Joan Tugores (Palma, 1953) és catedràtic de teoria econòmica de la UB i ex-rector d’aquesta universitat. Analitza els errors que ha comès Europa amb la moneda única, i adverteix que la UE ha posat en perill el seu gran valor històric: combinar creixement, estat del benestar i democràcia.

- La desapareguda Margaret Thatcher, premier britànica entre 1979 i 1990, va escriure l’any 2001 que la moneda única fracassaria, que els intents per rescatar-la serien inútils i que la UE acabaria decidint els pressupostos dels països membres. La segona part es compleix. I la primera, ningú no gosa descartar-la. Una visionària o una analista excel·lent?

- Thatcher coneixia la naturalesa humana, i en el moment en què va escriure això no era inevitable que passés el que ha passat, però els errors que hem comès els europeus en el disseny i la gestió de l’euro, els avisos que vam rebre sobretot en èpoques de vaques grasses que algunes coses es podien tòrcer, que els diferencials d’inflació i competitivitat estaven anant massa lluny i calia redreçar-ho. No vàrem saber llegir aquests advertiments, i quan va arribar la crisi vàrem trigar massa a reaccionar i ara estem intentant posar-hi remei tard i malament. Els europeus, amb els nostres errors hem fet realitat allò que va dir Thatcher fa més d’una dècada. El nostre destí econòmic no estava escrit, però ella va encertar basant-se en la capacitat de cometre errors dels líders europeus. I efectivament, la mala gestió d’Europa ens ha conduït a aquesta situació. 

- Alguns dels principis fundacionals de l’eurozona eren erronis, al vostre entendre?

- Hi havia alguns pecats originals. El primer, el més important i ben conegut per tothom, era que no hi havia precedents històrics significatius de fer una integració monetària sense una integració política profunda. Per a combatre aquesta evidència, els pares de l’euro van dir que un símbol tan quotidià com la moneda generaria un sentiment d’identitat europea que facilitaria la integració política. Amb el pas del temps s’ha vist que era una ingenuïtat, i en temps difícils el sentiment europeu no ha existit i els interessos dels diferents estats han passat per sobre dels interessos d’Europa. Era un risc, però es van voler llançar a la piscina sabent que incomplíem un precepte històric. 

D’altra banda, també hi va haver errors o ingenuïtats tècniques, com per exemple la creença que amb una moneda única, un banc únic i una política monetària única, l’evolució econòmica de la inflació i altres variables econòmiques seria molt més semblant, i per tant, que la moneda única estandarditzaria les economies d’Europa. Heus aquí una altra ingenuïtat que ja vam observar quan l’euro va començar a circular, amb diferències d’inflació molt més grans que les esperades, i amb alguns països, sobretot del sud d’Europa, que permetien taxes de creixement del crèdit insostenibles. Però la bonança econòmica va dissimular totes aquestes asimetries i, en qualsevol cas, es computaven com a efectes col·laterals. 

- Per tant, la UE és una unió política que no va acabar de quallar, sense unió econòmica, sense política fiscal i amb una moneda única que trontolla... Què és, a hores d’ara, la UE?

- És un mercat únic que més o menys funciona. La voluntat explícita dels pares d’Europa, als anys cinquanta, era que comencés sent un mercat per a esdevenir després una unió política i econòmica amb un entramat d’interessos comuns que fessin impossible una nova guerra. A hores d’ara, tot apunta a un fracàs històric d’aquella voluntat fundacional. L’opinió pública té la percepció que Europa no és la pàtria de l’estat del benestar, sinó un aparell burocràtic que executa retallades i les restriccions de l’estat del benestar. És una deriva especialment perillosa. 

- No és només una percepció...

- És una realitat. S’està perdent de forma significativa allò que històricament ha significat l’Europa occidental i la UE. A l’Europa occidental des dels anys seixanta i fins fa quatre dies ha estat l’únic moment de la història en el qual han conviscut de forma raonable un progrés econòmic i un creixement, un estat del benestar i una democràcia política raonables. Altres territoris del món tenen una o dues d’aquestes potes, però no les tres. Molta gent diu ara que aquestes tres potes són incompatibles i que cal sacrificar l’estat del benestar, o fins i tot la democràcia política, acceptant ser governats per tecnòcrates i acceptar mesures que es prenguin igual per a tots els països. Si la UE tenia un sentit, era demostrar que democràcia, estat del benestar i creixement són compatibles i es poden reforçar mútuament. Acceptar aquesta tesi i renunciar al valor històric de la UE és un luxe que no ens podem permetre.

- A la UE ja comencen a manar alguns tecnòcrates, i es prenen algunes decisions que afecten el conjunt d’estats. No hi ha marxa enrere?

- És cert, però m’agrada recordar un dels versos del poeta grec Konstandinos Kavafis, “no diguis que va ser un somni”, en referència a un Marc Antoni derrotat a Alexandria que té la temptació que no valia la pena recuperar allò que havia perdut, i algú li recorda que no va ser un somni. En el cas de la UE, no és un somni, la història ha demostrat que aquest model únic és viable, i que cal evitar que sigui una víctima de la crisi. 

- Molts governs han fet una gestió ineficient; per tant, l’origen de tots els mals no és només Brussel·les. 

- Quan passen coses tan greus com ara, la responsabilitat no és monolítica. Els països del sud d’Europa van cometre tota mena d’errors, no sols els governs, també la societat, perquè tothom va ser còmplice de les bombolles, per acció o per omissió. Hi ha una responsabilitat col·lectiva, perquè els països del nord que ara es posen les mans al cap dient que al sud són paràsits i malgastadors, sabien perfectament a què es dedicaven els recursos que arribaven de la UE i no van dir res. D’altra banda, els organismes reguladors que havien de passar comptes no van fer-ho amb els excessos que es detectaven, ni a nivell nacional ni a nivell europeu, i tenien tota la informació. I quan passa, els lobbies poderosos escombren cap a casa. A Europa sempre hi ha hagut sectors socials que en el passat havien tingut posicions de privilegi, que consideraven la democràcia un peatge que calia pagar per enriquir-se i l’estat del benestar una concessió per a frenar les temptacions comunistes. I ara s’estan aprofitant de la situació per a rebaixar la democràcia i l’estat del benestar. 

- Quins són aquests lobbies a què apunteu?

- La gent que periòdicament es reuneix a les cimeres com Davos no crec que consideri un valor molt elevat la democràcia política o l’estat del benestar. Només cal veure quina gent parla més elogiosament de la Xina, que pot créixer econòmicament sense necessitat de democràcia, o com Rússia pot anar tirant sense ser una veritable democràcia. Els interessos d’aquesta gent no tenen res a veure amb els interessos de la majoria de la població, que coincideixen amb el model històric de la UE. Aquests lobbies són els que utilitzen expressions com “no hi ha més remei”, “no hi ha alternativa”, amb un somriure difícil de dissimular perquè estan complaguts amb aquesta situació. 

- A Brussel·les hi ha tecnòcrates que utilitzen aquestes expressions constantment. 

- Molts!, perquè la democràcia no arriba a determinades cúpules. Quan hi ha eleccions en un país, tothom es preocupa de qui serà el ministre d’economia o d’educació, però ningú no es preocupa de qui parlarà en nom del país a la UE, al Fons Monetari Internacional o a l’Organització Mundial del Comerç. I després et trobes que les persones que prenen decisions allà són alta tecnocràcia, elits ben relacionades entre elles i educades en determinades universitats, que no són el reflex dels canvis polítics que es deriven dels processos democràtics. 

- A la UE mana Angela Merkel o aquesta tecnocràcia?

- Mana una determinada elit que està molt ben instal·lada a les altes instàncies de poder polític i financer a Alemanya, però també elits d’altres països.
 

Llegiu l'entrevista sencera a El Temps .