La reunió de la permanent de Junts convocada per aquest divendres estava pensada per analitzar una decisió concreta de la mesa del Congrés dels Diputats sobre la qüestió de confiança. Tot i que el PSOE havia indicat en privat que la iniciativa es tombaria, finalment es va optar per una pilota endavant que Carles Puigdemont, en roda de premsa des de Brussel·les, ha atribuït al manteniment de la posició del seu partit. Tot continua igual -la desconfiança persisteix i l'acord d'investidura està en zona de risc perquè "no s'ha cobrat per avançat", com remarcava aquesta setmana un membre de la direcció consultat per Nació-, però l'escalada verbal continua: les negociacions sectorials han quedat suspeses.
Com es tradueix, això? Que es trenca sense trencar, en certa manera. Continuen en marxa les converses per la delegació integral de competències en immigració -el ministre Fernando Grande-Marlaska hi veu avenços, però adverteix que no es pot parlar del control de fronteres, per a disgust de Junts- i es continua monitoritzant l'oficialitat del català a Europa -Pedro Sánchez la situa com a "prioritat" del 2025, com va indicar davant dels ambaixadors establerts a Madrid-, però no es parlarà dels pressupostos generals de l'Estat. I tampoc de la reducció de la jornada laboral en direcció a les 37 hores i mitja setmanals, com vol Yolanda Díaz i ja han signat els sindicats majoritaris.
Que la ruptura no és definitiva ho exemplifica el fet que Félix Bolaños, ministre de la Presidència i de Justícia, ha sortit ràpidament a oferir diàleg a Junts. "Quan hi ha discrepàncies, la fórmula és el diàleg, l'acord i el treball", ha remarcat l'escuder de Sánchez. La compareixença de Puigdemont, segona part d'una sèrie que va arrencar el 9 de desembre amb l'escena de la qüestió de confiança com a protagonista, s'ha d'entendre com un punt intermig abans de l'ultimàtum definitiu. Hi ha en risc la "credibilitat" de les amenaces -en aquests termes es pronuncia, en privat, un alt dirigent de la formació-, però també hi ha la sensació que al PSOE se l'ha de collar de prop quan es tracta de complir.
No només per aconseguir el compliment dels compromisos, sinó també per no caure en el parany que -interpretaven a Junts des de finals del 2019- havia caigut ERC en les últimes legislatures. Es vol evitar de totes les maneres possibles que els socialistes vulguin anar avançant la legislatura sense complir, o presentant com a fites el simple compliment de les enteses anteriors. Per això Sánchez té complicat aprovar els pressupostos generals de l'Estat: sap des de fa mesos que, sense complir amb les inversions previstes, no comptarà amb el vot de Junts. Que Puigdemont amenaci amb no negociar els comptes, en el fons, no suposa cap novetat. Només un pas més en l'escalada verbal.
En el fons, el líder a l'exili -a qui no s'ha amnistiat jurídicament, però tampoc políticament, com demostren les reunions inexistents amb Sánchez i amb Salvador Illa- busca mantenir la incidència que té a Madrid. Tensar la corda sense acabar-la de trencar. Fora de la Generalitat, amb Sant Cugat del Vallès com a principal alcaldia i només una de les quatre diputacions, a Junts només li queden el focus del Congrés dels Diputats i el de l'exili, més interconnectats que mai. "I Puigdemont ha d'entendre que, si trenca del tot, no pintarà res si governen el PP i Vox", remarca un dirigent consultat. De moment, això sí, distància total amb una hipotètica moció de censura de la dreta i l'extrema dreta.
A l'expresident de la Generalitat li queda, en tot cas, una bala a la recambra: el paper dels mediadors internacionals que, des de Suïssa, auditen la relació entre el PSOE i Junts. Es tracta, segons Puigdemont, que persones alienes a les dues organitzacions puguin determinar l'existència dels incompliments. Perquè, en essència, un dels arguments per pactar amb els socialistes -amnistia a banda- era oferir una última oportunitat per resoldre el conflicte. Veient que Sánchez s'hi dedica poc, a aquesta carpeta, i que els incompliments sectorials existeixen, Puigdemont ha de trencar sense trencar del tot, perquè quan va pactar també va traspuar que no havia pactat -investidura sí; legislatura, no- del tot.