El 25 de desembre de 1983, fa exactament quatre dècades, la vida de Joan Miró s’apagava als 90 anys d’edat deixant al seu darrere un immens llegat artístic que el convertia en un dels principals referents de l’art català del segle XX. D’entre les moltes temàtiques que Miró va tractar a les seves obres, i que van fer d’ell un dels màxims representants del surrealisme, destacarem les que va dedicar al món de futbol aconseguit, tal com també havia fet Pablo Picasso, enllaçar dos mons a priori tan distants com els de l’art i l’esport.
La primera gran obra futbolística de Miró va arribar el 1974, quan el Barça li va encarregar la realització del cartell del seu setanta-cinquè aniversari. El club seguia així amb la tradició iniciada amb la celebració de les noces d’argent, quan el pintor valencià Josep Segrelles va il·lustrar el cartell de l’efemèride, que havia continuat amb Rey Padilla, autor del pòster que commemorava el mig segle d’història del Barça.
La decisió de la junta presidida per Agustí Montal d’optar per Miró va ser tot un encert que permetia unir un club amb un simbolisme inigualable com era el Barça dels darrers anys de la dictadura franquista amb un dels grans referents no ja de l’escenari artístic català sinó també mundial.
Cartell del 75è aniversari del Barça obra de Joan Miró Foto: FC Barcelona
En aquell cartell per celebrar els primers 75 anys d’història del club, Miró va optar per reproduir l’escut brodat de l’entitat que els jugadors lluïen a la seva samarreta acompanyat de la paraula Barça escrita amb el seu singular tipus de lletra així com també de diverses de les seves característiques estrelles i de l’ús de colors vius i primaris, una sèrie d’elements que permetien identificar clarament el pòster com una obra de Miró i que van ser, en bona part, la clau del seu èxit.
Aquest precedent reeixit de col·laboració entre el món del futbol i Joan Miró va servir de font d’inspiració perquè l’organització del mundial de 1982, que es va celebrar a l’Estat espanyol, decidís encarregar-li el cartell principal de l’esdeveniment.
Malgrat que la decisió que Espanya fos la seu de la copa del món havia estat adoptada en plena dictadura franquista, l’esdevenir de la història va provocar que la competició se celebrés finalment en un context polític molt diferent, on les noves autoritats espanyoles pretenien projectar al món la imatge d’una jove democràcia que havia deixat enrere els temps foscos del feixisme.
Amb aquesta voluntat, el comitè organitzador del mundial de 1982 va decidir implicar els principals artistes estatals del moment i va encarregar fins a quinze cartells per projectar al món l’esdeveniment. Cadascuna de les catorze ciutats seus de la copa del món va comptar amb un pòster particular elaborat per un gran nom de l’art estatal de l’època. Sense anar més lluny, el de Barcelona va ser obra d’Antoni Tàpies i el de Bilbao, per citar-ne només dos exemples, d’Eduardo Chillida. Al marge d’aquestes obres, l’organització va demanar a Joan Miró, inspirant-se en l’èxit obtingut pel seu cartell blaugrana, que realitzés el pòster principal de l’esdeveniment.
Cartell oficial del mundial d’Espanya 1982 realitzat per Joan Miró Foto: Comitè Organitzador del Mundial de 1982
L’artista barceloní va optar per una obra que, amb el títol La fiesta, recollia totes les essències del seu estil pictòric, que lligava molt bé amb les ànsies de llibertat existents en un estat espanyol encara molt marcat pels llarguíssims quaranta anys de dictadura. Així, doncs, Miró va optar novament per formes senzilles, per colors vius i primaris, i per la seva singular tipografia, amb la que va escriure la paraula “España” amb l’afegitó d’un 82 que feia referència a l’any de disputa del mundial.
L’element principal que configurava el cartell era una imatge pròpia del seu estil surrealista que, en general, es va interpretar com la celebració d’un gol, si bé d’altres mirades van voler veure-hi un jugador a punt de rematar de cap una centrada. Sigui com sigui, el nou cartell futbolístic de Miró, com el seu precedent barcelonista, va ser d’allò més reeixit i va esdevenir, juntament amb la mascota, Naranjito, un dels principals símbols d’aquell mundial.
L’èxit del cartell va quedar palès per la seva vida més enllà de l’esdeveniment al qual feia referència tal com ho demostra que, a partir de 1984, Turespaña, l’organisme encarregat de la promoció de l’Estat espanyol com a destinació turística, va començar a utilitzar un logotip que incloïa un sol dissenyat poc abans de la seva mort pel mateix Joan Miró així com també les lletres “España” que l’artista català havia reproduït al cartell mundialista.
Cartell de la campanya internacional de promoció turística d’Espanya amb el sol i la tipografia obra de Joan Miró Foto: Turespaña
El succés d’aquest logotip de Miró va ser tal que encara avui continua com a símbol de Turespaña essent considerat pels experts com el logo més influent creat mai per un destí turístic, només al nivell de l’“I Love New York” que, des de 1977, invita a descobrir la ciutat nord-americana.
Més enllà d’aquests dos excel·lents cartells, la relació de Joan Miró amb el futbol va continuar fins i tot després de la seva mort quan, el 1990, la Federació Espanyola va decidir canviar el seu logotip i optar, seguint el model de Turespaña, per un disseny de clara inspiració mironiana, tant en els colors com en la tipografia o en l’ús d’un sol associat a una pilota. Si bé el logotip no era una obra directa de Miró, se situava clarament dins de la seva línia artística i era força fidel al seus exemples de cartellisme futbolístic.
A l’esquerra, el logotip d’inspiració mironiana de la federació espanyola vigent entre 1990 i 2021. A la dreta, el seu substitut. Foto: RFEF
A diferència de Turespaña, que, com hem comentat, encara manté el logotip de Miró, la Federació Espanyola va optar, el 2021, sota la presidència de Luis Rubiales, per abandonar el seu escut mironià adoptant un disseny minimalista que ha estat molt criticat per la seva falta d’ànima. Precisament tot el contrari que les obres futbolístiques de Joan Miró que van saber captar perfectament les essències del seu temps i que han perdurat com a referents ineludibles de la relació existent entre art i futbol.