Després del Festival wagnerià de setembre, el Liceu va inaugurar temporada, el passat dimarts 2 d’octubre, amb el títol verdià d’ascendència hispànica 'La forza del destino', anticipant-se així també al bicentenari del naixement del gran astre operístic italià (que com és sabut nasqué el mateix any que Wagner, el 1813).

La darrera vegada que el Liceu va programar aquesta òpera fou la Temporada 1995-1996, i ho feu al Teatre Victòria, degut a les obres de rehabilitació de l'escenari de Les Rambles després del fatídic incendi sofert l’any anterior. No obstant, gràcies a la inestimable tasca de la companyia sabadellenca de Mirna Lacambra, varem poder-la veure representada més recentment –el 2003, si no em falla la memòria- a la capital vallesana, amb una extraordinària escenografia i posada en escena de Stefano Poda.

No hi hagué tanta sort, en quant a l’escena, en aquesta nova versió liceista (arribada just quan fa 150 anys de la seva primera estrena a Sant Petersburg). Jean-Claude Auvray sap treure força profit plàstic de les escenes corals, però el ritme narratiu de l’obra decau constantment en les escenes més íntimes dels solistes, a la qual cosa cal afegir l’adopció de solucions poc encertades, com per exemple la reubicació de l’obertura després del primer acte (quan precisament ja han sonat alguns dels temes musicals que en aquella s’hi anunciaven). Cal destacar, però, positivament, el vistós vestuari concebut per Maria Chiara Donato, així com la impecable il·luminació de Laurent Castaingt.

Pel que fa a l’equip de veus, destacà per damunt de la resta l’extraordinària interpretació del baríton Ludovic Tézier, qui signà un excels Don Carlo. La Leonora de Violeta Urmana va lluir una veu portentosa i de gran intensitat dramàtica, tot i que mancada d’una major sensibilitat en el fraseig i la regulació de les dinàmiques – l’esperada ària del quart acte fou tan sols aplaudida per compliment-. Marcello Giordani va fer brillar els seus potents i radiants aguts en el rol de Don Alvaro, tot i que novament es posà en evidència la manca de ductilitat i fluïdesa del seu fraseig. La Preziosilla fou encarnada amb desimboltura i solvència per Marianne Cornetti i, pel que respecta als religiosos, Vitalij Kowaljow i Bruno de Simone encarnaren uns reeixits Pare Guardiano i Fra Melitone, respectivament.

La direcció musical de Renato Palumbo fou més estrident que expressiva, amb un abús constant del contrast de dinàmiques i uns tempi irregulars i a voltes desajustats amb l’escena. L’orquestra va tocar amb discreció i el cor va complir amb discreció i sense excel·lències. Tot plegat, força descafeïnat.