia al costat de les dretes. Algunes nits fins i tot dormia vestit pensant que el vindrien a buscar i l'afusellarien davant de l'església, com havien fet amb altra gent del poble. Això va comportar que la meva besàvia, durant els tres anys de guerra, era la que sortia a buscar menjar, la que portava la casa i es feia càrrec de tot. Va ser molt dura la vida quotidiana d'aquestes dones, com les seves germanes que van venir de Barcelona fugint dels bombardejos, en una casa que va passar de 3 a 11 persones i sense res per menjar. El meu avi, amb onze anys, anava pel carrer buscant menjar. Ser conscient que la meva família havia passat gana és de les coses que més m'ha colpit. Menjaven les llavors de les patates i les bullien.
[blockquote]"És doblement feridor veure com l'avi perd les paraules, i més en una persona que dominava tant la llengua"[/blockquote]
- També mostra alguna ovella negra.
- Sí. El nostre avi havia intentat amagar-nos algun comportament reprovable del meu besavi. Li agradava jugar i es va jugar la propietat de la casa en una timba de cartes. I la va perdre. Per tant, el meu avi després va haver de refinançar la casa per no perdre-la. Tot per un joc de cartes al casino del poble. En canvi, el meu avi sempre el va protegir en la memòria de tots.
- Ha estat cap d'internacional de TV3. I corresponsal a París. Com viu les eleccions a França?
- No crec que guanyi el Reagrupament Nacional, però aquest cop no és descartable del tot. Ja és la tercera vegada que l'extrema dreta passa a la segona volta. Si no és ara, pot ser d'aquí a cinc anys i ens hem de preparar perquè a un país gran de la Unió Europea pugui imposar-se un candidat així. El sistema electoral francès està pensat per frenar fenòmens així, però ja fa vint anys que Jean-Marie Le Pen va passar a la segona volta contra Jacques Chirac.
Cruanyes, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa
- Què n'han d'aprendre les esquerres?
- L'esquerra està dividida entre la socialdemocràcia més possibilista, que té en Pedro Sánchez un dels seus representants, o Olaf Scholz a Alemanya, i una esquerra insubmisa, que Jean-Luc Mélenchon expressa. És una esquerra amb una retòrica sempre a la contra, de denúncia econòmica molt justificada, però que difícilment pot governar. Mentre hi hagi aquestes dues ànimes, la victòria serà per als candidats de la dreta. A més, a França, Macron ha sabut "comprar" electors de dreta i esquerra amb un discurs tecnòcrata d'eficiència.
- Quina dada se'ns escapa per copsar la força que ha agafat l'extrema dreta al país veí?
- Una cosa que l'extrema dreta ha sabut fer és el recurs a la història i la nació. En un món globalitzat, la gent té una certa nostàlgia d'una època en què es va viure millor. En la mesura que aquests moviments d'extrema dreta deixen de parlar de la reconquesta, com fa Vox, o de les arrels cristianes de França, com feia el pare de Marine Le Pen, i parlen del laïcisme en contra de l'Islam intolerant, o es refereixen al benestar que es podia tenir els anys vuitanta, i molta gent té la percepció que era així, aquest discurs no sé si és guanyador, però es fa escoltar. És un món que fa molta por i ells venen una cosa que ha existit, un passat de fa anys.
[blockquote]"Hem d'estar preparats perquè un dia, en un país important de la UE s'imposi un candidat d'extrema dreta"[/blockquote]
- Es postularà com a director de TV3?
- No.
- Ara pot ser un bon moment per desmentir-ho.
- No tinc voluntat de ser director de TV3. Crec que el Telenotícies Vespre m'està sortint bastant bé. Fem-ho uns anys més. Això que funciona no ho toquem.
- No l'atrau aquesta responsabilitat?
- Sincerament, jo m'estimo molt TV3, em preocupa si les coses no van bé, treballo en equip pensant més enllà del meu programa i dels informatius. Però hi ha gent que podria fer millor que jo la feina de director de TV3 i no tinc intenció de presentar-me.
El periodista s'ha endinsat per primer cop en la narrativa. Foto: Adrià Costa
- Ha dit en més d'una ocasió que TV3 necessita una sacsejada. Quins reptes veu més urgents per la televisió?
- No soc l'únic que pensa que TV3 necessita renovació en moltes coses i també un replantejament general dels canals, del contingut digital, i tornar a estudiar els públics als quals ens dirigim. Crec que aquí hi ha un consens bastant general. És de sentit comú que aquest és el repte en aquests moments i que això implica una sacsejada en la manera en què treballem i de la programació. El nou director de TV3 ho haurà d'afrontar.
- TV3 ha aconseguit evitar el periodisme de trinxera?
- Si mirem enrere, TV3 sempre ha estat criticada per un costat o un altre. Durant el procés, hem estat a l'ull de visió de tothom, des de la població en general fins als partits polítics espanyols que han volgut demonitzar la televisió per justificar la seva falta de resposta al problema català. I fins i tot diria que els periodistes a Catalunya sempre han mirat TV3 com els aficionats del Barça critiquen l'alineació i tothom volgués ser, en el fons, un entrenador. Tots tenim una opinió, i això és bo.
- Sobre el paper de la televisió catalana durant la pandèmia, en faria alguna autocrítica?
- Penso que l'autocrítica l'hem de fer tota la societat. Des del que explico en el llibre, que és la mort de tanta gent gran, sola, en residències geriàtriques, una situació que ve provocada per unes decisions polítiques determinades, segur que ben intencionades. Estic segur que si ens hi tornéssim a trobar ho faríem diferent. Crec que els mitjans de comunicació vam ser cauts en excés al principi a l'hora d'informar de la gravetat del que ens venia a sobre. Crec que va ser un error no ensenyar les imatges del que estava passant als hospitals, els CAP i les residències. Per por a la sensació de col·lapse no es va voler admetre l'accés. Fins i tot des del punt de vista d'arxiu històric, aquestes imatges ens falten. Tenim imatges de la guerra a Ucraïna i, en canvi, del que va passar dins dels hospitals i les residències d'aquí no. Aquesta és una crítica que ens hem de fer.
- Els mitjans van obeir massa?
- Sí, però vam obeir massa a les autoritats sanitàries. No va ser una obediència política, com moltes vegades es pot fer als mitjans de comunicació. Ara diem que no ho vam fer bé perquè no vam ensenyar el que ens venia a sobre amb tota la seva magnitud, però potser si ho haguéssim fet, la gent hauria col·lapsat els CAP i els hospitals. I el que volien les autoritats sanitàries és que això es fes de manera escalada per evitar el col·lapse. La nostra primera posició ha de ser informar, sempre de manera responsable. Jo crec que ho haguéssim pogut fer millor.
Cruanyes és crític amb com s'ha informat sobre la pandèmia. Foto: Adrià Costa
- Li sembla que TV3 està informant bé de la guerra a Ucraïna?
- Sí. Ara mateix la feina que està fent la gent sobre el terreny és excel·lent, però de nivell de televisions públiques europees de primera categoria. Això té uns noms: Lluís Caelles, Manel Alías, Òscar Armengol, Carles Prats i el grup de càmeres que els ha acompanyat. Aquests professionals, cobrant molt menys, està fent una feina del mateix nivell que estan fent els equips desplaçats de la BBC. Sabem que en una guerra, la primera víctima és el periodisme i la veritat. Una bona part de la guerra és propaganda. Ucraïna també hi està jugant. És evident també qui és aquí la víctima, Ucraïna i la seva població civil. Això no vol dir que tinguin raó en tot.
[blockquote]"TV3 està fent una cobertura de la guerra a Ucraïna del mateix nivell que televisions públiques com la BBC"[/blockquote]
- Després de tants anys de corresponsal i coneixent la política internacional, aquesta guerra l'ha sorprès?
- Sí. No pensava que Vladímir Putin fes aquest pas. La seva estratègia d'anar conquerint espais mig callant, també espais econòmics, estava funcionant. No entenc per què ha fet això. Només s'entén des de la seva visió nacionalista i de preservar el seu propi llegat i el paper de Rússia en el futur. Està fent una aposta per mi depassada històricament i inhumana de fins on pot arribar Rússia si se la tracta malament.
