Quan algú diu que no és ni de dretes ni d'esquerres, acostuma a ser de dretes. I quan algú diu que no s'ha de barrejar futbol i política vol dir, tot sovint, que el futbol no s'ha de barrejar amb una determinada política. En concret amb la que no li agrada. La selecció espanyola està fent un bon paper a l'Eurocopa d'Alemanya, ha derrotat l'amfitriona i França, dues de les grans favorites, i afronta amb optimisme la final de diumenge. Aquests dies, pels carrers de Barcelona i altres ciutats catalanes, podem veure joves amb la samarreta de la Roja, i segur que vau sentir algun petard amb el golàs de Lamine Yamalla nit de dimarts.
És normal que hi hagi gent preocupada per l'ús polític que es pot fer de les victòries de la selecció espanyola. Que Jaume Collboni o els ajuntaments de Lleida, Tarragona o Sabadell (PSC) o Vila-seca (Junts) decideixin posar pantalles gegants per veure la final és una decisió política. I una victòria d'Espanya a l'Eurocopa serà utilitzada políticament per reforçar la idea d'un projecte nacional atractiu.
No rebrà Pedro Sánchez els campions a la Moncloa? No els dirà que són un exemple per a la societat espanyola? També va ser política quan el Barça va acceptar disputar el partit contra Las Palmas del dia 1 d'octubre de 2017, és política quan als camps espanyols se sent "Puta Catalunya" o quan aficionats, per dir-ho d'alguna manera, insulten Vinícius o altres jugadors racialitzats.
El líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, explicava fa uns dies que no podia anar ni amb Espanya ni amb França, perquè eren dos estats que oprimien Euskal Herria i li impedien jugar l'Eurocopa amb la seva selecció. Té raó, però és un discurs massa racional i poc emotiu, que només apel·larà als més polititzats dels que no se senten interpel·lats per Espanya o França. Ja no cal dir-ho entre els més petits o el jovent. En el futbol preval, sobretot, l'emotivitat. És normal que la joventut vulgui guanyar, veure bon futbol, i vegi com a referents esportistes com Lamine Yamal o Nico Williams.
La selecció espanyola continuarà tenint suport a Catalunya. No és d'ara. També es va poder veure quan va guanyar el Mundial de Sud-àfrica del 2010, amb gol del blaugrana Andrés Iniesta, o les Eurocopes de 2008 i 2012, quan el procés començava a créixer. El sobiranisme faria bé d'activar-se per disputar també el partit a aquest nacionalisme banal.
Per què no es pot recuperar el famós lema "Una nació, una selecció" que va fer fortuna fa uns anys? O bé reivindicar la selecció catalana, liderada per Yamal, amb més partits més enllà del tradicional partit anual? I no seria possible una selecció catalana femenina, capitanejada per Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí i amb la base del millor Barça? Si no hi ha resposta, en el mentrestant, la selecció espanyola guanyarà per incompareixença del rival.
Acord PSOE-PP pel repartiment de 400 menors no acompanyats amb l'abstenció de Catalunya; per David Cobo i Lluís Girona.
Una amnistia a tres velocitats; per Bernat Surroca
Abandonar la negativitat; l'opinió de Josep-Lluís Carod-Rovira
La policia espanyola va espiar 69 diputats de Podem durant el govern del PP.
Qui pot servir cervesa a Barcelona? Els restauradors obren un nou front amb l'Ajuntament; per David Cobo
Desobediència legal: només 7 de les 23 grans ciutats catalanes tenen una zona de baixes emissions; per Arnau Urgell
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.