La decisió de la UEFA d’ampliar, a partir de 2016, les seleccions participants en la fase final de l’Eurocopa fins a 24 va propiciar que nacions europees poc habituades a disputar aquesta mena de tornejos poguessin classificar-s’hi per primera vegada. Sense anar més lluny, l’Eurocopa de França de 2016 va veure com fins a cinc seleccions hi estrenaven participació. D’entre les debutants, era especialment remarcable la presència d’Albània, l’estat considerat tradicionalment com a més hermètic i més pobre del continent que s’exposava així, per primer cop, al gran aparador futbolístic continental que representa l’Eurocopa. Vuit anys després d’aquella primera participació, Albània ha tornat, aquest 2024, a la fase final d’una Eurocopa després d’una meritòria fase classificatòria que la va situar en primer lloc del seu grup, per davant de seleccions a priori força més competitives com és el cas de la República Txeca o de Polònia.
Malgrat que la de 2016 fos la primera participació d’Albània en la fase final d’una Eurocopa, el cert és que la relació del país adriàtic amb la màxima competició futbolística europea té una llarga història que ha estat marcada per les excepcionals circumstàncies polítiques que ha viscut el país, que des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins al 1992 va ser l’abanderat del comunisme més ortodox personificat, fins a la seva mort, el 1985, per Enver Hoxha, el seu principal dirigent.
Absent, per principis, de la primera Eurocopa
Tot i que la primera Eurocopa es va celebrar el 1960 i va acabar amb victòria d’una Unió Soviètica aleshores aliada de l’Albània d’Hoxha, el cert és que les autoritats albaneses van renunciar a participar-hi en considerar que la competició estava al servei dels “interessos burgesos” i que, per tant, contravenia els seus principis revolucionaris. Albània només es va replantejar aquesta posició després de la seva ruptura amb l’URSS, concretada el 1961, després que Moscou hagués adoptat un procés de desestalinització que va disgustar profundament Hoxha. Arran del seu trencament amb la Unió Soviètica, Tirana va accedir per primer cop, el 1962, que els seus equips participessin en les competicions internacionals de clubs organitzades per la UEFA i que la seva selecció disputés la fase prèvia de l’Eurocopa que el 1964 que acabaria celebrant-se a l’Espanya franquista.
Un debut marcat pel conflicte amb Grècia
Capricis de la història, el sorteig va deparar que el primer rival d’Albània en el seu intent de classificar-se per a l’Eurocopa de 1964 fos la veïna Grècia, amb la qual l’estat albanès mantenia oberta una disputa pel territori de Çameria a més d’una evident rivalitat política fruit del comunisme ortodox albanès i de l’anticomunisme extrem del govern grec de l’època. Els partits que havien d’oposar albanesos i grecs no es van arribar a disputar mai. El govern grec va invocar l’estat de guerra que tècnicament hi havia entre tots dos països, després que l’Albània ocupada pel feixisme italià hagués atacat Grècia el 1940, per renunciar a disputar l’eliminatòria. Aquesta decisió va propiciar que els albanesos passessin de ronda, essent posteriorment eliminats per Dinamarca.
Un favor a l’enemic "titista"
La fase classificatòria per a l’Eurocopa de 1968, que havia de disputar-se a Itàlia, va enquadrar a Albània en un grup on es jugava la plaça que donava accés al campionat europeu amb dos enemics acèrrims del govern de Tirana: l’Alemanya federal i la Iugoslàvia de Tito, amb qui Hoxha havia protagonitzat una sonora ruptura el 1948 i amb qui mantenia una cruenta disputa pels territoris iugoslaus poblats per albanesos, entre els quals destacava, especialment, la regió de Kosova. Tot i aquesta rivalitat, l’heroic empat a zero que Albània va esgarrapar en la darrera jornada enfront de l’Alemanya federal, va comportar que Iugoslàvia, que havia derrotat Albània en els dos partits en què s’havien enfrontat, assolís la classificació per l’Eurocopa italiana.
Els dos partits de la fase classificatòria que es van disputar a l’estadi Qemal Stafa, anomenat així en honor a un partisà albanès company de files d’Hoxha durant la Segona Guerra Mundial, van ser autèntics combats polítics contra l’enemic “capitalista” o “revisionista” i es van celebrar en un estadi ple d’afeccionats, però també de consignes polítiques marxistes-leninistes que contrastaven amb les propagandes comercials que els albanesos es trobaven quan jugaven com a visitants.
El retorn del boicot a una “competició burgesa”
Amb l’arribada de les fases classificatòries per a les Eurocopes de 1976 i 1980, l’Albània d’Enver Hoxha va optar de nou per la política del boicot a una competició que considerava al servei d’interessos contraris als del seu poble. La d’Albània es convertia així en l’única federació afiliada a la UEFA que decidia no participar-hi. La decisió responia a un enduriment de les posicions internacionals del govern d’Hoxha, que també va decidir boicotejar, per raons semblants, els Jocs Olímpics celebrats entre 1976 i 1988. De fet, aquests boicots van coincidir amb un creixent aïllament d’Albània, òrfena, des de la ruptura amb la Xina de 1978, de suports internacionals de pes.
Un estat que s’enfonsa
Després del retorn a la fase classificatòria de l’Eurocopa de 1984, el següent episodi políticament remarcable de la participació albanesa en aquesta competició va arribar en el camí cap a l’Eurocopa de Suècia de 1992. La disputa d’aquesta fase de classificació, al llarg de 1990 i 1991, va coincidir amb la descomposició de l’Albània comunista i amb un clima d’alta conflictivitat que apuntava a una guerra civil. La situació d’alta tensió va motivar la suspensió del darrer partit, un intranscendent Albània-Espanya que s’havia de celebrar el 18 de desembre de 1991 quan totes dues seleccions no tenien ja cap possibilitat de classificar-se. La suspensió, decretada per la UEFA, no va agradar gens a les autoritats albaneses, encara comunistes, que van batallar perquè el partit es disputés, ja que entenien que no fer-ho evidenciava que el seu estat es trobava en plena fallida.
L’etern conflicte amb Sèrbia
La fita de classificar-se per l’Eurocopa de França de 2016 va ser doblement celebrada a Albània. En primer lloc, perquè suposava que el seu país disputés per primera vegada la fase final d’una gran competició; i, en segon, perquè aquesta classificació s’havia assolit davant de Sèrbia, enemiga acèrrima d’Albània, amb un partit a Belgrad convertit en una batalla campal fruit del vol sobre l’estadi d’un dron amb una bandera de l’Albània ètnica que incloïa Kosova com a part del territori nacional albanès.
Una selecció farcida d’albanesos de Kosovo
De fet, la selecció albanesa que va aconseguir classificar-se per la seva primera Eurocopa comptava amb una columna vertebral formada per jugadors nascuts a Kosovo o per fills de la diàspora albanokosovar emigrada a l’Europa central que havien optat per jugar amb Albània quan la selecció kosovar encara no tenia reconeixement oficial. D’entre ells, cal destacar la figura de Lorik Cana, el jugador que més vegades ha vestit la samarreta de la selecció albanesa en la seva història, que va néixer a Pristina, l’actual capital de Kosovo, d’on va marxar el 1992 per refugiar-se a Suïssa amb la seva família un cop iniciat el violent procés de desintegració de Iugoslàvia.
De França 2016 a Alemanya 2024
En aquella primera participació en la fase final d’una Eurocopa, Albània va fer un paper prou remarcable que la va dur a quedar en tercera posició del seu grup després de perdre contra Suïssa i contra l’amfitriona França i de derrotar Romania per la mínima. Vuit anys després, la selecció albanesa torna a una fase final havent-se classificat com a primera del seu grup, per davant de la República Txeca i de Polònia. Una gesta que anuncia que la intenció d’Albània és competir a màxim, com ho demostra el rècord establert en el seu primer partit de l’actual Eurocopa quan va firmar el gol més ràpid de la història de la competició ni més ni menys que contra Itàlia, l’antiga potència que durant el període feixista havia ocupat el país. Una dada que certifica la puixança d’una Albània que ha deixat enrere l’hermetisme que la va definir durant el període comunista i que busca avui exhibir-se en el principal aparador del futbol europeu.