La resignació a morir és un dels temes més utilitzats en l'art. La mortalitat de l'ésser humà i el pas del temps són conceptes que es poden trobar en diverses modalitats, com la música o el cinema. Els cantants de trap, sobretot els joves, escriuen moltes lletres sobre la futilitat de la vida i la possibilitat de morir joves. Un carpe diem postmodern. El problema, però, és que la mort d'un adolescent és un fet antinatural, es miri per on es miri.

Vull menjar-me el teu pàncrees és el nou film de Studio VOLN que arribarà a les nostres pantalles, també en català, el pròxim 12 d'abril. A NacióDigital hem tingut l'oportunitat de veure'l abans de la seva estrena.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=LFQrUb_1yNU[/youtube]
És una pel·lícula mitjanament difícil i melodramàtica. L'anime -és a dir, l'animació japonesa- enganya els més benèvols, ja que el format cinematogràfic fa encara més bella la presentació d'aquest relat dramàtic. En Haruki, un estudiant de secundària que ha perdut les ganes de tot el que l'envolta, es troba un diari d'una companya de classe, la Kyoko, amb una dura realitat: té una malaltia terminal al pàncrees i morirà en poc temps. La seva trobada generarà un xoc de realitats: l'estudiant que té tota la vida per endavant i no gaudeix del seu temps, amb la noia que sap que morirà i ho afronta d'una manera molt, massa natural.

En un context melodramàtic i bastant adolescent, la pel·lícula planteja temàtiques que socialment es consideren tabú. Una de les frases del film que calen és: "serem amics fins que em mori, vale?", dita de la manera més natural possible. La disfuncionalitat en el comportament dels dos adolescents està marcada per tòpics recurrents en l'anime japonès però acaba creant personatges creïbles.

Més enllà de la trama amorosa i adolescent, Vull menjar-me el teu pàncrees sap tocar amb delicadesa (a vegades amb més càrrega emocional del compte, però) el paternalisme que envolta el patiment d'una malaltia d'una adolescent i la responsabilitat que suposa viure amb aquesta càrrega. El guió evoluciona amb un ritme irregular, reservant els moments emotius i la llàgrima fins al final. Això sí, l'animació és preciosa (no hi ha millor adjectiu per descriure-la) i la caracterització dels personatges reflecteix molt bé les seves personalitats, en especial els seus ulls: buits i tristos per a en Haruki, vius i plens de vida per a la Kyoko.

Repeteix certs patrons de "noia enamorada" i "noi interessant i passota", però deixant de banda aquests models estàndards respon a una problemàtica més gran, que és la malaltia terminal de la Kyoko. "Què faries si et digués que em fa una por terrible morir-me?" Ningú està preparat per respondre a aquesta pregunta, i menys a una edat tan jove. L'amor, la tendresa, l'empatia, la sinceritat, enfrontar la mort o els finals absolutament injustos són reflexions que l'espectador es repetirà veient la pel·lícula i després de veure-la.

La Kyoko és la catarsi d'en Haruki, el procés que avança per il·luminar la vida del noi de manera inversament proporcional que s'acaba la seva. Ella busca deixar una estel·la, el seu somriure clavat en els cors de totes les persones que l'envolten, desitjant que en Haruki visqui el que ella no podrà i exprimint tot el temps possible de vida. Basada en una novel·la d'internet, l'estudi d'animació Studio VOLN ha portat a la realitat aquest èxit japonès que ha arrasat a la taquilla.