Ha arribat una nova forma d’equidistància. Si fa un temps obrir el pla ideològic amb la situació política a Catalunya implicava dir “ni DUI ni 155” (equiparant dos fets desiguals) ara hem passat a una fase més elaborada. El concepte a “vendre” és “neutralitat”. Neutralitat al carrer, neutralitat als mitjans i fins i tot neutralitat al Parlament. Al Parlament! La casa on s’exerceix, per representació, la confrontació política! Es veu que la política i les persones que s’hi dediquen han de ser neutrals. Estem a dos dies de que algú, esglaiat, exclami: “Esteu polititzant la política! És il·legal!”. 

Així com fins fa poc per ser bo, havies de ser “normal” per poder accedir al càrrec de president o conseller ara els dos marcs on se suposa que ens hem de moure són la neutralitat i la legalitat. Anem a pams.

El carrer no és neutral. El mateix alcalde (Ros) que demanava neutralitat aquesta setmana, va espetar fa un any: “Qui vulgui retirar una placa franquista que agafi un escala i la tregui”. Perquè devien ser plaques neutrals. D’aquelles normals, de les que no molesten. Perquè hi han sigut sempre. 

El carrer no és neutral. És un camp de mines que atempta contra la neutralitat. La publicitat que ens ataca en tot moment no és neutral. Sol ser sexista, per exemple. Els carrils bici, que estan usurpant espai als cotxes (allò “normal”), no són neutrals. Pretenen millorar el medi ambient. Els bancs, quina neutralitat desprenen? Els semàfors que regulen el trànsit, volen que us atureu. Coarten la vostra llibertat de circulació. Us diran, d’acord, no és neutral. Però és “legal”.

Legalitat. Aquesta setmana a Canet de Mar una dona increpava una parella gran que col·locava creus grogues dient-los: “Això que feu és il·legal [spoiler: no ho és], després no us queixeu quan acabeu a la presó!”. A Mataró un home contrari a la performance de les tovalloles grogues a la platja, mentre era acompanyat per la policia cridava: “Tant de bo acabeu a presó, com la puta de la Forcadell (...) A més, a mi no m’han detingut, estan protegint la meva integritat.” La legalitat diuen, està del seu costat. 

El missatge ha calat. Hi ha qui té la certesa de que el poder està del costat d’alguns. Que facin el que facin el sistema els protegirà. Canviant lleis, saltant-se-les; coartant la llibertat de qui faci falta. Resum de la neutralitat i legalitat vigent: Jo faré el que vulgui, quan vulgui, contra tu, perquè em molesta que pensis, facis i  siguis diferent a mi. Perquè tinc raó. Perquè no hi pots fer res. 

La incomoditat de la diferència duu alguns a permetre la subversió de legalitats i neutralitats. I una vegada més és perquè tenen por. Por als canvis, por a aquell qui no entens, por a veure que el món en el que has viscut i ha resultat il·lusori. Jo ho entenc. Els canvis fan basarda. Seria de ximples pensar altrament. Es podria oposar que també poden il·lusionar, que són per anar a millor. Però sigui com sigui, no se’n pot parlar. Per què? Perquè la intolerància i la manca de debat és a tot arreu. Abans la por (la sentida i la inflingida) que l’esforç de comprendre l’altre.

Passar-nos setmanes discutint sobre si cal o no posar creus o llaços grocs a l’espai públic és estèril. L’unionisme (i potser algun independentista) vol convertir el moviment republicà en una sèrie de gestos folklòrics. El centralisme de l’estat espanyol, passava també durant la dictadura, només accepta la diferència (cultural, lingüística, política) si té aparença folk. Entesa com una imatge buida i no lesiva. Però això no provoca canvis. És un terreny plaent però indulgent.

I per tot això ho confesso sense èpica ni egolatria: Sóc un radical.  

En la defensa de les llibertats, sóc un radical. En la reclamació de la bona educació i el saber “estar” sóc un radical. En l’empatia i l’ètica, no sóc neutral. No prenc distància contra la violència masclista, ni contra el racisme, ni el dret d’una persona a refugiar-se en una terra a la que no voldria anar si no temés per la seva vida. En la defensa de l’educació i sanitat públiques? Radical. En que la sol·lució per a Catalunya és exercir el dret a l’autodeterminació? Doble radicalitat. En voler conservar el país que m’ha vist néixer com una terra “bastarda” i aiguabarreig, radical. En l’humor radical, radical. En l’eliminació de l’orgull com un valor superior, radical. Radical en l’autocrítica que suposen les meves contradiccions. Radical en la incomoditat que em causen els que tot ho saben i ho sabien. Contra els gurús immòbils i impermeables, radical. 

I potser d’aquí un temps, puc canviar alguna de les afirmacions que he exposat més amunt. Perquè a l’hora de canviar d’opinió si els vostres arguments són bons, ètics i ens duen endavant, compteu-me entre els radicals.