Ha mort Antoni Serra Ramoneda (1933-2026), un acadèmic rellevant que va ser catedràtic de Ciències Econòmiques i membre del grup fundador i rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) entre 1980 i 1984. Però el vessant periodísticament més atractiu del personatge va ser el seu pas per la presidència no executiva de Catalunya Caixa, entre 1984 i 2005. Tot i que més que un pas va ser una època. Serra Ramoneda va presidir l’entitat, aleshores sota el control de la Diputació de Barcelona, durant 21 anys i va abandonar la presidència el març del 2005 amb un discurs que va deixar tothom bocabadat.
En el moment de passar la vara a l’exvicepresident del govern espanyol Narcís Serra -cosí llunyà seu-, va explicar sense embuts que abandonava el càrrec perquè li havia suggerit José Montilla, aleshores ministre d’Indústria, quan era president de la Diputació. En l’entorn socialista hi havia la voluntat que fos Serra qui assumís el comandament. Tot seguit, va demanar que l’entitat preservés la seva independència i identitat, recordant que “no era un banc” i que això també s’havia de plasmar en els sous dels directius. En aquell moment, Serra Ramoneda cobrava 19.000 euros nets. Molt aviat, els sous dels grans directius s’elevaria a centenars de milers.
Caixa Catalunya va accelerar tot seguit la fugida cap endavant que ja havia començat amb Serra Ramoneda amb l’adquisició costosa de l’asseguradora MNA. Amb els anys, l’economista es lamentaria de moltes decisions, com emetre participacions preferents des de les illes Caiman, decisió forçada pel Banc d’Espanya i que ell va avalar perquè “era l’única manera de col·locar títols i no quedar fora de joc”.
Quan les caixes van desmoronar-se, Serra Ramoneda va ser citat per la comissió d’investigació constituïda al Parlament. Allí va explicar que hi havia dues decisions que no repetiria: apostar tant pel sector immobiliari i confiar massa en consultors i caçatalents que “vénen amb noms i ínfules de Nova York aconsellant tot tipus de fusions i són molt perillosos".
Xavier Segura, que va treballar amb ell com a cap del servei d’estudis de l’entitat, explica a Nació que Serra Ramoneda tenia una visió global de l’economia i que “segurament se sentia més còmode en el vessant de l’obra social i cultural que en el financer”. Recorda la seva incomoditat davant l’evolució de les caixes, però assenyala que “el poder real en les caixes estava en mans dels directius executius, en un context neoliberal, en què tot l’ambient social, econòmic i polític es va abonar a la cursa pel creixement que a la llarga portaria a la bombolla”.
Segura subratlla que “el gir donar per les caixes per competir amb els bancs xocava de ple amb la tradició de les caixes catalanes, però no hi havia marge de maniobra des de la presidència de Caixa Catalunya per canviar això”. Més tard, el mateix Serra Ramoneda va criticar el Banc d’Espanya per no ser prou rigorós en els controls, però Segura recorda que “en aquell temps, les crítiques que se solien fer al Banc d’Espanya era que intervenia en excés”.
Després d'ell, amb Narcís Serra a la presidència, la cursa pel creixement es va accelerar. Serra aviat va xocar amb el director general, Josep Maria Loza, un home vinculat a l'entitat des de petit (el seu pare havia estat xofer de la casa) que aviat va topar amb l'exvicepresident del govern. Després vindria la fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa, la nova marca Catalunya Banc i, molt aviat, la fallida, abans de ser engolits pel BBVA.
Personatge de caràcter, de sensibilitat progressista i neguits intel·lectuals, amb trets “fabians”, molt auster (solia anar al seu despatx a Caixa Catalunya amb metro), Serra Ramoneda també es va veure afectat per l’escàndol del Palau de la Música, l’any 2009. Ell va ser l’únic membre del patronat que va demanar perdó per la greu negligència de no haver demanat ser informats de l’estat real de la gestió perpetrada per Fèlix Millet. Va ser l’únic que va reclamar una dimissió col·lectiva del patronat. Tampoc en aquesta crisi li van fer cas.
