Greu fractura interna a la cimentera Molins, segons informa El Periódico. La continuïtat o no de l’actual president, Joan Molins Amat, de 83 anys, ha reobert les batusses internes entre tres faccions de la nissaga que havien esclatat amb brusquedat durant el procés sobiranista. És imminent una renovació del consell de la companyia i un acord entre els Molins-López Rodó i els Molins Gil podria deixar en minoria els Molins Amat. El nom de Julio Rodríguez, conseller delegat fins l’any passat, ha guanyat força com a nou conseller i possible relleu de Joan Molins.
La companyia va ser la primera de les cotitzades a tornar a Catalunya, el desembre del 2024 i continua sent una de les grans empreses catalanes amb vocació industrial i arrelament al país. Fundada el 1928, va donar el gran salt internacional amb Casimir Molins Ribot, casat amb Dolors López Rodó, germana de l’exministre de Franco Laureano López Rodó, sens dubte el català més influent del règim i un home de l’Opus Dei. El mateix vincle tenia Casimir Molins, que va ser una figura clau en el finançament de l’Obra de Josemaría Escrivá de Balaguer.
Els Molins Amat són els hereus de l'enllaç entre un germà de Casimir, Joan Molins Ribot, i Glòria Amat. D’aquesta branca era l’exdirigent de CiU Joaquim Molins, ja malaguanyat. Mentre que els Molins Gil són fills del segon matrimoni del pare de Casimir, Joaquim Molins Figueras, amb Juana Gil, treballadora de la casa amb qui es casar després d’enviudar.
Divisió davant el procés
El ciment i l’Opus van ser dues constants de la saga. L’altra és el catalanisme. Aquí ho explicàvem en detall. La figura de Casimir Molins va ser essencial en la cohesió de la família, que a mesura que s’anava estenent feia més difícil preservar la unitat. La mort de Casimir Molins el 2017 va coincidir amb un moment difícil. La cimentera va haver de decidir què fer: abandonar Catalunya o mantenir-se a Sant Vicenç dels Horts? Aquest cop, el consens es va trencar. Una majoria de la nissaga, amb Joan Molins Amat al davant, va advocar per traslladar la seu a Madrid. La resta de germans -havia mort ja l’exdirigent de CiU Joaquim Molins- va mostrar-se contrària a la decisió i fins i tot la va recórrer als tribunals, sense èxit.
Si la decisió de marxar de Catalunya va dividir la família, sembla que la de tornar a casa els va reagrupar. Si més no, la decisió va ser adoptada per unanimitat. I no cal dir que va ser saludada amb entusiasme pel Govern Illa i per la cúpula de la patronal. En l’entremig, va aparèixer en escena la figura de Julio Rodríguez, a qui fonts econòmiques elogien per la seva gestió com a conseller delegat, en què va impulsar una companyia -amb una modernització de la fàbrica- que vivia la crisi del sector, colpejat per la fallida de la construcció i les noves exigències contra el canvi climàtic.
Un sector que, a Catalunya, ja s’havia ressentit per la penetració del capital forani. Així va caure Asland, adquirida per la companyia francesa Lafarge, o Uniland, a mans de Portland Valderribas, del Grup FCC. Davant d’aquest panorama, la gesta de Ciments Molins es pot considerar heroica. Amb l’afegit del compromís d’un sector de la saga amb el catalanisme. Sempre amb un tarannà que fugia de la crispació, com el mateix Joan Molins va demostrar des de la presidència del cercle d’Economia. Tan sols el verí de la divisió interna, un risc present en moltes empreses familiars quan la base accionista es va estenent, podia trasbalsar la companyia. Sembla que ja ha estat inoculat.
