[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Generalitzar no és bo. No es pot atribuir a un col·lectiu les conductes d'uns quants individus, per més que en siguin els representants més destacats i visibles o que més incideixen en el debat públic. Però és un fet que molts generadors de discurs i líders de l'independentisme acusen un cert problema d'autoestima i de falta de reconeixement, sigui dels agents més neutrals o de la contrapart.

El peculiar psicòleg i pensador Carles Muñoz Espinalt va posar fa anys en circulació la idea de la síndrome del gos apallissat, que es va fer seva en diverses intervencions el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer. "Patíem d'allò que el professor Muñoz Espinalt, finíssim analista de la nostra personalitat col·lectiva, anomenava la síndrome de gos apallissat. El gos apallissat no s'hi torna quan el maltracten, s'arrauleix, i si després de la pallissa l'amo li dona un rosegó de pa, remena la cua content i agraït", escrivia a l'Ara fa més de deu anys analitzant les opcions de l'independentisme.

Trec a passejar el gos apallissat perquè tal vegada és avinent arran de la viralitat i l'impacte posterior que ha tingut en diversos mitjans (tampoc ens n'escapem a Nació) el que va passar durant una actuació del còmic israelià instal·lat a Alemanya Shahak Shapira. En una actuació a Barcelona havia fet broma amb una assistent al seu espectacle (traductora, per a més inri) que lamentava que a Catalunya es parlés català i la va interpel·lar demanant-li què passaria si tingués la mateixa actitud a França. La resposta de Shapira és la previsible en algú que pensa que, a Catalunya, s'hi ha de poder parlar català sense drames.

És notable, i preocupant, l'actitud de la traductora a qui no només molesta la llengua del país on viu sinó que se sent empoderada per criticar en públic que es parli massa (tant de bo fos el cas). La posició de debilitat social i institucional del català, sumada a la campanya i la incidència política en els darrers anys de partits com Ciutadans, ha provocat que es pugui qüestionar obertament el seu ús o que s'exigeixi per treballar a l'administració.

És el cas, per exemple, d'un clarinetista que fa 27 anys que treballa a l'orquestra municipal de Barcelona i que es nega a acreditar el nivell C —molt bàsic i assequible per algú amb estudis universitaris— per accedir a una plaça de funcionari municipal del cos superior i estabilitzar-se. "Si això no s'arregla, tornarem a Andalusia. La meva dona també és sevillana i la meva filla universitària també se sent andalusa pels quatre costats malgrat que ha nascut a Barcelona", declarava el clarinetista a l'Abc fa uns dies per justificar la seva negativa a acreditar uns mínims de català. Hom pot intuir que la mentalitat dels funcionaris belgues al Congo no devia ser massa diferent.

L'intercanvi de l'humorista amb la traductora va tenir dilluns molt impacte i cridar l'atenció i fins i tot Catalunya Ràdio el va entrevistar en el seu prime time. Ell va quedar realment sorprès (aquí i aquí) de la seva notorietat per una broma que considerava òbvia. En aquest cas, a més de la situació anòmala de la llengua del país i de la faceta d'entreteniment que agafa sovint la política, se li afegeix la preocupació dels catalanoparlants per la salut de la seva llengua i segurament aquesta síndrome del gos apallissat amb totes les seves complexitats.

El fracàs del procés, i la repressió posterior que miren de resoldre processos tan complexos com l'amnistia, han deixat els independentistes anímicament tocats i amb l'autoestima baixa. Això ha provocat que fessin fortuna els qui, des de fora, fos de Madrid o de l'estranger, mostraven alguna complicitat o empatia amb la causa. Tant s'hi val si eren periodistes com exjutges o professors d'universitat. Algú que parlés en castellà —o en qualsevol altre idioma—, que fos neutral o "dels altres", i que donés "la raó" als independentistes tenia immediatament les portes obertes i un fort reconeixement. A vegades, el que se'ls concedia aquí en l'esfera política i mediàtica era proporcional al que se'ls negava a Madrid.

Això ha estat, en algun cas, positiu i ens ha permès incorporar al debat públic veus potents que l'han enriquit com ara José Antonio Martín Pallín o Javier Pérez Royo, però també n'hem suportat d'altres de grotescos, tòxics o vehements. Alguns i algunes, perdut el predicament a la capital espanyola, es refugiaven a Catalunya deixant-se utilitzar a cor que vols per mitjans o partits a canvi de treure el cap. A tots ens en venen presents. A Madrid, en l'argot taurí, hi ha el deshecho de tienta. Es refereix als braus rebutjats en les proves per ser utilitzats en l'espectacle de tortura animal que, en lloc d'anar a l'escorxador, són cedides a un ramader qualsevol que provi sort amb ells. L'independentisme ha estat, per algun d'ells, aquest ramader. 

Shahak Shapira, que va reaccionar com ho haurien de fer tots els catalanoparlants quan es qüestiona el nostre dret a viure plenament en la nostra llengua, s'ha trobat a Barcelona el que no hauria trobat en altres capitals europees. Depèn dels que hi vivim capgirar-ho.

» El Barça juga aquest vespre a Montjuïc contra l'Osasuna. El partit serà un bon termòmetre per mesurar el desencís de l'afició després del fracàs a la Supercopa, l'eliminació a la Copa contra l'Athletic Club de Bilbao i de la dolorosa derrota contra el Vila-real. Xavi Hernández pretén fer d'"ànec coix" fins a final de temporada i la junta de Joan Laporta no sap com sortir de la crisi que viu el club. Una crisi que és esportiva però també social i econòmica. A Nació en volem parlar amb coneixement i amb les veus més autoritzades. Des d'avui posem en marxa la sèrie El Barça, al divan, que pilotarà el nostre company Lluís Girona amb una sèrie de reportatges i entrevistes sobre el moment actual del club i els debats que afronta. Aquí la primera entrega.  
 

---

Avui no et perdis

» L'amnistia se'n va a la pròrroga: i ara què?; per Bernat Surroca i Oriol March.

» Entrevista a Francisco Aranda, diputat socialista: «Sobta que fa uns mesos l'amnistia fos bona per a Junts i ara li trobin forats»; per Bernat Surroca.

» Restricció dels mòbils a l'aula: on i quan estarà prohibit fer‑los servir?; per Oriol March.

» Opinió: «Un debat gruixut»; per Marc Sanjaume.

» Aragonès revifa el referèndum a Europa després del fre a l'amnistia; per Carme Rocamora.

» El Govern decretarà l'emergència per sequera aquest dijous; per Arnau Urgell i Vidal.

» Opinió: «Sanitat pública: un conflicte obert»; per Eulàlia Reguant.

» Més de 8.000 explosius trobats a Catalunya: on s'han localitzat?; per Anna Mira.

» Què passa amb Taylor Swift, els muntatges pornogràfics i Twitter?; per Victor Rodrigo.

» El Barça, al divan: De la pilota que no entra a la caixa buida: vuit claus de la crisi; per Lluís Girona.

» El tovalló amb què el Barça va fitxar Messi, a subhasta.
 

---

 El passadís

L'expulsió de Cristina Casol del grup parlamentari de Junts va provocar dilluns un debat acalorat a l'executiva del partit. Es va acabar votant i 29 dirigents van ser favorables a expulsar-la i 8 s'hi van posicionar en contra, entre ells Laura Borràs. La presidenta i els seus afins van quedar en clara minoria, un fet que és ja recurrent a la vida interna de Junts. A la tarda Aurora Madaula, vicepresidenta del partit, que viu un procés similar al de Casol encara per resoldre i també afí a Borràs, va fer una piulada de suport a la seva companya.

Els qui no van dir res van ser la presidenta del partit i el seu col·laborador més directe, el diputat Francesc de Dalmases, sempre actius a les xarxes. Borràs es va limitar a marcar amb un fav la piulada de Madaula entre els molts que fa diàriament als que l'elogien o demanen que sigui inclosa a l'amnistia. Com Dalmases, Borràs va optar per piular literatura dilluns a la nit. "La teva vida és la teva vida / no la deixis bastonejar fins a una submissió humida. / estigues alerta / hi ha sortides / hi ha llum en algun lloc", piulava ell citant un poema de Bukowski. "La gestió del fracàs es converteix en la gestió de la culpa", tuitejava ella recorrent a Vicenç Villatoro. "Avui assistim a un fracàs col·lectiu", havia afirmat hores abans a l'executiva segons la reconstrucció que en feien a El Periódico. Els borrasistes viuen hores baixes a Junts.   

Vist i llegit

El diari El País va destapar el cas de denúncies de violència sexual atribuïdes al cineasta madrileny Carlos Vermut. També ha estat el mateix rotatiu el que ha publicat algunes de les opinions i reflexions més agudes sobre el tema. La més colpidora és, segurament, la de la dramaturga i actriu Berta Prieto, qui hi fa una anàlisi parafrasejant el títol —no sense manca d’ironia— del darrer capítol de la seva sèrie Autodefensa: "Actes col·lectius". En aquesta columna, Prieto adverteix de l’existència d’una contradicció i un ball d’equilibris perpetu que ha d’entomar part de l’escena audiovisual i mediàtica —especialment entre les dones— davant una coneguda llista d’homes rellevants de la indústria del cinema nacional i estatal. Una llista que relata un patró de violències sexuals. Una llista, però, informal, moltes vegades recitada a la cua dels lavabos o en una festa, explica Prieto. 

En la reflexió, la mateixa dramaturga recorda la seva presència a la gala dels premis Feroz de l’any passat. "Se’m va revelar el nom de Vermut com a abusador amb el de tants d’altres més que sabuts dins la indústria. Recordo pensar que, si la pringada que acaba d’arribar, és a dir jo, podia accedir a tota aquesta informació en només una nit, tothom ho havia de saber", escriu. Després, els actes col·lectius o les denúncies —algunes sufocades amb el poder o els diners— troben els seus entrebancs. Una columna essencial.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1994, ara fa 30 anys, un incendi va destruir totalment el Gran Teatre del Liceu. Recordem l'efemèride amb un vídeo que va publicar el mateix teatre per commemorar els 15 anys de la seva reobertura. També podeu gaudir d'aquest magnífic reportatge publicat el 2015 per Nació sobre les entranyes del teatre, que es va reconstruir amb la implicació de totes les administracions. El programa de televisió Salvados va emetre un reportatge que, en una mena de judici paral·lel, posava en qüestió la versió oficial i donava a entendre que potser a algú li va interessar cremar-lo i reconstruir-lo. El podeu recuperar aquí i treure'n (o no) conclusions.

 L'aniversari

Avui compleix 68 anys l'expresident de la Generalitat Artur Mas. Ara està retirat de la primera línia, però continua incidint en el debat públic des d'una posició de respecte institucional a Carles Puigdemont i Pere Aragonès. Mas es va iniciar en política de ben jove a l'administració Pujol, i després d'un breu pas per l'empresa privada (al grup empresarial de la família Prenafeta) va convertir-se en regidor a l'Ajuntament de Barcelona. D'allà, a la Generalitat de nou, on va ser conseller d'Obres Públiques, d'Economia i conseller en cap, el 2001, quan Pujol el va designar successor. Després de set anys a l'oposició va arribar a la presidència en les eleccions del 2010 i s'hi va estar fins principis de 2016, quan la CUP va aconseguir fer-lo renunciar després de l'escàs resultat de Junts pel Sí. Va haver de fer retallades, però també posar institucionalment en marxa el procés. Aquest documental va retratar el backstage de les últimes hores d'aquella campanya de 2010.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l