L’any 1950, en una Brest marcada pel procés de reconstrucció que aquesta ciutat bretona, la més gran del departament del Finisterre, va haver d’afrontar després de la Segona Guerra Mundial, que havia deixat la localitat portuària completament devastada, el futbol era una de les principals distraccions de la població, un fet que propiciava que aquest esport no parés de guanyar adeptes entre els entorns obrers, majoritaris en una ciutat marcada per l’activitat derivada de la puixança de les seves drassanes.
Conscients d’aquesta popularitat, els cinc clubs impulsats per diferents parròquies catòliques de la ciutat van decidir fusionar-se per crear l’actual Stade Brestois. Aquesta nova entitat tenia dues finalitats essencials. La primera, fomentar la pràctica de l’esport entre els joves de les classes més desafavorides per orientar-los cap al catolicisme i cap al que, d’acord amb el seu punt de vista, era "el camí correcte", tal com havien fet els Joves de Sant Marc, la Milícia de Sant Miquel, la Flama del Pilar Roig, l’Avenir de Sant Martí o l’Armoricà de Sant Lluís, els equips catòlics que havien creat el nou Stade de Brest.
El segon objectiu era rivalitzar, i a poder ser, substituir, el gran club local de l’època, l’Association Sportive Brestoise, caracteritzat per les seves posicions laiques i progressistes. Amb el seu naixement, l’Stade Brestois agafava, fonamentalment, el testimoni de l’Armoricà de Brest, un club parroquial creat el 1903 a partir de l’església de Sant Lluís de la ciutat.
Aquest Armoricà s’havia convertit en una de les principals entitats esportives de la localitat enarborant orgullosament la seva condició bretona, tot adoptant com a divisa la frase "Pen Huel", que en bretó vol dir ni més ni menys que "Cap amunt". L’Armoricà va evidenciar el seu èxit convertint-se en campió de França del torneig entre clubs parroquials de 1926 i esdevenint un participant recurrent de la Copa francesa, una circumstància que va accentuar la seva rivalitat amb l’AS Brestoise, una entitat laica que havia estat creada el 1905, coincidint amb l’eclosió del futbol al Finisterre, que s’hi havia introduït fruit de la influència anglesa, accentuada per l’activitat portuària de Brest.
El nou Stade Brestois, que agafava el testimoni de l’Armoricà i de la resta de clubs catòlics de la ciutat, va fer créixer la rivalitat ciutadana amb els laics de l’AS Brestoise provocant, sobretot a partir de 1958, quan tots dos equips van coincidir a la mateixa categoria, el naixement del que segurament ha sigut el derbi més important del futbol amateur francès, que a vegades podia fins i tot arribar a aplegar més públic que molts partits de la primera divisió.
En aquella Brest caracteritzada per l’activitat portuària, la identitat marítima i una gran cultura proletària fruit de les seves drassanes, l’oposició entre el club laic de l’AS Brestoise i el catòlic de l’Stade Brestois evidenciava la clivella política i sindical que dividia la ciutat entre el bloc socialista i comunista, format bàsicament pels militants i simpatitzants del Partit Comunista i del Partit Socialista, així com dels sindicats que se situaven a la seva òrbita, la Confederació General del Treball i Força Obrera, respectivament, que recolzava els laics de l’AS Brestoise; i el bloc democratacristià, representat políticament pel Moviment Republicà Popular i sindicalment per la Confederació Francesa de Treballadors Cristians, que animaven al catòlic Stade Brestois.
Aquesta circumstància ens podria fer pensar que l’esquerra recolzava l’AS Brestoise mentre que la dreta feia el mateix amb l’Stade de Brest, però cal matisar que els sectors catòlics progressistes, enquadrats en organitzacions com la Joventut Obrera Catòlica, l’Associació Catòlica Obrera o el Partit Socialista Unificat, tenien a l’Stade de Brest com el seu club de referència, convertint-lo, per tant, en una entitat on democràcia cristiana i obrerisme catòlic convivien fruit de la creença religiosa compartida.
Després d’una dècada marcada per una apassionant rivalitat entre laics i catòlics, que va portar a fer que France Football arribés a qualificar la ciutat de Brest com "l’Eldorado del futbol amateur", fruit de la passió que aquest hi despertava, la decisió de l’Stade Brestois de passar al professionalisme li va permetre fer un salt endavant que li va concedir l’hegemonia futbolística a la ciutat portuària gràcies al seu ascens a la segona divisió, el 1970, i, molt especialment, a la seva arribada, el 1979, a la màxima categoria del futbol francès.
Al marge de la seva identitat catòlica, un altre dels principals trets característics de l’Stade Brestois és la seva condició bretona que queda de manifest en la consigna "Pen Huel", que durant molts anys va batejar una de les principals graderies del seu estadi, així com en l’ús de simbologia nacional associada a la Bretanya. De fet, en el seu primer escut, el club va incloure la flor de lis, un dels estendards de la ciutat de Brest, així com l’ermini, un dels principals símbols de la Bretanya, present a la "Gwenn ha Du", la bandera nacional bretona.
L’ús de simbologia bretona ha estat una constant en la història de l’Stade de Brest que, encara avui, compta amb un escut modernitzat on les inicials del club i el número 29, el que identifica el departament del Finisterre, comparteixen espai amb l’ermini que recorda la condició bretona de l’entitat.
Poc després del seu primer accés a la màxima categoria del futbol francès, l’Stade Brestois va decidir canviar el seu nom per convertir-se, entre 1983 i 1993, en el Brest Armorique, amb l’objectiu d’evidenciar la seva procedència geogràfica bretona tot adoptant el nom d’Armòrica, la denominació amb la qual es coneixia el territori durant l’època dels gals. De fet, és d’aquesta mateixa Armòrica d’on són originaris els que, segurament, són els gals més famosos de la història i que no són altres que Astèrix i Obèlix.
El fort arrelament identitari de l’Stade Brestois també queda palès en el sobrenom que s’utilitza per designar els seus afeccionats. Els seguidors de l’equip de Brest són també coneguts com els "Ty’zefs", una designació que prové de l’argot típic de la ciutat, que és fruit d’una barreja entre la llengua bretona, el parlar dels obrers de les drassanes i dels mariners així com del francès antic. Així, doncs, "ty’zef" és una paraula que té el seu origen en la deformació de la pronúncia del petit zèfir, el vent suau que tornava els vaixells a port, que pels locals seria un "ty’zef". Si bé aquesta és la versió més estesa sobre l’origen del mot, d’altres fonts apunten que podria provenir del nom de Josep, un dels més estesos entre la població, un fet que faria que els molts infants anomenats Josep, és a dir, els petits Joseps, fossin batejats, de manera abreujada, com a "ty’zefs".
Sigui com sigui, la denominació evoca la singularitat identitària de la ciutat de Brest, una localitat que, com el seu actual club de futbol insígnia, està profundament marcada per la seva condició portuària, obrera, bretona i també catòlica. Uns trets característics que l’Stade Brestois ha enarborat amb orgull sobre els terrenys de joc de França des de 1950 i que, a partir d’enguany, arran de la seva històrica classificació per la Lliga de Campions després del tercer lloc assolit a la lliga francesa de la temporada passada, també llueix, per primera vegada en els seus gairebé 75 anys d’història, pels principals estadis del Vell Continent. Una fita que, ben segur, deixaria d’allò més astorats als promotors d’aquell club catòlic que, després de la Segona Guerra Mundial, va néixer amb l’objectiu de posar en qüestió l’hegemonia laica sobre el futbol local.