[despiece]Aquesta és l'última peça de la sèrie d'anàlisis que Nació ha publicat en les últimes setmanes sobre la projecció exterior del nostre país a partir de l'informe Reptes per a Catalunya en el nou context geopolític de la Mediterrània, elaborat pel think tank Catalonia Global Institute[/despiece]

Tot i ser una regió de gran riquesa econòmica i cultural, la Mediterrània té una arquitectura institucional subdesenvolupada en comparació amb la seva importància geopolítica. La cooperació institucional estructurada entre l'est i l'oest és limitada i la relació nord-sud es realitza principalment dins del marc de la Unió Europea, en lloc d'organitzacions internacionals de l'àmbit pròpiament mediterrani.

[noticiadiari]2/254415[/noticiadiari]
La Unió per la Mediterrània (UpM) és un exemple d'aquesta institucionalització feble. Creada amb l'objectiu de promoure la cooperació entre països d’ambdues ribes, els seus èxits han estat més aviat minsos. Els estats i la majoria d’agents clau de la regió no la consideren com un vehicle des d’on tractar qüestions amb pes polític, com ara la interconnexió gasística entre la península, França i Itàlia, que ha protagonitzat titulars els darrers mesos. La UpM és l'única organització internacional que té seu a Barcelona, però no passa ara mateix de ser un esquelet sense contingut. 

D’altra banda, a nivell de la societat civil existeix una xarxa densa d'institucions regionals. Això és especialment evident en països com França i Itàlia, que tenen la seu de la majoria d'aquestes institucions. Catalunya, per la seva banda, encara que tingui la seu d'organismes importants com l'Associació de Cambres de Comerç i Indústria del Mediterrani a Barcelona, segueix estant molt lluny d'aquests països en termes de participació en les institucions regionals mediterrànies.

[noticiadiari]2/254797[/noticiadiari]
Partint d’una anàlisi realista, la classe política catalana hauria d’abandonar la visió que és possible crear una comunitat mediterrània a través d’organitzacions internacionals. Abandonar termes com ara “ciutadania mediterrània” i no enganyar-se amb projectes benpensants però sense eco polític als governs actuals de París o Roma. La Unió per la Mediterrània, ras i curt, ha estat un fracàs perquè els seus membres no hi han abocat capital polític. Si Catalunya té un dia l'oportunitat de participar-hi ha d’haver superat la temptació de carregar-se a les espatlles una institució que és tota façana. 

[noticiadiari]2/255063[/noticiadiari]
Per enfortir la seva posició a la Mediterrània, Catalunya no necessita ser cap exemple de multilateralitat. L'acció exterior ha de basar-se a deixar de banda, almenys de moment, les institucions governamentals, i potenciar, en canvi, aquelles de caràcter civil i mercantil. En lloc d’estructurar la seva relació amb els països veïns a través de la d'implicació en institucions regionals, Catalunya hauria de cercar aliances bilaterals amb països específics tant de la riba nord com de la sud, i proposar el país com un centre de comerç obert a fer de pont entre les dues.