Josep Maria Garrigós, supervivent d'abusos sexuals als Maristes, es dirigia aquesta setmana als diputats del Parlament que assistien a la comissió d'investigació sobre la pederàstia a l'Església, la primera que es crea a l'Estat sobre aquesta qüestió. "Que què esperem d'aquesta comissió? Jo, personalment, vist des d'aquí, que deixeu el mòbil, i ens escolteu. Dels sis diputats que éreu aquí, un el 80% del temps ha estat amb el telèfon; dos hi han estat meitat del temps i, altres dos, molt poquet", ha afegit. "Fiqueu-vos a la nostra pell. Si heu vingut aquí a escoltar, us ve d'una hora sense mòbil? Què fareu?" (...) "Si podeu escoltar i no escolteu. Em voleu fer creure que fareu alguna cosa a la sala gran?"

Com d'enganxats estem al telèfon que no separem la mirada de la pantalla ni quan algú ens està demanant que l'ajudem i que ajudem a evitar que els nostres fills passin per una de les pitjors situacions que em puc imaginar? Què ens està passant?

És evident que ens hem de replantejar l'ús del telèfon mòbil al Parlament (em consta que és una eina d'ús diari durant els plens -amb la poca implicació que demostra el fet-), però no només això. Què ens està passant? Depenem d'un trastet digital per tenir xuts d'adrenalina al cervell (ens activen els links la mateixa part del cervell)? Per saber quina hora és? Per connectar amb els nostres amics? Per saber si avui hem caminat molt o poc?

"Carinyo, tira enrere un minut la sèrie, que m'he perdut". "Ostres, Elisenda, és la tercera vegada que veiem aquest tram". Sí, trist. Un malestar generat al sofà de casa... i tot perquè servidora estava veient un gos molt content al TikTok mentre sona la cançó de fons de I'm a happy dog. Realment val la pena que el nostre entorn se senti desatès per un gos remenant el cul a ritme de música? Realment val la pena que l'última imatge abans d'anar a dormir sigui la cara de les nostres parelles il·luminades amb la llum blava de la pantalla?

Tots som una mica addictes al telèfon -jo la primera- i per això he decidit començar a posar-hi remei. Intento deixar el telèfon a la tauleta de nit quan entro a casa -ja prou estones de feina que estic amb whatsapp web, Twitter i 5.000 notificacions-. Dilluns em vaig posar un documental d'hora i mitja. Al principi, incomoditat, -què deu estar passant al món- però passats els 20 minuts del mono... una pau! Quina calma, quina sensació de plaer la d'haver-me pogut endinsar en la història fins al moll de l'os sense cap mena de distracció. Ho he de repetir. I així ho he fet. També aturo la ràdio quan llegeixo -la meva addicció a estar connectada a la ràdio són figues d'un altre paner, ja obrirem el meló un altre dia- i també procuro deixar el mòbil quan estic interactuant amb la meva gossa (us presento la Lola). Com ha de ser l'ús que donem al telèfon que fins i tot la meva gossa sap que quan agafo aquell trasto vermell no li paro atenció i que a cops de cap i de pota em fa saber que no li agrada gens ni mica ser substituïda per un plàstic vibrant. 

Des de la dependència absoluta al telèfon demano. Hem de posar-hi solució. Us recomano fervorosament veure el 30 Minuts "La gran distracció", molt recomanable i que podeu recuperar a TV3 a la carta. És un reportatge que parla de com l'abús de les pantalles està reduint el coeficient intel·lectual d'infants i adolescents -fortíssim-. I ho fa amb exemples pràctics -exemples, no teoria que no podem palpar- i entrevistant professors, científics, adolescents, pares i mares. Esfereïdor. I, per mostra, un botó: Josep Maria Garrigós, supervivent d'abusos sexuals als Maristes ha de demanar als servidors del poble que deixin els mòbils i li facin cas. Demencial, ens ho hem de fer mirar.