Miratges polítics

Vigílies de tensió, silencis, negociacions contra el rellotge, promeses que mai es fan realitat, i desistiment de projectes importants com els pressupostos. Aquest són els tobogans pels quals llisquen, a hores d'ara, la política catalana i l'espanyola soscavant encara més la confiança en el sistema per gaudi de la internacional trumpista que ens condueix cap a un món governat pel dolentisme i la megalomania.

La situació política domèstica provoca miratges i instal·la els protagonistes i els observadors en una contradicció permanent. I no només perquè, darrerament, sembla que té més força qui, amb els seus vots, condiciona des de fora governs febles que qui els presideix i, ja no cal dir-ho, qui és dins com a soci minoritari com passa, per exemple, en el cas de Sumar i les dificultats per tirar endavant la reducció de jornada.

L'executiu de Pedro Sánchez fa temps que es projecta com a inestable i dubitatiu i avui, de nou, tindrà problemes al Congrés per comptar amb els vots dels socis de la investidura, i singularment de Junts. La negociació entre les parts continua viva, tal com ho demostra lareunió recent a Bèlgica sobreposant-se a la gesticulació i les suspensions parcials de Carles Puigdemont. No hi ha encara a la vista un acord en la immigració, per exemple, però es parla de la votació d'avui del decret de revalorització de les pensions, la fiscalitat o la gratuïtat del transport.

Sánchez pateix, però el seu govern té 149 escons i és relativament a prop de la majoria absoluta, que se situa en els 176 a la cambra baixa espanyola. I, a Catalunya, el PSC projecta fortalesa i estabilitat, però comença a intuir-se que no tindrà les coses fàcils per consolidar-se al capdavant de les institucions. L'establishment mediàtic i empresarial del país volia girar full del procés i va comprar la idea d'ordre i de governs business friendly que oferien Salvador Illa i Jaume Collboni. La seva presència és, segur, un dels múltiples factors que explica la tornada de la seu social del Banc Sabadell a Catalunya que vam conèixer ahir a la nit en plena opa del BBVA i set anys després de ser el primer vaixell insígnia en marxar-ne pel procés. 

Però l'agenda dels socialistes catalans en àmbits com l'economia, les infraestructures o la seguretat necessitava o bé majories absolutes o bé grans acords amb Junts. I no hi ha ni una cosa ni l'altra i sí, en canvi, dependència d'ERC, en una situació interna que aconsella extremar l'exigència amb el pactat, i dels comuns, que tiben tant com poden i una mica més a l'esquerra en temes com l'habitatge.

Així les coses, i a l'espera de què passa amb Sánchez i els seus decrets i de si té encara esme per presentar uns pressupostos que ja van tres mesos tard, Barcelona i Catalunya ja s'han quedat sense. El PSC ho governa tot, però ha tastat, en la realitat del plenari i de l'hemicicle del Parlament, la seva minoria. El govern d'Illa, amb 42 escons, és el de majoria més escassa format mai al nostre país. El primer de Jordi Pujol en va tenir 43 i el de Pere Aragonès va acabar amb 33, però havia començat i va fer camí amb 65. I el govern de Collboni, amb només deu regidors, és el més petit minso de la capital.

El PSC haurà de rebaixar expectatives per més que activi palanques de pressió sobre els socis. Té, això sí, una fortalesa que no té Sánchez a l'hora d'oferir-se com a sinònim d'estabilitat: la manca d'alternativa. Ni Junts ni ERC en projecten de creïbles a Illa pel col·lapse de l'independentisme, i el PP i Vox són, al nostre país, forces que viuen extramurs de la governabilitat. Sánchez trontolla més per l'alternativa (un PP molt escorat a la dreta i de bracet dels socis espanyols de Trump) que n'amenaça la posició, però que li serveix per mobilitzar la seva parròquia. Temps de miratges i contradiccions.   

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.