No sé on vaig llegir –és a dir que molt probablement ho hagi vist a Tiktok– que el nostre cos triga set anys a regenerar totes les cèl·lules i, per tant, cada set anys d’alguna manera som una persona nova. En aquesta teoria que no tinc ben bé clar d’on he tret probablement hi ha més literatura que ciència, però la donarem per bona perquè aquí no hem vingut a demostrar res sinó més aviat a fer volar coloms.
Ara fa just set anys jo estava marxant per primera vegada de casa els pares, amb tres assignatures pendents d’acabar per tenir el títol de periodista i un parell de feines que em permetien el que aleshores era el somni de qualsevol noia de l’àrea metropolitana: viure, per fi, a Barcelona. Les meves quatre peces de roba preferides, una visita a Ikea i una altra al mercat va ser tot el que em va caldre aleshores per tenir la sensació que estava començant l’etapa adulta vivint la meva millor vida.
Si allò que vaig llegir un dia és cert, ara mateix no queda cap de les cèl·lules d’aquella Paula en el meu cos actual. Això em converteix en una persona nova, però no en una de diferent. Suposo, no ho sé, jo fa més de set anys que no faig cap classe de ciències. Un cop he tingut totes les cèl·lules regenerades, també he canviat de pis. Després de set anys vivint al pis on he passat nits tan bones que no he volgut dormir i nits tan dolentes que no he pogut dormir, m’ha tocat tornar a fer front a una mudança. Aquesta, però, era diferent.
Fa set anys, a casa els pares hi vaig deixar totes les meves lectures d’adolescent i els meus records d’infantesa. Allà hi segueixen. En aquell moment em vaig endur només el fet necessari per sobreviure a la ciutat, sabent que tenia el niu a vint minuts. Aleshores vaig fer una mudança en un sol trajecte d’autobús –allò que vas un pèl més carregada que de costum– i aquest cop he hagut de contractar una grua. Els detalls me’ls estalvio però si a algú li cal el contacte, que me’l demani. Oli en un llum. Em van fer un bon preu per traslladar cinc mobles grans i vint caixes de cartró.
He hagut de condensar set anys, els més gloriosos, els més intensos, els més estimulants i els més capriciosos de la meva vida, en vint caixes de cartró. No soc una dona de números, però quan m’hi vaig haver d’enfrontar em va semblar una operació inabastable. Si tots aquests anys deixen prou marge per regenerar tot el cos i ser una dona nova, també donen prou de si per acumular rampoines innecessàries i trastos que t’enduries a la fi del món fins al final dels teus dies.
No m’hi va caber tot, en vint caixes de cartró. Era d’esperar. Vaig aprofitar per fer dissabte i fer neteja d’això-sí-això-no. Em vaig desempallegar de molta roba i molts trastos que feia temps que no utilitzava. Això, inevitablement, va significar que tot el que queda d’aquella Paula de fa set anys ara ja només ho puc trobar en els meus records o remenant entre aquelles vint caixes de cartró.