Comissions Obreres compleix 60 anys. L'embrió de les primeres comissions de treballadors de les comarques de Barcelona va reunir-se en una parròquia que ha estat emblemàtica, la de Sant Medir, de Sants, el 1964. Naixia, en plena dictadura, una organització que s'ha consolidat com la primera força sindical de Catalunya i al conjunt de l'Estat.
Javier Pacheco (Barcelona, 1970) és el secretari general de Comissions a Catalunya. Fa uns dies, va anunciar que abandonarà el lideratge del sindicat en el pròxim congrés, l'abril vinent. En aquesta entrevista, analitza alguns dels principals debats oberts sobre el món del treball, com la reducció de la jornada laboral i la productivitat, i adverteix de l'amenaça del populisme i l'extrema dreta.
Comissions està commemorant els seus 60 anys d'existència.
Sí, la Comissió Obrera de Barcelona, a Sant Medir. No era encara un sindicat sinó un moviment, quan s'estaven conformant les comissions de barri, de centres de treball, i era la primera vegada que totes les comissions de la província de Barcelona ens reuníem. Va ser a Sant Medir on es van trobar per primera vegada les comissions que superaven el marc local. Eren unes 300 persones i van signar una acta amb noms i cognoms que van dur als centres de treball per mobilitzar la gent.
Deu ser dels pocs sindicats que van ser fundats en una parròquia.
No ho sé, però crec que en altres països segur. El moviment obrer i el moviment sindical tenen molts vincles històricament en diversos indrets d'Europa, en alguns llocs lligats a moviments luterans. Sí que explica part de la història del país. I quan es forma el sindicat en l'àmbit espanyol la reunió es fa en una altra església, la del Pi. En plena clandestinitat, era l'única manera que es poguessin trobar auditoris amplis. Era la realitat d'aquell moment. El règim veu com el moviment obrer surt a la llum, surt de la clandestinitat per guanyar espais. Aquell any, el 1964, comença amb les vagues a Astúries i les primeres comissions obreres. A Catalunya, el moviment obrer comença a explotar i el règim crea el Tribunal d'Ordre Públic, el TOP.
És del mateix any?
Del 1964. I actua fins a la llei d'amnistia. A Catalunya, 1.808 persones seran processades pel TOP, de les quals 453 són militants de Comissions Obreres. El sindicat va ser molt important per assolir la democràcia i a la mort de Franco té un paper destacat quan el govern ja intenta gestionar la Transició. El 1976 va ser l'any amb més vagues a Espanya, abans hi havia hagut la vaga de la Seat. El governador civil i després ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, va arribar a dir que Espanya tenia dos problemes: ETA i Cornellà. Cornellà volia dir totes les mobilitzacions obreres del Baix Llobregat.
Coincidint amb aquest 60 aniversari, vostè ha anunciat que deixa la secretaria general del sindicat. Se'n va perquè vol marxar o per voler anar més amunt?
No, me'n vaig pensant en l'organització a Catalunya. Jo he estat partícip d'establir un mecanisme de renovació de les nostres estructures, junt amb Joan Carles Gallego, per garantir que els topalls de mandat no superin els vuit anys. Pensem que una organització necessita un impuls de renovació contínua i alhora hem d'avançar en la feminització. Hem aconseguit que la meitat de les secretaries de la nostra organització siguin dones. I ara, amb el relleu que s'està preparant, per al congrés de l'abril, ja hi ha una dona que ha fet un pas endavant, la Belén López.
I vostè, què farà?
No sé què faré. Tinc vocació i tinc treball.
Quan serà el pròxim congrés de CCOO en què conclou el mandat d'Unai Sordo?
El juny. Però penso i confio que Unai Sordo continuï al davant de Comissions, amb una gestió que no oblida l'èpica de la qual parlàvem, però capaç alhora de construir escenaris que han propiciat polítiques progressistes per preservar els drets del treball. Unai ha demostrat capacitat de proposta i negociació. Crec que ha estat el temps en què la reconstrucció de drets ha tingut més impacte, amb la reforma laboral, el salari mínim, la reforma de les pensions... Per posar les bases d'un nou contracte social.
"Les negociacions amb la patronal sobre la reducció de jornada no tenen recorregut i el govern espanyol ja ha de decidir"
Ara que esmenta els drets del treball, estem en ple debat sobre la reducció de la jornada laboral. Les negociacions estan sent costerudes. Podran convèncer la patronal?
Les negociacions tripartites estan més que trencades. La patronal ja ha dit per activa i per passiva que no acceptarà la reforma de l'estatut dels treballadors en matèria de jornada. No té recorregut la negociació a tres bandes. El govern espanyol ha de decidir i portar el projecte a debat parlamentari amb una proposta de llei. Hem de dur ja al BOE la reducció de jornada que, en el cas de Catalunya, pot afectar gairebé 2.400.000 persones. És una reforma que canviarà la vida de molta gent.
No creu que a darrera hora pot haver-hi una aproximació amb els empresaris?
Les organitzacions patronals han confiat en una estratègia dilatòria que porti el govern a repensar la seva posició o trobar mecanismes de bloqueig parlamentari. Aquí, quan arribi el debat parlamentari, tothom s'haurà de retratar. Els partits hauran de decidir si donen l'esquena a una reivindicació que, segons les enquestes, reclama dues terceres parts del país. De moment, amb les converses que tenim amb els partits, aquesta mateixa setmana, Bildu i el PNB s'hi han manifestat a favor.
En paral·lel, hi ha un debat sobre la productivitat de l'economia espanyola.
Podem parlar de la productivitat, sí.
Segons tots els estudis, està per sota de la mitjana de la zona euro. La reducció de la jornada és compatible amb les exigències d'una millor productivitat?
L'estat espanyol té una mica menys de productivitat de la zona euro, però això no és fruit de la fórmula salari-cost laboral/benefici empresarial.
I a què es deu?
Hi ha una manca d'inversions per poder garantir que les millores de la productivitat millorin els marges de les empreses. Hi ha diversos factors de productivitat. Això no depèn dels treballadors sinó dels criteris de repartiment dels beneficis. Si mirem les dades del repartiment de dividends als accionistes i de reinversió en la pròpia empresa, veiem que hi ha hagut una desinversió en relació amb el repartiment de beneficis. Els empresaris estan en un procés d'extracció dels recursos de la pròpia empresa per repartir-ho entre els accionistes. Aquí és on s'ha d'enfocar la productivitat, en aquest model extractivista.
"Hi ha prou recursos a les empreses per invertir en productivitat i fins i tot incrementar en salaris i reduir la jornada"
Ho tenen analitzat al sindicat?
No, això són dades accessibles de l'observatori del ministeri d'Economia que defineix el recorregut dels beneficis empresarials, la productivitat, el repartiment de salaris, els dividends. Hi ha dades públiques que mostren que els darrers quatre anys els salaris reals s'han incrementat un 4%, la productivitat un 13% i el marge de beneficis un 24%. Per tant, hi ha suficients recursos a les empreses per invertir en productivitat i fins i tot incrementar en salaris i reduir la jornada.
Aquests dies, entorn les eleccions nord-americanes, ha cridat l'atenció el xoc entre uns bons índexs macroeconòmics, quant a creixement i ocupació, també a l'estat espanyol, i una dificultat creixent per accedir a l'habitatge o omplir el cistell de la compra. Què està passant?
Que el model està generant espais de desigualtat i hi ha parts de la societat a les quals no arriben les millores que s'estan produint. Per exemple, el nostre país creix més que ningú, i en ocupació creix més que en tota la seva història, però hi ha una part important del mercat laboral que està sota de les rendes mínimes per poder sobreviure. I a part, hi ha tot una tendència econòmica de rebaixar la fiscalitat, per un costat, i una desinversió per part de les empreses, i un increment dels marges de benefici. Això és engrandir la desigualtat i la desigualtat és el dissolvent de la democràcia.
Si l'habitatge és inaccessible, de què serveix incrementar el salari? Si els criteris de la inflació no tenen en compte que els productes alimentaris han pujat cinc vegades més que la mitjana de la inflació, tenim un problema. La gent necessita polítiques concretes. Quan vam demanar amb UGT una política de regulació de preus ens van dir que érem bolivarians. Era una política social necessària. En l'energia es va fer, però en els aliments i l'habitatge no ha passat això.
L'extrema dreta està protagonitzant un ascens en molts llocs. Han fet una anàlisi de per què molts treballadors aposten per alternatives xenòfobes, de dreta populista? El que s'ha dit moltes vegades sobre el vot a Le Pen.
És clar, perquè si el sistema no dona respostes, la gent buscarà sortides fora del sistema. I hi ha forces que, amb una política comunicativa molt ofensiva, han sabut ser un incentiu per algunes bosses de vot. Les solucions estan en mans dels demòcrates i cal dir que només hi haurà respostes de fons als grans problemes des de la democràcia. En un sistema vertical, no hi ha mecanismes de contrapoder, en aquest país ho sabem prou bé. Però la democràcia ha de ser útil i per alguns extractes de la societat, la democràcia no els és útil perquè no pot accedir a una formació adequada, a un treball que el tregui de la precarietat.
I els sindicats tradicionals estan fent la feina, fan alguna autocrítica?
Sempre. Si aquesta organització continua tenint la confiança majoritària dels treballadors és perquè ha fet autocrítica i intenta analitzar bé les exigències del món del treball. Per exemple, sobre com ocupar espai en la lluita ideològica en les xarxes socials, nosaltres hem posat en marxa amb el sindicat italià CGIL una campanya basada en la segmentació en xarxa per mobilitzar la participació electoral. La inversió que hem fet en aquests anys per digitalitzar les estructures del sindicat ha estat molt important, de 3 milions d'euros. El sindicat ja no és tan tradicional.
Aquest treball conjunt amb la CGIL amb quina elecció va ser?
Arran de les eleccions europees. Però aquestes iniciatives també es poden dirigir a una reivindicació concreta o a una tasca d'informació. En molts casos, el que abans es podia fer en una assemblea de barri ara pot ser una assemblea al núvol, que és més difús.
S'han incrementat les afiliacions sindicals en els darrers anys?
Ara estem en uns 147.000 afiliats. Hi ha hagut un increment, però no és el que voldríem. Al final del meu mandat acabarem amb uns 10.000 afiliats més. Hem vist els darrers mesos un pic d'afiliacions, però no m'atreveixo a dir que és un canvi. És un increment fruit d'aquests mecanismes de digitalització. Créixer en aquest context de crisi i pandèmia no és fàcil. La crisi del 2008 es va endur més de 30.000 adherits.
Anem a la política catalana. Amb quin president han tingut més sintonia, amb Pere Aragonès o Salvador Illa?
De moment, amb Pere Aragonès perquè amb Salvador Illa encara no hem tingut temps. Aragonès ha estat un president amb sensibilitat pel món del treball. Per primera vegada, amb el seu govern els agents socials vam poder intervenir en l'elaboració dels pressupostos. Va contribuir a construir estructures en formació professional, les polítiques d'ocupació han arribat a tots els territoris amb la llei de concertació territorial. Hi teníem una relació fluida.
I amb Illa? Fa poc que és president, però el coneixien bé.
Sí, és un president amb garantia de solvència, amb bagatge de gestió que va demostrar durant la pandèmia. Ha tingut sempre una relació oberta amb els sindicats. Ara veurem.
"El model de país del PSC està a l'esquerra del de Junts, al PSC encara no l'he sentit dir que s'ha d'eliminar l'impost de patrimoni"
El discurs de l'actual PSC, amb la gestió que fa a Barcelona, per exemple, els sembla referent de posicions d'esquerres?
És un partit socialdemòcrata que ara està intentant consolidar un canvi de cicle i està llegint alguns espais electorals orfes, amb una concepció d'eixamplar la seva base electoral. El mateix acord d'investidura està vinculat a una visió d'esquerres, més potser que el discurs d'investidura.
El model de país del PSC el veu més a l'esquerra que el de Junts?
És clar que sí. Al PSC encara no l'he escoltat defensant l'eliminació de patrimoni ni fer pressió per alliberar els impostos a les energètiques. Junts ha fet una clara aposta per recuperar l'espai de la burgesia conservadora catalana. Confio també que l'ànima democristiana de la Convergència d'abans es noti.
Sant Medir!
Exactament.
Un altre debat és el del finançament. Quina posició és la seva?
Nosaltres estem en favor de millorar el finançament de Catalunya i guanyar autogovern amb un acord bilateral. De fet, vam desenvolupar una proposta concreta que vam treballar a la Fundació Cipriano García i plantejàvem una agència tributària consorciada, governada per la Generalitat, amb recaptació d'impostos directes, amb quotes de solidaritat. Fèiem un plantejament amb similituds a l'acord d'investidura.
Recentment, es va definir en contra de la posició d'ERC de vincular els pressupostos del Govern a l'acord de finançament.
És que crec que són coses que no estan en el mateix marc temporal. Necessitem modificar la LOFCA i això es fa al Congrés. Per configurar aquest acord necessites diverses passes i actors. Si a la primera porta bloqueges els pressupostos et quedes sense recorregut.
En la seva trajectòria, quines influències l'han acompanyat? Quines lectures, quin referent?
Els meus referents són molt terrenals, lligats a la tasca col·lectiva a la Nissan, figures sindicals que no tenen referències acadèmiques. Un llibre que crec que ha de tenir present tot aquell que es dedica a una activitat col·lectiva és el No pensis en un elefant de George Lakoff. Com la construcció de la idea té molt a veure amb el llenguatge. Per fer política pública, comunicar és molt important. I si em pregunta per influències intel·lectuals, un nom és Antonio Gramsci, com entenia l'organització de les classes obreres, i un altre és Salvador Seguí. Com ell entén que la radicalitat està en el sindicalisme de masses. Algú que és capaç de fer una assemblea a la Monumental i dir a la gent que s'ha acabat la vaga. I com entenia el conflicte, que no és fer més soroll sinó quanta gent tens al darrera de la teva proposta.
Seguí no era exactament la seva tradició. Era un anarcosindicalista.
L'anarcosindicalisme d'inicis del segle XX tenia una contraposició en el món sindical que era la UGT, més socialdemòcrata. La gent que, a la sortida de la dictadura, pensàvem en una radicalitat de masses era Comissions Obreres, amb una concepció de sindicat de classe i nacional. És Cipriano García qui va encunyar la frase que Catalunya és un sol poble. I la llavor d'això era el sindicalisme de Seguí.
"Organitzativament ens sentim hereus de Salvador Seguí. No en som propietaris. No som la CNT"
Se senten hereus de l'anarcosindicalisme de Salvador Seguí?
Organitzativament ens en sentim hereus. No ens en sentim propietaris. No som la CNT. No tenim referència pròpia abans de la dictadura. Diem que aquell model és el més semblant al que ara és Comissions Obreres, el que pot articular les masses per poder tenir 147.000 afiliats.