A través d'una dramatúrgia precisa, d'una visió afilada, d'accions i verbs punxants, Pere Riera torna a la cartellera amb Infàmia, una obra que arriba amb la dificultat d'haver de sobreviure al record del gran èxit que va ser Barcelona (2013). Però, si bé aquella era una obra majestuosa que traspassava el cànon dels drames sobre la guerra civil per convertir els bombardeigs en un mar de fons sobre les relacions personals, aquesta Infàmia es clou en un espai i en un assaig per furgar en la ferida que fan les vocacions i, a la fi, el dolor que provoca una vida plena d'expectatives no complertes. 

La història es desenvolupa des del minimalisme, amb un elenc de quatre grans actors i dins d'unes parets d'intimitat relativa des d'on assumim el repte d'endinsar-nos a la veritable qüestió d'un ofici. Malgrat la visceralitat de la metateatralitat que tantes vegades ha estat radiografiada en escena, l'hora i mitja de funció es fa extraordinàriament curta, amb una acció plantejada a mode de thriller que ens atrapa des de la primera paraula dita, de la mateixa manera que també ens atrapen els personatges, un nou encert a la trajectòria del dramaturg i director.

D'una banda, dos joves actors (Anna Moliner i Francesc Ferrer) que volen ser "actors", amb tot el que això comporta, de nociu, de maldestre, de capciós i de vanitós. També de cruel, perquè així és aquest negoci que "expulsa" a bona part dels qui en voldrien recollir algunes engrunes de glòria. De l'altra, un duet protagonista (Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas) que fa creïble el paper i que ens endinsa a l'entranya de la veritat més dolorosa: no tothom té el do, i qui el té també s'enfronta a la part més dolorosa de totes, veure's al reflex que fa el mirall. Amb Hamlet fent pampallugues com a fil conductor, la nafra de l'art ens deixa estabornits, com a públic que ha rigut i que ha sentit que la comèdia era part de la vida, més enllà de la funció.
 
El gran encert del teatre mínim
 
Riera torna a encertar-la amb una obra que vigoritza el teatre mínim, el bon teatre de text d'aquesta Infàmia que es pot veure a la Villarroel. Vilarasau domina l'escena amb un paper fet a mida –a fi de bé–, on més que parlar es deixa veure, en cada gest, en cada reacció. Boixaderas demostra que és un dels grans més grans que el teatre català pot tenir, amb una actuació tan convincent que arriba a semblar fàcil. Anna Moliner creix minut a minut fins a arribar a un final digne de la decepció que ofereix un ofici com aquest. I Francesc Ferrer sempre és al punt que la farsa reclama, convertit en un espàrring a l'alçada del públic, l'autèntic protagonista.
 
Aquest és el punt que fa màgic l'assaig que presenciarem, amb actuacions que són el repunt d'una vida, imatges que es deformen en un grotesc calculat, rèpliques que mai sabràs del cert si un actor les sent o les diu de memòria. I el risc de no ser interpretats com toca, perquè el públic és qui, sempre, té la raó, malgrat tots els esforços de la millor de les dramatúrgies possibles. Una Infàmia de sacseig colossal que aconsegueix mantenir Pere Riera al lloc on havia arribat amb Barcelona. Un lloc on sembla que vol quedar-s'hi, i per molts anys.
 

Infàmia, de Pere Riera (fins al 13 de març)

Infàmia és un joc de miralls, d’esferes, de punts de vista. A l’Eva Dolç li ha caigut un tros de món al damunt, i està lesionada. Veurem com les ferides que ha patit per la caiguda, fereixen també a dos individus tendres, que encara no són del tot conscients del camí que han pres: la Sara i l’Aleix, dos intèrprets que semblen condemnats a patir l’emergència de ser perpètuament actors “emergents”. I, enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni, un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa. Remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els altres acabin entenent d’una vegada per totes, de què va en realitat aquest ofici.