El guionista que va filant tot això que vivim de vegades treu el seu costat més còmic i ens regala moments molt absurds enmig d’episodis de molta intensitat. Com ara trobar-se un pingüí humà de camí a l’hospital per acomiadar un pare, o un trio de mariachis corrent lliurement pel teatre durant un monòleg dramàtic sobre la vida i la mort. Ens passa de vegades, que la vida ens brinda moments delirants quan menys ens ho esperem. I sort en tenim, d’això, per poder pair tota la resta amb una mica de sal de fruites narratives.
 
Al Lliure de Gràcia, l’encarregat d’escriure aquests moments ha estat el dramaturg Joan Yago (autor de les obres de la companyia La Calòrica, entre altres). Tot el que passarà a partir d’ara és la peça que ha ideat amb la Glòria Balañà a la direcció per a ser interpretada per un Nil Cardoner absolutament brillant. Un monòleg que molts asseguren que parla sobre el dol, però que potser també parla sobre tot allò que ve abans del dol, que no és poca cosa. Durant una hora i mitja, l’Èric, un adolescent de setze anys a qui se li està a punt de morir el pare, convida als espectadors a acompanyar-lo en aquest viatge a l’hospital —el literal però també el figurat.
 
És un viatge nocturn de casa a l’hospital, però, és un viatge, alhora, lluminós. Després de rebre un missatge de la seva mare on l’adverteix que si es vol acomiadar del pare més val que espavili: “Vine ara, si vols acomiadar-te del pare has de venir ara”, l’Èric va passant pantalles fins a arribar-hi. I molts obstacles. Com per exemple, trobar la força per aixecar-se del sofà o superar la temptació de sortir de festa amb els amics i beure’s tot allò que li passi per davant. Per oblidar, però també per sentir que només és el que és: un jove de setze anys amb ganes de viure. “Com puc ser tan jove i sentir-me tan profundament esgotat?”, es pregunta. Perquè patir i alhora fer veure que la vida segueix com si res és tremendament cansat, probablement sigui la resposta que un noi de setze anys encara no ha sabut desxifrar.
 
Però malgrat que ho pugui semblar, no fa mal. És una peça amable, crua però amable. On tothom que ha viscut una experiència semblant s’hi pot veure reflectit i, qui no, pot empatitzar perquè tot hi convida: el text, la posada en escena, la interpretació. Penso en algunes obres que fan una aproximació a la mort d’una manera tan viva, com ara el fantàstic Aquell país no descobert d’Alba Pujol, i veig que tenen en comú la proposta sanadora i reparadora del dolor.
 
Un monòleg sempre és una peça imponent, i un repte per aquell qui la interpreta. L’espectador té molts menys inputs que li permetin mantenir l’atenció en la història i l’actor, el pes de tota la responsabilitat a les seves espatlles. Surto del teatre amb la mateixa sensació que quan Elisabet Casanovas va interpretar tota sola Kassandra a la Sala Tallers del Teatre Nacional. Amb la grata sorpresa (i probablement el prejudici inevitable) de comprovar que algú tan jove pot defensar amb tantíssima força i fregant l’excel·lència un text tan rodó. I quina alegria i quin alleujament saber que l’escena catalana està plena de bèsties interpretatives amb molta carrera al davant. Cardoner, aquests dies al Lliure de Gràcia, es corona com un actor en plena forma. Aquest text, fet i pensat a mida de la mateixa manera que sembla que el Joan Yago escrigui els personatges de La Calòrica pensant en tot el seu elenc, tant de bo serveixi d’aparador i de trampolí per tot el que li passarà a partir d’ara al Nil Cardoner.