El Tribunal Suprem ha declarat en tres sentències que el dret de la Unió Europea s'oposa al tipus autonòmic de l'impost sobre hidrocarburs, una taxa discrecional que podien aplicar les diferents comunitats autònomes. Alhora, anuncia que els obligats tributaris als quals se'ls hagués repercutit aquest tribut tenen dret a la devolució de les quantitats que haguessin suportat indegudament. Durant els anys 2013 a 2018 una llei del 1992 d'impostos especials va facultar les comunitats autònomes, Catalunya entre elles, a establir un tipus impositiu autonòmic, possibilitant un gravamen diferenciat segons el lloc on es consumia el producte sotmès a imposició. La sentència estableix qui pot reclamar a Hisenda la devolució de l'impost il·legal i les vies per sol·licitar indemnització.
Davant dels dubtes que suscitava la interpretació del dret de la UE, el Suprem va plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que el maig passat va considerar que no es poden establir tipus diferenciats en funció del territori, en aquest cas, segons la comunitat autònoma. Per això, el Tribunal Suprem reconeix legitimació als afectats per sol·licitar a Hisenda la devolució dels ingressos indeguts, derivats d'un tribut contrari al dret de la Unió. A més, l'alt tribunal ha aclarit que l'obligació de devolució correspon a la comunitat autònoma en què es van ingressar les quotes il·legals, encara que no fos la destinatària final d'aquests imports.
Sobre la base de la jurisprudència del TJUE, la sentència considera que la translació directa de l'import del tribut, via preu, efectuada per l'obligat tributari que va suportar la repercussió, sobre el comprador del producte, constitueix l'única excepció al dret a obtenir la devolució, sempre que s'hagin neutralitzat els efectes econòmics del tribut respecte de l'obligat tributari. No obstant això, aquesta transferència als adquirents dels carburants, no atorga a aquests la possibilitat de sol·licitar a Hisenda la porció corresponent a l'impost il·legal.
Segons ha declarat el Tribunal Suprem, aquesta translació via preu no és una repercussió imposada a conseqüència d'una facultat legalment reconeguda al proveïdor. A més, hi ha altres vies diferents per dirigir una reclamació al proveïdor per recuperar el que s'ha abonat en aquest concepte, o, si escau, a l'Estat per l'aplicació d'una llei contrària al dret de la Unió Europea.
Ara bé, el Tribunal Suprem matisa que la prova que aquesta translació directa no ha tingut lloc no correspon a l'obligat tributari que va suportar la repercussió, sense que l'administració pugui rebutjar la devolució, argumentant que el repercutit no ha acreditat l'absència del trasllat econòmic als clients. Així mateix, recorda que l'administració és obligada, en virtut del principi de cooperació lleial a adoptar totes les mesures necessàries per garantir l'aplicació dels drets i les obligacions que el dret de la Unió estableix.
Sobre aquestes premisses, el Tribunal Suprem estima el recurs de cassació perquè considera que la sentència recorreguda converteix en excessivament difícil la possibilitat d'una devolució, imperativa, des de la perspectiva del dret de la Unió. La sentència ordena la retroacció d'actuacions perquè, sobre la base del criteri que proclama, la sala d'instància valori aspectes relatius a la prescripció, la quantia dels imports repercutits i la translació directa de tot o part de l'import del tribut sobre tercers. Quan tot estigui verificat, l'administració tributària haurà de reemborsar les quantitats corresponents, amb la comprovació prèvia que els imports sol·licitats van ser ingressats pels subjectes passius mitjançant les oportunes autoliquidacions i que aquests imports no hagin estat ja objecte de devolució prèvia.