M'agrada el pregadeu, aquest insecte verd i allargat que disposa les seves extremitats en posició de súplica. La saviesa popular li ha atribuït noms variats. Santateresa en castellà. Marisorgina en euskera. Barbantesa en gallec. Però si per alguna cosa és coneguda la mantis religiosa és pels seus hàbits gastronòmico-reproductius. En fi, que la femella té el costum de devorar el mascle després de la còpula.

Si els números ho permeten, Pedro Sánchez podria calçar el vestit presidencial el proper dia 7. Primer va ser l'encaixada de mans amb Pablo Iglesias, un pacte precipitat que fa pocs mesos semblava impossible però que de sobte es va tornar inevitable. Després van arribar les sobretaules amb ERC. El que en un altre temps van ser creuaments de retrets ha acabat canalitzat pel bé de la investidura.

Unides Podem toca sostre després de quatre eleccions generals. Al gener del 2016, Iglesias va oferir a Sánchez per primera vegada un govern de coalició en què el líder morat seria vicepresident. Han hagut de transcórrer quatre anys i tres legislatures perquè Sánchez doni el seu braç a tòrcer.

ERC, per la seva banda, ja va tendir la seva abstenció a Sánchez el passat mes de juny. Ajornar la investidura, va dir llavors Rufián, "ens complica la vida a tots". En alguna cosa tenia raó. I és que la repetició electoral de desembre va servir perquè l'extrema dreta dupliqués la seva presència al Congrés dels Diputats.

En aparença, Unides Podem surt enfortida de l'acord amb Sánchez. La seva aposta obstinada per un govern bessó al costat del PSOE pot prosperar després de tants intents fallits. També en aparença, ERC podria donar-se per satisfeta amb el seu acord. Enmig de la maror del procés català, els republicans s'erigeixen com a portaveus majoritaris de l'electorat català davant l'Estat.

Però darrere dels somriures i les encaixades de mans, tothom es mira de reüll. El PSOE somia a tornar a l'ordre feliç del bipartidisme, on les sigles que creixien a la seva esquerra tenien una força parlamentària insignificant. El PSOE somia a devorar Podem igual que va devorar durant tants anys les restes del naufragi del PCE i d'Esquerra Unida.

Mentrestant, ERC somia a engolir el sector posconvergent. I les enquestes els somriuen. Per ara, estan fent valer la seva interlocució amb el govern d'Espanya en un context movedís on s'ha demostrat que els presos no són presos sinó ostatges. Mentrestant, les pròximes eleccions autonòmiques aguaiten a la cantonada.

Igual que el pregadeu, Vox ha acabat devorant Ciutadans després d'haver-se aparellat amb ells a Andalusia, Madrid i Múrcia. Suposo que a Ferraz, el PSOE ja prepara el fogó i els condiments amb l'esperança de degustar els seus nous companys de govern. I suposo que ERC planeja un festí caníbal amb els seus aliats de JxCat. La taula ja està servida. El temps ens dirà qui menja a qui.