02
d'abril
de
2017, 08:50
Actualitzat:
16:56h
Xavier Theros (Barcelona 1963) és antropòleg, escriptor i poeta, no necessàriament per aquest ordre. És la meitat de l'ànima dels Accidents Polipoètics, un duet de ment brillant i llengua afiladíssima, i també un dels millors cronistes de Barcelona. Savi, inquiet i de verb incessant, ara presenta novel·la, La fada negra, la primera, una obra deutora dels grans clàssics del segle XIX, de qui en recull l'esperit i el porta, amb tot el vigor, a ser una aventura apassionant, misteriosa, amb la vida abrupta d'allò que passa als marges. La fada negra va merèixer el darrer premi Josep Pla i és un debut literari fascinant, un monument voluptuós i històricament magnètic que ens fa viure una època encara massa desconeguda. - Quan comences a llegir La fada negra, tens la impressió de llegir una mena de guia de l'oci del segle XIX, amb un llistat de bars, racons i antres de l'època. Una connexió amb Barcelona a cau d'orella?
- No! El que passa és que de la Barcelona d'aquests anys hi ha poca informació, i el poc que tenim està bé fer-ho servir. Jo utilitzo la guia d'en Saurí, del 1843. I hi ha molta gent que em pregunta pels plats de menjar que apareixen. Justament, en aquell any es publica el llibre La cuinera catalana, on tenim totes les receptes del moment tant a les cases com a les fondes.
- La profusió de detalls està molt ben integrada a la història. El coneixement és una part més de la trama.
- Curiosament, l'inici de la novel·la és un conte curt que havia de passar a Rio de Janeiro el 1904, enmig d'un altre episodi oblidat per la història: la Revolta de la Vacuna. És una revolució que va haver-hi a Brasil quan el govern va intentar vacunar a tots els emigrants que arribaven a l'època fugint de la guerra. I que quan es van instal·lar a Rio de Janeiro van crear uns barris coneguts perquè tenien un arbre provinent de la zona de guerra anomenat favela. D'aquí ve el nom de favela per anomenar els barris. Van intentar vacunar aquella gent, es van revoltar i van acabar a canonades.
- Com passa l'acció a Barcelona?
- Allò em podia servir per un conte curt, però no per una novel·la, perquè no coneixia prou el lloc ni els fets. Quan em vaig plantejar que la història m'agradava i en podia fer una novel·la, vaig desistir de fer-ho en aquella època i en aquell lloc i vaig pensar a fer-ho a Barcelona. És aleshores, pensant en possibles Barcelones, que vaig recordar una revolta que sempre he tingut al cap, d'ençà que vaig anar a la universitat: la Jamancia. També perquè és una revolta a la qual segueix un bombardeig de tres mesos.
- La Jamancia és un període que ha quedat totalment oblidat.
- L'única biografia que hi ha escrita de la Jamancia és un llibret de 50 pàgines. Sis o set mesos abans hi havia hagut el bombardeig d'Espartero, que dura 13 hores, una nit.
- En canvi, el bombardeig d'Espartero el coneix tothom. "Cada cinquanta anys s'ha de bombardejar Barcelona", va dir...
- Un bombardeig de tres mesos que va costar la destrucció d'un terç de la ciutat, ningú el recorda...
- Per què aquest oblit? És inexplicable.
- Crec que ho explica el fet que Espartero és una persona de classe molt humil, que no se sap com va arribar a ser general, que era progressista. Ni a la historiografia espanyola li queia bé, ni a la catalana, ni a la d'esquerres. En aquest cas, estem parlant d'un revolta que no encaixa amb cap dels esquemes de la historiografia del país. No hi ha element nacional, per tant a la histografia catalanista no li interessà. No hi ha element de transformació de l'Estat, pel que a la histografia espanyola tampoc. No es pot considerar revolta obrera, perquè no hi quadra tot el que surt amb anterioritat a El capital.
- La revolta sí que és obrera, però.
- Sí, però la reivindicació no és obrera. Aquest és el detall. He arribat a la conclusió que és molt més fàcil saber què va passar a la Jamancia que saber per què va passar. L'única conclusió ala que arribo és que ens hem de fixar, més que ne la política, en com viu la gent. Tot comença quan es decideix enderrocar les muralles: tenim una ciutat amb les mateixes dimensions que tenia al segle XIV, però hem triplicat la població. Per altra banda, tenim tota una zona, un terç de la ciutat –corresponent Al Raval–, que era zona d'horts i ara són habitatges d'obrers i fàbriques que no deixen de llençar la brossa i omplir de fum els carrers.
- Tenim una ciutat sobresaturada, amb molta densitat de població i totalment insalubre.
- Durant el segle XIX, a Barcelona tot són epidèmies. I la Jamancia és l'afartada que té la gent de viure en una ciutat així.
- Són uns indignats precursors en el temps.
- Sí, seria un 15-M de l'època .
- La novel·la la vas presentar amb el pseudònim de la "Rosa de pedra". Té alguna connexió amb l'ànima rebel de la "Rosa de foc" dels anarquistes?
- Sí, una mica. Si parlem de les historiografies que no van recollir la història de la Jamancia, l'única que l'hauria d'haver tractat i n se'n va a donar, va ser la historiografia llibertària. Si és que la Jamancia té algun punt en comú amb algun fet, és amb la revolta de les Quintes, on ja hi ha els anarquistes funcionant. Però si la Jamancia tenia, fins i tot, les banderes vermelles i negres! Ha estat una revolta amb molt mala sort a l'hora de ser recordada, perquè fins i tot els seus "hereus" no l'han reivindicada.
- Barcelona porta a l'ADN una part d'ànima llibertària i una altra de burgesa.
- Una cosa va lligada amb l'altra. Si no fos molt burgesa i molt industrial, i amb un port com a motor econòmic de la ciutat, tampoc hi hagués hagut una classe obrera amb una ideologia llibertària. Tindríem un altre tipus de ciutat, més capital de província amb una sèrie de terratinents. Seríem diferents. La societat barcelonina s'explica per això, perquè la gent rica de la ciutat no vivien de les rendes d'unes terres a Osona, sinó que vivia directament de la feina de la gent de la ciutat.
- Coincideix, a més, que la burgesia acaba d'arribar de Cuba...
- ...de fer-se rica amb el treball esclau. i quan comencen a contractar obrers els tracten de la mateixa manera, amb jornades de 16 hores i de sis dies i mig de feina. Un obrer només tenia lliure el diumenge a la tarda. Barcelona no deixa de ser una república condotiera a l'estil italià. I, per altra banda, és molt a prop de França. Al segle XVII i XIX; són revolucions contínues, perquè les idees aquí entraven a través de França.
- Aquella Barcelona té algun paral·lelisme amb la d'avui?
- La ciutat ha canviat moltíssim. Però sí que hi ha una cosa de ciutat rebel, que sempre va a la contra, que surt a manifestar-se per motius que som els únics en reivindicar. també és veritat que ens hem tornat molt pacífics. Barcelona sempre ha tingut un esperit contestatari i molt violent. La bullanga de 1835 és d'una brutalitat absoluta.
- La Jamancia, de fet, és l'última bullanga.
- La desena, entre 1835 i 1843. En vuit anys, deu revolucions. Això ja et diu com era la ciutat!
- La novel·la retrata molt bé els baixos fons de la ciutat. Havia de ser aquesta, i no una altra, la Barcelona protagonista del llibre?
- La primera meitat del segle XIX a Barcelona és molt desconegut, encara. Tenim un blanc històric anterior a 1860 perquè la història no agrada. És una Barcelona amb una guerra entre classes, amb guerra entre l'administració central, amb guerres pel control econòmic de la ciutat... és una ciutat molt densa i difícil d'entendre. I tornen tots els indianos, que és gent que havia estat implicada en tràfic d'armes i d'esclaus. I també teníem capitalistes, que venien molt tocats per una manera d'entendre l'economia. Parlar d'una ciutat de prostitutes, de pinxos que anaven amb navalles, d'apostes... Això no agradava a ningú. Aquesta és la Barcelona d'abans de l'Eixample.
- Vostè va ser el traductor de Pandora al Congo i la novel·la té un aire, salvant totes les distàncies d'estil i gènere, amb Victus.
- Haig de confessar que no hi pensava, quan la vaig escriure. Però, és clar, jo havia viscut amb l'Albert Sànchez Piñol, justament quan ell estava escrivint La Pell freda. Per alguna banda hi ha d'haver una influència, tot i que ell té un sentit de l'humor més macabre. De fet, sembla que ens hem repartit els segles: ell s'ha quedat el XVIII i jo el XIX.
- En Llàtzer Llampades, el protagonista, em té el cor robat. D'entrada, cau malament i és un brètol, però acaba sent irresistible.
- En Llampades és un personatge entranyable, tot i que és un desgraciat.
- Li donarà continuïtat en d'altres novel·les?
- Sí, la idea és aquesta. M'agradaria que en Llàtzer es morís a la revolta de la Gloriosa, el 1868, quan els Borbons són expulsats de la Península. En aquests 25 anys passen coses tremendes, amb episodis molt desconeguts, perquè el segle XIX és un segle molt maleit.
- Tenia algun referent novel·lístic per bastir la història?
- En realitat, no. La principal influència per escriure aquesta novel·la ha estat Joan Amades, que té dos volums, les Històries i llegendes de Barcelona, on explica una sèrie d'històries orals a través d'entrevistes amb les veïnes dels carrers. És una mina que ningú no ha explotat encara. Pel que fa a la documentació, tenim la sort de tenir alguns volums de particulars, a mode de dietari.
- I també hi ha la premsa de l'època.
- Concretament El Constitucional, un diari que es feia a Barcelona, dels progressistes. L'únic que es va anar publicant a dins de la ciutat durant el setge. Allà pots veure què tenien al cap, què pensaven, les diatribes contra el general Prim.
- Xavier Theros té un ampli bagatge com a cronista de Barcelona, però La fada negra suposa la primera incursió en la novel·la.
- Escriure una novel·la és la feina més difícil que he fet fins ara. La poesia és una cosa d'inspiració i d'estat d'ànim. Les cròniques són ofici. Escriure assaig és molt fàcil, perquè si vols escriure cent pàgines has de tenir-ne tres-centes d'informació i anar retallant. Però una novel·la no s'ajusta a res de tot això. La novel·la és molta disciplina i fer moltes versions. Aquesta l'he reescrit unes nou vegades. I sembla que ha agradat, perquè tothom qui ha llegit La fada negra em diu que es llegiria una segona part.
- No! El que passa és que de la Barcelona d'aquests anys hi ha poca informació, i el poc que tenim està bé fer-ho servir. Jo utilitzo la guia d'en Saurí, del 1843. I hi ha molta gent que em pregunta pels plats de menjar que apareixen. Justament, en aquell any es publica el llibre La cuinera catalana, on tenim totes les receptes del moment tant a les cases com a les fondes.
- La profusió de detalls està molt ben integrada a la història. El coneixement és una part més de la trama.
- Curiosament, l'inici de la novel·la és un conte curt que havia de passar a Rio de Janeiro el 1904, enmig d'un altre episodi oblidat per la història: la Revolta de la Vacuna. És una revolució que va haver-hi a Brasil quan el govern va intentar vacunar a tots els emigrants que arribaven a l'època fugint de la guerra. I que quan es van instal·lar a Rio de Janeiro van crear uns barris coneguts perquè tenien un arbre provinent de la zona de guerra anomenat favela. D'aquí ve el nom de favela per anomenar els barris. Van intentar vacunar aquella gent, es van revoltar i van acabar a canonades.
- Com passa l'acció a Barcelona?
- Allò em podia servir per un conte curt, però no per una novel·la, perquè no coneixia prou el lloc ni els fets. Quan em vaig plantejar que la història m'agradava i en podia fer una novel·la, vaig desistir de fer-ho en aquella època i en aquell lloc i vaig pensar a fer-ho a Barcelona. És aleshores, pensant en possibles Barcelones, que vaig recordar una revolta que sempre he tingut al cap, d'ençà que vaig anar a la universitat: la Jamancia. També perquè és una revolta a la qual segueix un bombardeig de tres mesos.
- La Jamancia és un període que ha quedat totalment oblidat.
- L'única biografia que hi ha escrita de la Jamancia és un llibret de 50 pàgines. Sis o set mesos abans hi havia hagut el bombardeig d'Espartero, que dura 13 hores, una nit.
- En canvi, el bombardeig d'Espartero el coneix tothom. "Cada cinquanta anys s'ha de bombardejar Barcelona", va dir...
- Un bombardeig de tres mesos que va costar la destrucció d'un terç de la ciutat, ningú el recorda...
- Per què aquest oblit? És inexplicable.
- Crec que ho explica el fet que Espartero és una persona de classe molt humil, que no se sap com va arribar a ser general, que era progressista. Ni a la historiografia espanyola li queia bé, ni a la catalana, ni a la d'esquerres. En aquest cas, estem parlant d'un revolta que no encaixa amb cap dels esquemes de la historiografia del país. No hi ha element nacional, per tant a la histografia catalanista no li interessà. No hi ha element de transformació de l'Estat, pel que a la histografia espanyola tampoc. No es pot considerar revolta obrera, perquè no hi quadra tot el que surt amb anterioritat a El capital.
Xavier Theros Foto: Adrià Costa
- La revolta sí que és obrera, però.
- Sí, però la reivindicació no és obrera. Aquest és el detall. He arribat a la conclusió que és molt més fàcil saber què va passar a la Jamancia que saber per què va passar. L'única conclusió ala que arribo és que ens hem de fixar, més que ne la política, en com viu la gent. Tot comença quan es decideix enderrocar les muralles: tenim una ciutat amb les mateixes dimensions que tenia al segle XIV, però hem triplicat la població. Per altra banda, tenim tota una zona, un terç de la ciutat –corresponent Al Raval–, que era zona d'horts i ara són habitatges d'obrers i fàbriques que no deixen de llençar la brossa i omplir de fum els carrers.
- Tenim una ciutat sobresaturada, amb molta densitat de població i totalment insalubre.
- Durant el segle XIX, a Barcelona tot són epidèmies. I la Jamancia és l'afartada que té la gent de viure en una ciutat així.
- Són uns indignats precursors en el temps.
- Sí, seria un 15-M de l'època .
- La novel·la la vas presentar amb el pseudònim de la "Rosa de pedra". Té alguna connexió amb l'ànima rebel de la "Rosa de foc" dels anarquistes?
- Sí, una mica. Si parlem de les historiografies que no van recollir la història de la Jamancia, l'única que l'hauria d'haver tractat i n se'n va a donar, va ser la historiografia llibertària. Si és que la Jamancia té algun punt en comú amb algun fet, és amb la revolta de les Quintes, on ja hi ha els anarquistes funcionant. Però si la Jamancia tenia, fins i tot, les banderes vermelles i negres! Ha estat una revolta amb molt mala sort a l'hora de ser recordada, perquè fins i tot els seus "hereus" no l'han reivindicada.
- Barcelona porta a l'ADN una part d'ànima llibertària i una altra de burgesa.
- Una cosa va lligada amb l'altra. Si no fos molt burgesa i molt industrial, i amb un port com a motor econòmic de la ciutat, tampoc hi hagués hagut una classe obrera amb una ideologia llibertària. Tindríem un altre tipus de ciutat, més capital de província amb una sèrie de terratinents. Seríem diferents. La societat barcelonina s'explica per això, perquè la gent rica de la ciutat no vivien de les rendes d'unes terres a Osona, sinó que vivia directament de la feina de la gent de la ciutat.
- Coincideix, a més, que la burgesia acaba d'arribar de Cuba...
- ...de fer-se rica amb el treball esclau. i quan comencen a contractar obrers els tracten de la mateixa manera, amb jornades de 16 hores i de sis dies i mig de feina. Un obrer només tenia lliure el diumenge a la tarda. Barcelona no deixa de ser una república condotiera a l'estil italià. I, per altra banda, és molt a prop de França. Al segle XVII i XIX; són revolucions contínues, perquè les idees aquí entraven a través de França.
- Aquella Barcelona té algun paral·lelisme amb la d'avui?
- La ciutat ha canviat moltíssim. Però sí que hi ha una cosa de ciutat rebel, que sempre va a la contra, que surt a manifestar-se per motius que som els únics en reivindicar. també és veritat que ens hem tornat molt pacífics. Barcelona sempre ha tingut un esperit contestatari i molt violent. La bullanga de 1835 és d'una brutalitat absoluta.
Xavier Theros Foto: Adrià Costa
- La Jamancia, de fet, és l'última bullanga.
- La desena, entre 1835 i 1843. En vuit anys, deu revolucions. Això ja et diu com era la ciutat!
- La novel·la retrata molt bé els baixos fons de la ciutat. Havia de ser aquesta, i no una altra, la Barcelona protagonista del llibre?
- La primera meitat del segle XIX a Barcelona és molt desconegut, encara. Tenim un blanc històric anterior a 1860 perquè la història no agrada. És una Barcelona amb una guerra entre classes, amb guerra entre l'administració central, amb guerres pel control econòmic de la ciutat... és una ciutat molt densa i difícil d'entendre. I tornen tots els indianos, que és gent que havia estat implicada en tràfic d'armes i d'esclaus. I també teníem capitalistes, que venien molt tocats per una manera d'entendre l'economia. Parlar d'una ciutat de prostitutes, de pinxos que anaven amb navalles, d'apostes... Això no agradava a ningú. Aquesta és la Barcelona d'abans de l'Eixample.
- Vostè va ser el traductor de Pandora al Congo i la novel·la té un aire, salvant totes les distàncies d'estil i gènere, amb Victus.
- Haig de confessar que no hi pensava, quan la vaig escriure. Però, és clar, jo havia viscut amb l'Albert Sànchez Piñol, justament quan ell estava escrivint La Pell freda. Per alguna banda hi ha d'haver una influència, tot i que ell té un sentit de l'humor més macabre. De fet, sembla que ens hem repartit els segles: ell s'ha quedat el XVIII i jo el XIX.
- En Llàtzer Llampades, el protagonista, em té el cor robat. D'entrada, cau malament i és un brètol, però acaba sent irresistible.
- En Llampades és un personatge entranyable, tot i que és un desgraciat.
- Li donarà continuïtat en d'altres novel·les?
- Sí, la idea és aquesta. M'agradaria que en Llàtzer es morís a la revolta de la Gloriosa, el 1868, quan els Borbons són expulsats de la Península. En aquests 25 anys passen coses tremendes, amb episodis molt desconeguts, perquè el segle XIX és un segle molt maleit.
- Tenia algun referent novel·lístic per bastir la història?
- En realitat, no. La principal influència per escriure aquesta novel·la ha estat Joan Amades, que té dos volums, les Històries i llegendes de Barcelona, on explica una sèrie d'històries orals a través d'entrevistes amb les veïnes dels carrers. És una mina que ningú no ha explotat encara. Pel que fa a la documentació, tenim la sort de tenir alguns volums de particulars, a mode de dietari.
- I també hi ha la premsa de l'època.
- Concretament El Constitucional, un diari que es feia a Barcelona, dels progressistes. L'únic que es va anar publicant a dins de la ciutat durant el setge. Allà pots veure què tenien al cap, què pensaven, les diatribes contra el general Prim.
- Xavier Theros té un ampli bagatge com a cronista de Barcelona, però La fada negra suposa la primera incursió en la novel·la.
- Escriure una novel·la és la feina més difícil que he fet fins ara. La poesia és una cosa d'inspiració i d'estat d'ànim. Les cròniques són ofici. Escriure assaig és molt fàcil, perquè si vols escriure cent pàgines has de tenir-ne tres-centes d'informació i anar retallant. Però una novel·la no s'ajusta a res de tot això. La novel·la és molta disciplina i fer moltes versions. Aquesta l'he reescrit unes nou vegades. I sembla que ha agradat, perquè tothom qui ha llegit La fada negra em diu que es llegiria una segona part.
Xavier Theros Foto: Adrià Costa