Alves, pedra de toc

Que, si se'n demostra la culpabilitat, no quedi impune malgrat ser una estrella del futbol serà un altre pas endavant. Avui també són notícia Collboni i els pisos, evitar una altra operació Catalunya, el fiscal de Puigdemont, els Gaudí, neteja a El País, la mà dreta d'Omella, Companys i CR7

Publicat el 05 de febrer de 2024 a les 06:00
Actualitzat el 05 de febrer de 2024 a les 07:11
[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Dani Alves, l'exjugador hispanobrasiler del Barça, s'asseu avui al banc dels acusats després d'estar-se més d'un any en presó preventiva acusat de violar una noia al reservat de la discoteca Sutton, a la zona alta de Barcelona.

El futbolista ha donat durant aquest temps fins a cinc versions del que va passar aquella nit i ha fet temptatives per, acceptant la culpa i pagant una indemnització a la víctima, evitar continuar a la presó. La defensa de la noia fins ara ha desestimat els pactes. Recuperar la llibertat ha estat, des del primer moment, la prioritat d'Alves i d'aquí els canvis d'advocats, de versions i les entrevistes concedides per netejar la seva imatge. La seva credibilitat ha quedat, però, malmesa.

El cas Alves té aspectes preocupants i altres que ens han de fer recuperar una certa confiança en el funcionament del sistema de protecció de les víctimes. D'una banda, hi ha la defensa del jugador que van fer alguns excompanys seus, com ara Xavi en una relliscada que el Barça no s'hauria de permetre i que el va obligar a disculpar-se, i l'intent de l'entorn del futbolista de revictimitzar i assenyalar la noia. Una situació que beu de la sensació d'impunitat que, sovint, té qui se sap famós o ric.

Per sort, però, la posició d'Alves no sembla que hagi d'equivaldre -també gràcies a la seva erràtica defensa- a impunitat ni la víctima ha acceptat que li tapin la boca amb calés. El de l'exfutbolista pot ser un cas exemplar en el qual un personatge popular pagui per un comportament absolutament reprovable i impropi de qui hauria de ser un exemple per al jovent i un ambaixador dels valors de l'esport.

En el seu moment va ser, a més, una bona notícia que funcionessin els protocols de la discoteca en un cas d'agressió sexual, els dels Mossos i els de l'Hospital Clínic, que al nostre país és el centre de referència en matèria d'agressions sexuals, un fenomen malauradament creixent. Entre el gener i l'octubre de l'any passat s'hi van atendre 587 agressions a majors de 16 anys, un 5,6% més que en el mateix període de 2022. El judici haurà d'assegurar evitar que la víctima, que d'entrada va afirmar que renunciaria a una indemnització que ara, lògicament, demanen la defensa i la Fiscalia, torni a ser-ho. Si Alves és condemnat ella té tot el dret a una compensació que, en cap cas, repararà el tràngol de la violació.

Hi ha hagut, com deia, avenços en l'acompanyament a les víctimes i l'empoderament femení ha estat, en aquest àmbit, molt positiu encara que els drets de les dones —i els d'altres col·lectius tradicionalment discriminats— molestin els més reaccionaris de la nostra societat. Que, si se'n demostra la culpabilitat, el cas Alves no quedi impune serà un altre pas endavant. Cal fer justícia, també si hi ha implicada una estrella del futbol.  
 

Avui no et perdis

» Dani Alves dona la versió definitiva: les claus del judici per violació; per Bernat Surroca.

» Primícia: Collboni congela la via per retirar llicències de pisos turístics a les llars on viuen famílies; per David Cobo.

» La Fiscalia del Suprem també s'oposa a investigar Puigdemont per terrorisme; per Bernat Surroca.

»
 Es pot evitar una nova operació Catalunya?; per Bernat Surroca.

» Opinió: «​Amnistia: interrogants i certeses»; per Marina Fernàndez.

» Anàlisi: Miguel Ángel Carballo, l'aliat inesperat de Tsunami Democràtic; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Per què a l'amnistia hi ha de ser inclòs tothom»; per Aleix Sarri.

»
 Dades: El conflicte nacional realment interessa als ciutadans?; per David Matilla Martin i Jorge Jimenez Arias.

» Opinió: «Tacticisme extrem»; per Eduard Voltas.

» L'ala més espanyolista abandona «El País»; per Pep Martí.

» Plourà aquesta primavera? Responen les meteoròlogues; per Arnau Urgell i Vidal.

»
 Una crisi com la pandèmia? Així afronta la indústria la restricció d'un 25% d'aigua; per Pep Martí.

»
 Opinió: «Sequera: aprenentatges de la pandèmia»; per Jordi Mir.

» 
Jo competeixo: Madrid també entra en fase d'emergència; per Modernet.

» «Saben aquell» i «Creatura» s'imposen en uns Premis Gaudí plens de reivindicació; per Victor Rodrigo i Marc Larroya.

» Entrevista a Xavi Torres: «És incomprensible que Xavi no hagi anat a veure Guardiola»; per Lluís Girona.

» Entrevista al Mag Lari: «Vaig créixer pensant que ser diferent era dolent»; per Guillem Maneja.

» Conspiranoics i terraplanistes virals: les claus del fenomen «Mr. Tartaria» i «Mickey Mouse Empíric»; per Marc Orts / Victor Rodrigo.
 

 El passadís

Encara dura la sorpresa generada per la negativa del cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, a comparèixer a la comissió del Parlament que investiga els casos de pederàstia a l'Església. Com ja vam informar, el prelat es va excusar davant la presidenta de la cambra, Anna Erra, argumentant que aquest tipus d'investigacions corresponen a tribunals o a organismes de l'administració. Però el gest de plantar la comissió ha molestat sectors polítics i eclesiàstics.

És difícil esbrinar quina influència s'ha imposat en un cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola conegut per la seva extrema discreció i amb un entorn reduït a l'arquebisbat. Fonts diocesanes coneixedores del que es cou al Palau Episcopal apunten a la influència creixent de Marc Labori, jove sacerdot que és el secretari particular d'Omella, amb qui comparteix un gust per la discreció extrema. Labori és també advocat i el seu criteri és sempre escoltat per Omella, amb qui conviu a Palau junt amb els bisbes auxiliars.

Vist i llegit

"No es el fin del mundo" és el pòdcast de El Orden Mundial i ens permet atansar-nos als grans temes de la geopolítica de forma amena i també documentada gràcies als treballs que dirigeixen Fernando Arancón i Eduardo Saldaña. Ara s'han unit amb "Epidemia ultra", que lidera Franco Delle Donne, per treballar un nou format. Es posen a la pell i a les biografies de líders totalitaris, de dretes, d'esquerres o senzillament populistes, per ajudar-nos a entendre'ls de forma més immersiva i un punt dramatitzada. El primer ha estat Nayib Bukele, el president del Salvador, on es votava ahir i que se les ha empescat per tornar a ser candidat malgrat la constitució del país. El podeu escoltar aquí per conèixer el líder populista

 L'efemèride

El 5 de febrer de l'any 1939, fa 85 anys, s'acabava la Catalunya republicana amb la marxa del president de la Generalitat, Lluís Companys, a l'exili un cop l'exèrcit feixista havia ocupat pràcticament tot el territori català. El president, que era militant d'ERC i va accedir al càrrec després de la mort de Francesc Macià, va passar la frontera a peu, pel coll de Lli i el de la Manrella, a la població empordanesa de la Vajol. Ho va fer acompanyat del lehendakari José Antonio Aguirre, exiliat a Catalunya des que Euskadi havia caigut en mans de les tropes de Franco.

Poc després de fugir a l'exili Companys seria detingut pels nazis i lliurat a la dictadura espanyola, que el va fer afusellar a Montjuïc el 15 d'octubre de 1940. Es convertia així en el president màrtir i tot un símbol de la llibertat nacional de Catalunya. Us deixo una informació, fins al 2020 inèdita, sobre les pistoles que Companys es va endur amb ell a França com a mesura de protecció personal. Sobre el dia nacional de l'exili, que és avui, i la seva odissea us deixo també aquest reportatge de Pep Martí.

 L'aniversari

El 5 de febrer de l'any 1985, avui fa 39 anys, va nàixer a Funchal, a l'illa portuguesa de Madeira, el futbolista Cristiano Ronaldo, un dels grans astres d'aquest esport. Conegut com a CR7 va començar a l'Sporting de Lisboa, el segon club de la capital, i de ben jove ja va fitxar pel Manchester United fins que el 2009, en un traspàs de xifres astronòmiques, es va incorporar al Reial Madrid. Va guanyar tres Premier League i una Champions amb el Manchester i ha aconseguit dues Lligues i quatre Champions amb el Madrid. Amb Portugal va guanyar una Eurocopa. Del Madrid va passar a la Juve i escura la seva carrera professional a l'Al-Nasser de l'Aràbia Saudita. El seu talent, que passa per un estil de joc ràpid, un lideratge fort, la polivalència i un gran olfacte de gol, explica per què l'era Messi no va ser encara més lluïda quant a títols al Barça. CR7 és, a més d'un futbolista brillant, tot un producte publicitari. Aquí algunes de les millors jugades i gols d'un malson per als culers.

 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per rebre'l