Tal com era de preveure, la victòria de la selecció espanyola de futbol ha tingut repercussió política, a més de social i esportiva. Només calia ahir treure el cap a les xarxes, sentir alguns programes de ràdio o llegir alguns articles. És evident que el futbol, com tota activitat que mou passions, es polititza. Més encara quan és el de seleccions, en el que els esportistes juguen defensant la bandera d'un estat, que sol presentar-se com a mononacional encara que, com en el cas d'Espanya, no ho sigui. A hores d'ara crec que queda ja poc dubte que això és així. De nou, ha quedat acreditat enmig dels lògics elogis a l'equip pel seu joc.
S'han fet aquests dies mil i una teories de les raons que porten alguns independentistes a aplaudir la Roja i s'han provat de justificar, com si calgués trobar a tot explicacions raonables i com si no assistís un dret, sa i legítim, a tenir contradiccions, més encara amb una pilota pel mig. Si hi ha gent que diu que és d'esquerres i afirma, sense despentinar-se, que està en contra de determinats impostos, com ara el de successions o el de patrimoni, com no n'hem d'assumir amb assumptes molt menys abraçats a la raó?
També s'ha apel·lat a una suposada "Catalunya real" que va sortir legítimament a celebrar-ho i a omplir espais de moltes ciutats on els ajuntaments van instal·lar pantalles gegants. Segons aquesta percepció del que és real (¿És "Catalunya real" qui escriu o qui llegeix aquestes línies? ¿Qui ho decideix?) hi hauria una petita part el país, fantasmagòric, irreal i esquifit, que optaria pel tantsemenfotisme o directament per animar els rivals d'Espanya. Ho farien, en tot cas, per un antiespanyolisme que sol dur a la frustració i a poca cosa més, o bé per castigar una selecció i un estat que impedeix que catalans o bascos competeixin com sí que ho poden fer escocesos o gal·lesos sense que els anglesos se sentin humiliats. Són també motius ben legítims.
Fins i tot Ignasi Guardans, exdiputat de CiU i net de Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, piulava imatges d'aficionats d'Espanya a Sabadell i deia que volia "una llei electoral que permetés a aquesta gent tenir de veritat la seva veu proporcional al Parlament i deixar d'estar sotmesos al vot de pallussos que criden visca la Terra!". La barrejada de naps i cols del petit Cambó era de cal déu (i només al nivell del seu odi de classe a l'independentisme sans-culotte) i obviava, és clar, que la proporcionalitat electoral a la cambra catalana és força més alta que al Congrés, cosa que no li molesta. Potser perquè allà se'n beneficien el PP i el PSOE. Ja no cal dir en altres sistemes com l'americà, el francès o el britànic.
Hem escoltat també el relat de la típica i tòpica èpica dels barris perifèrics per referir-se a l'origen d'alguns futbolistes de famílies humils i amb pares immigrants, com ara el català Lamine Yamal o el navarrès Nico Williams. A molts dels que ho deien ahir no els grinyola, però, no preocupar-se'n mai d'aquests barris i les seves necessitats o que els pares dels seus nous herois no puguin votar ni tan sols en unes municipals. Recordeu allò dels drets i els deures? Fins i tot hem llegit que els èxits d'una "selecció multicultural" són un antídot contra l'extrema dreta. Si mirem a França, on fa anys que això ja passa, i als seus resultats electorals, el pensament màgic cau pel seu propi pes.
Les característiques de la selecció espanyola, amb jugadors racialitzats, catalans i bascos, han estat oportunament aprofitades, també per alguna esquerra, per presentar una Espanya més amable i que sí que val la pena. Tant li fa que els càntics siguin els que són amb Gibraltar inclòs (¿s'impugnarà el Tractat d'Utrech?) o que dos dels líders del vestidor campió d'Europa siguin Morata i Carvajal, ben allunyats del producte que ens venen. De fet, el lateral madridista ahir gairebé nega la salutació a Pedro Sánchez.
Tot plegat forma part de les ganes d'alguns mitjans, periodistes o líders d'opinió de justificar el seu espanyolisme i de situar els que no passen per l'adreçador de la Roja al córner dels perdedors. És evident, com deia la setmana passada, que el sobiranisme hauria d'aixecar la bandera de les seleccions pròpies, que són una eina d'adhesió nacional que faria gaudir encara més l'esport i permetria a aficionats i esportistes triar amb naturalitat.
No sé si és compatible o no ser independentista i anar amb Espanya, per més bé que juguin i simpàtics que siguin alguns jugadors, però sí que sé que cadascú pot capejar les seves contradiccions com vulgui i aplaudir a qui vulgui. Assumint, això sí, que són contradiccions i que les societats més lliures i democràtiques són les que aconsegueixen gestionar en positiu i de forma natural la diversitat. Sense anar contra ningú.
Què seria del futbol espanyol sense els catalans i els bascos?; per Lluís Girona Boffi.
Exclusiva: ERC porta el finançament singular a la taula de negociació amb el PSOE amb mediació internacional; per Joan Serra Carné.
Préstec rècord d'Europa a Catalunya perquè sumi 4.300 pisos de lloguer assequible en quatre anys; per David Cobo.
Què significa que Trump hagi designat l'extremista J. D. Vance com a candidat a vicepresident?; per Pep Martí.
- Els bàculs envellits: quatre bisbes catalans esperen la jubilació; per Pep Martí.
El passadís
Els presos polítics que van ser indultats l'estiu del 2021 han institucionalitzat un dinar de germanor cada any per trobar-se i compartir vivències i reflexions. Cada any l'organitza un d'ells i, enguany, li va tocar a Jordi Cuixart, expresident d'Òmnium. El mateix Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Quim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva i Josep Rull es van trobar la setmana passada per compartir àpat i estona distesa. Ho van fer al celler Mas Blanch i Jové, a la Pobla de Cérvoles, un dels pobles amb més encant de les Garrigues. Hi fan un bon vi i l'espai és realment singular. A tocar del celler, situat als peus de la Serra de la Llena i amb bones vistes, hi ha la Vinya dels Artistes, una idea de l'artista Josep Guinovart on cada any s'estrena una obra d'art a l'aire lliure i que val molt la pena visitar.
Vist i llegit
El Govern va defensar, per boca de la consellera Natàlia Mas Guix, la seva proposta de finançament singular ahir al Consell de Política Fiscal i Financera. Sobre aquest debat uns aconsello l'entrevista a El Punt Avui a una de les autoritats del nostre país en aquesta matèria. Es tracta del catedràtic d'Hisenda Pública i exconseller del Banc d'Espanya Guillem López-Casasnovas. "La reforma del finançament català serà ara o mai”, deia. Assumia, però, que "aconseguir les claus de la caixa és molt difícil" malgrat la pretensió d'ERC amb un consorci tributari amb majoria catalana. Caldria, segons ell, "un pla B" i que "Junts fes front comú per avançar”, segons que explicava a Laia Bruguera. Sobre això no us perdeu l'opinió de Pep Martí.
El nom propi
El Consell de Ministres preveu aprovar avui el sostre de despesa. És un pas imprescindible per elaborar els pressupostos generals de l'Estat, que Sánchez va decidir prorrogar després de l'avançament electoral a Catalunya. Els comptes espanyols de 2025 necessitaran els vots de Junts i ERC a la tardor i, per tant, estan íntimament lligats al que passi a Catalunya i en el debat sobre la investidura de Salvador Illa és clau el finançament autonòmic. La responsable dels pressupostos i del finançament és la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero (Sevilla, 1966), que ahir va acceptar complir l'Estatut en assumptes com ara el consorci tributari, però va rebutjar un sistema equiparable al concert. És metgessa de formació però fa anys que es dedica a la gestió i a la hisenda pública, és un dels puntals de Sánchez i sovint ha estat políticament atrevida. El seu nom apareix de forma recurrent per recuperar Andalusia per al PSOE.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.