"Els èxits futbolístics evidenciaran, de forma encara més clara, la superioritat del nostre ordre socialista en l’àmbit esportiu". Aquesta frase altisonant va ser pronunciada per Erich Mielke, un dels homes més temuts, si no el que més, de l’antiga República Democràtica d’Alemanya (RDA), ministre de la Seguretat de l’Estat i, per tant, màxim responsable de la policia política, l’omnipresent Stasi. Aquest home, de militància comunista primerenca, antic brigadista internacional, compartia una passió que l’absorbia gairebé tant com la política i que no era altra que el futbol.
Va ser precisament aquest entusiasme per l’esport de la pilota el que el va dur a presidir, del 1957 fins al 1989, el Berliner Fussballclub Dinamo, un club que tenia els seus orígens en una institució esportiva nascuda el 1949, en plena construcció de la nova Alemanya socialista, amb el nom de Sportgemeinde Deutsche Volkspolizei Berlin, i que estava estretament vinculada a la Stasi, la policia política que naixeria formalment el 8 de febrer de 1950, ara fa tot just tres quarts de segle, amb la voluntat de ser "l’escut i l’espasa del partit", és a dir, un instrument de combat contra els qui discrepaven de la ideologia socialista dominant.
Aquest primer club es va convertir, el 1954, en l’Sport Club Dinamo de Berlín, una entitat depenent del Ministeri de la Seguretat de l’Estat, la cartera que poc després assumiria Mielke. Els primers anys de vida del club berlinès van estar caracteritzats per una existència més aviat discreta que el va portar a deambular per les categories inferiors del futbol de la RDA.
La voluntat de dotar Berlín d’un gran club en l’àmbit estatal i europeu va dur els dirigents de la Stasi a decretar, el mateix 1954, el fitxatge pel club berlinès dels principals jugadors del Dinamo de Dresden, l’equip més exitós del moment. Així, doncs, a cop de decret ministerial, la Stasi va aconseguir l’ascens del Dinamo de Berlín fins a la primera divisió de l’Alemanya de l’Est i l’obertura del seu palmarès amb la victòria a la copa de 1959.
Tot i això, la fita de crear un equip que regnés sense discussió a la RDA i demostrés a Europa "la superioritat de l’esport socialista" va distar molt de ser assolida. Ans al contrari, la maniobra política va iniciar una intensa rivalitat amb l’equip de Dresden i, a escala esportiva, a conseqüència de l’edat avançada de molts dels seus jugadors, va acabar provocant el descens del Dinamo berlinès a la segona divisió, consumat el 1967.
Conscient de la necessitat de renovació, l’any anterior Mielke havia impulsat un canvi profund al si de l’entitat. Fruit d’aquesta iniciativa, la secció de futbol del Dinamo es va escindir formalment del club poliesportiu que li donava nom i va ser rebatejada com a BFC Dinamo. Els canvis no van suposar, però, cap punt d’inflexió immediat i, durant els primers anys de la dècada dels 70, Mielke va haver de suportar veure com el "capitalista" Bayern de Múnic regnava a Europa mentre que el seu acèrrim rival de Dresden ho feia a la RDA.
El juny del 1978, després de veure com el seu "enemic" oriental es proclamava campió de lliga per cinquena ocasió en la dècada dels 70, a Mielke se li va acabar la paciència i va irrompre furiós al vestidor del Dinamo de Dresden cridant que l’any següent seria el seu Dinamo, el de Berlín, qui guanyaria, per fi, l’Oberliga.
Les seves paraules van resultar profètiques ja que durant les deu temporades següents, les compreses entre el 1979 i el 1988, el Dinamo de Berlín va guanyar el títol de lliga de l’Alemanya oriental. Ara bé, les seves victòries no es van produir pas per la superioritat dels seus jugadors sobre la gespa sinó que van estar més aviat motivades pels favors que les autoritats federatives i arbitrals van dedicar-li.
L’omnipresent Stasi de Mielke havia teixit una extensa xarxa de col·laboradors al si del futbol oriental alemany. Jugadors, entrenadors, àrbitres, representants federatius... Cap estament s’escapava de les urpes de la policia política, que pretenia controlar així un espai, l’esportiu, considerat com a estratègic per demostrar la superioritat socialista, però també especialment perillós pels contactes que els seus practicants tenien de manera recurrent amb estats capitalistes enemics de la RDA.
El control que Mielke va establir sobre els "seus" jugadors va quedar palès amb el cas de Lutz Eigendorf, una jove promesa del Dinamo berlinès que, el 20 de març de 1979, va desafiar el seu cap totpoderós fugint a la RFA després d’un partit amistós que el va enfrontar al Kaiserslautern. El fet que un dels vaixells insígnia d’un Dinamo que anava pel camí de ser per primer cop campió gosés desertar va fer emprenyar de valent Erich Mielke, que va ordenar l’assassinat encobert de la seva antiga promesa. Dit i fet. El 1983, Eigendorf va morir en un sospitós accident de trànsit, que, anys després, es va certificar que havia estat orquestrat per la Stasi com a càstig per la seva "deserció".
El poder hegemònic que el Dinamo exercia en el futbol oriental alemany no tenia, però, traducció a escala continental. A les competicions europees, Mielke no podia coaccionar ni els àrbitres ni els responsables federatius, per la qual cosa el club berlinès no va protagonitzar grans vespres de glòria disputant la preuada Copa d’Europa. Més aviat tot el contrari. De fet, els seus homes van patir algunes derrotes humiliants, com per exemple, en el seu darrer partit a la màxima competició continental, quan el Werder Bremen "capitalista" va esclafar els berlinesos per un contundent 5-0.
Era clar que els triomfs del BFC Dinamo a la RDA responien més aviat a la complicitat que li brindava el poder més que no pas a la seva superioritat futbolística. L’exemple més evident d’aquesta manipulació política de la lliga de l’Alemanya de l’Est es va produir el 1986. Aquell any, el Lokomotiv lluitava per posar fi al domini del BFC Dinamo. En la divuitena jornada, el club de Leipzig va rebre l’equip berlinès en un matx decisiu per a l’esdevenir del campionat. Després d’avançar-se en el marcador, el club local va veure com una inexistent pena màxima, xiulada al minut 95, permetia als berlinesos igualar la contesa i continuar al capdavant de la classificació.
Aquell robatori en tota regla va superar l’àmbit estrictament esportiu i va desencadenar una protesta social d’abast estatal que va dur a milers de manifestants als carrers. Conscient que la població exigia una resposta, Mielke va utilitzar l’àrbitre del partit, Bernd Stumpf, com a cap de turc, i el va sancionar amb duresa, pretenent així que la decisió havia estat fruit d’un error humà que ja s’havia fet pagar.
A pesar dels seus dubtosos èxits esportius, hi va haver una cosa que Mielke mai va poder per al seu Dinamo: la simpatia popular. Ben al contrari, el seu equip era rebut amb gran hostilitat a gairebé tots els estadis de la RDA, on era titllat habitualment de "campió de les trampes". De fet, quan el mur va caure, el novembre del 1989, durant la jornada intersetmanal que va coincidir amb la històrica efemèride, el Dinamo de Berlín tot just va aconseguir aplegar dos mil espectadors a les graderies del seu estadi, mentre que el Dinamo de Dresden jugava davant de més de trenta mil persones. Una bona mostra de les antagòniques simpaties que congregaven tots dos equips, els que més títols acumulaven a les competicions germàniques orientals.
Vet aquí la raó per la qual, un cop enderrocat el mur de Berlín, reunificada Alemanya i caigut en desgràcia Erich Mielke, el BFC Dinamo va esdevenir un club sense rumb i sense identitat. El 1990 va optar per abandonar la seva denominació tradicional per convertir-se en el FC Berlín, intentant capgirar el seu controvertit passat vinculat a la Stasi. Gairebé una dècada després, però, el club va decidir fer marxa enrere i adoptar novament el nom de BFC Dinamo amb l’objectiu de començar a recuperar així la seva vella època daurada. Res més lluny de la realitat. Actualment, l’històric BFC Dinamo juga els seus partits a la quarta categoria del futbol alemany, que té caràcter regional, però tot i això va lluir durant un temps tres estrelles daurades sobre l’escut que l’acreditaven com a campió de deu lligues de l’antiga RDA.
Malgrat aquesta picada d’ullet al passat, el Dinamo dels nostres dies té ben poc a veure amb aquell club que era la nineta dels ulls del temut Erich Mielke. Avui, l’antic brigadista internacional convertit en cap de la Stasi, hauria de veure com el principal grup d’aficionats del "seu" Dinamo abraça la causa de l’extrema dreta. Una inexplicable paradoxa que certifica la singularitat d’un club que va ser fill del seu temps. O més ben dit, fill del poder la Stasi que l’apadrinava.