La fusió de les quatre caixes catalanes –Girona, Sabadell, Terrassa i Manlleu- suposarà una reducció de 200 oficines, el 20% del total,  i de 500 treballadors, si fa o no fa, el 12 % del total de la nòmina. Tot i que també s’han escoltat veus que podrien augmentar els acomiadaments fins a 700 treballadors, com opinava la secció sindical d’UGT a Girona.  Segons recullen els documents inicials de la integració, el nou grup tindrà una xarxa de 750 oficines i una plantilla de 4.000 empleats.
En un comunicat conjunt emès dimarts, les caixes corrien a detallar  que l'ajustament d'empleats es farà ''amb programes de prejubilació i reubicació del personal dins la nova entitat'. La consigna és la mateixa des del principi, sense traumes i a través de fórmules combinades amb d’edat i condicions.
A més cal afegir, la territorialitat tossuda, condició sine qua non per tirar endavant l’acord de fusió.

 
El calaix definitiu fa patxoca. Amb uns actius totals de 35.000 MEUR, el nou grup es convertirà en el tercer del rànquing de les caixes catalanes, i en el vuitè del mapa estatal (dins la quarantena d'entitats que actualment formen la Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis). A més d'aquest volum de negoci, les quatre caixes comarcals sumen un nivell de capitalització de 3.000 MEUR, que equivalen de mitjana a un coeficient de garantia i solvència del 12,3%, més de quatre punts superior al mínim (8%) establert pel Banc d'Espanya.
La nova entitat tindrà uns actius totals de 35.000 milions d'euros (MEUR), uns dipòsits administrats de 33.000 MEUR i una inversió creditícia global de 28.000 MEUR.

Un dels factors que més ha ajudat al procés de fusió ha estat, sens dubte, el Fondo de Reestructuracion Ordenada Bancaria, el FROB. Això és una mena de pòlissa de crèdit per afrontar amb més facilitat el procediment de fusió.  En principi les tres caixes ja havien passat per finestreta per demanar uns  350 milions d'euros, però les tornes han canviat amb l’entrada definitiva de Girona. La xifra  s’ha disparat a uns 500 milions d’euros.  Diners, -que insistim a definir-los de pòlissa de crèdit perquè l’hauràn de tornar- que hauran de servir per pagar  les obres d’ampliació. Reestructuració dels serveis centrals i de la xarxa d’oficines.

 

Gratament sorprès estava la setmana passada un dels quatre directors generals en reconèixer que els clients entenien  i “aconsellaven” la fusió. Una sensació també entenidora a Sabadell i Terrassa. No s’ha respirat la mateixa pau social a Girona. El mateix dimarts els empresaris gironins representats a la  Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona, la FOEG, es van mostrar preocupats perquè Caixa Girona no pugui mantenir la seva independència i el seu arrelament al territori.  Al contrari, però que la Cambra de Comerç i Pimec, que veuen amb bons ulls l’acord. Ara bé, les forces vives de cada comarca i territori, llevat d’alguna opinió contrària que ha estat aïllada, s’obren de braços davant la fusió.

 

 
Territori, territori, territori. Aquesta és la consigna de la nova entitat.  Amb aquesta premissa, cap municipi on hi hagi com a mínim una oficina de les tres Caixes es quedarà sense. Aquest és el filtre per escollir quines 200 oficines estimades de les 750 de les tres entitats tanquen portes.
Segons declaracions del director general de Caixa Manlleu, Dídac Herrero, divendres passat a diaridelacrisi.cat «la rendibilitat no serà motiu per deixar d’estar en municipis en menys de 5.000 habitants ».
A més tenint present  les especificitats pròpies i del territori de cadascuna de les caixes, es preveuen crear uns consells territorials, amb atribucions per impulsar i fer un seguiment de la política de suport a les obres de cadascuna.
Es preveu que els recursos destinats a l'obra social es distribueixin en proporció als volums de dotacions que ha anat fent cada caixa en els darrers anys. És a dir, cada obra social serà independent i territorialitzada en l’àmbit de la caixa que a cada lloc mantindrà el nom històric, malgrat que també inclouran el nom conjunt de l’agrupació de les quatre caixes.

 

Sia com sia, el procés no s’atura i a principis d’any, si no hi ha cap sorpresa, la nova caixa es posarà en marxa. Només cal el nom.Un economista que ha observat el procés de la fusió ho confessava a cau d’orella: “un exemple de com adaptar una institució del segle XIX als nous temps de les finances”. Darwinisme.