A Moscou 1980, l’olimpisme català va aconseguir la seva primera medalla d’or. El regatista Miquel Noguer, juntament amb Alejandro Abascal, es va proclamar campió olímpic de vela en la modalitat de Flying Dutchman. També va participar als Jocs Olímpics de Los Angeles  1984 i Seül 1988 mentre que a Barcelona 1992 hi va anar com a reserva. Paral·lelament a la pràctica esportiva, Noguer va continuar la seva formació i va estudiar la carrera de Medicina per convertir-se en odontòleg.

Combinant l'esport i la medicina

La vela i l’odontologia sempre han anat agafades de la mà a la seva vida. Dues disciplines no tan allunyades una de l’altra. “A l’odontologia has de prendre decisions contínuament, igual que a la vela. Has de tenir molta resistència al cansament, has de mantenir la concentració durant moltes hores sense poder afluixar, has de saber triar el material, has de fer servir els millors productes... Una regata és això”, explica a NacióDigital el regatista català.

Amb onze anys, Noguer sortia a navegar amb la seva família. Aviat, els seus pares van deixar-lo portar un vaixell, el 470, juntament amb el seu germà. L’afició va anar creixent i van començar a participar plegats en diferents regates. Després d’uns anys competint en aquesta categoria, en Miquel es va passar a la classe Finn com a únic tripulant.

Va ser llavors quan va rebre la trucada del president de la Federació Espanyola de Vela, Miquel Company, amb una interessant proposta sota el braç: participar en els Jocs Olímpics de Moscou 1980 com a tripulant d’Alejandro Abascal en la modalitat de Flying Dutchmen. En Miquel s’hi va llançar de cap i va acceptar. “Miguel Company va ser un innovador a nivell mundial. Es va adonar que si volia tenir campions havia d’agafar els millors i portar-los a Palamós, a l’Escola Nacional de Vela, i fer-los professionals. Això que sembla tan normal, abans no ho era”, comenta Noguer.

El primer campió olímpic català

Quatre anys i cap a Rússia. Ell i Abascal es van preparar a consciència per a la cita olímpica. Uns entrenaments molt intensos i uns bons resultats previs cridaven a l’optimisme. I així va ser com, amb una gran autoritat i quan falta encara una jornada per finalitzar la competició, ja tenien la medalla d’or a la butxaca. Per Noguer les condicions meteorològiques van ser claus per obtenir el triomf. “Nosaltres desitjàvem que fes molt vent perquè sabíem que érem els millors. Si s’hagués fet la setmana següent i n’hagués fet poc, segurament no hauríem guanyat”, afirma el primer campió olímpic català, que explica quines van ser les seves primeres sensacions: “En aquell moment no vaig pensar gaire si era el primer, el segon o el tercer campió olímpic català. Mai podré dir que l’esforç que vaig fer no va valdre la pena. Portava des de ben petit entrenant i navegant molt”.

Noguer i Abascal ho van tornar a intentar a Los Angeles 1984, però tot i la bona fase de preparació en què es van imposar en diferents competicions internacionals, van quedar lluny de les primeres posicions i van finalitzar en l’onzè lloc. El material va influir en aquest resultat: “Poc abans de les olimpíades un anglès va descobrir que si feia vent i tiraves el pal enrere amb una vela que tenia una forma diferent anaves molt més ràpid. Nosaltres ens vam apuntar a aquesta moda. Però quan vam arribar allà va resultar que el vent pujava més tard i quan donaven la sortida a la regata, el vent encara no era molt fort”, comenta Noguer.
 
Després de dues olimpíades, Noguer va acabar els seus estudis i es va posar a treballar a la consulta del seu pare, però Luis Doreste, futur campió olímpic, el va convèncer per participar en els Jocs Olímpics de Seül 1988. Les coses tampoc van anar tal com s’esperaven i es van haver de conformar amb una tretzena posició. “Érem una tripulació molt lleugera i ens convenia que fes molt poc vent. El mateix any vam guanyar el Campionat d’Europa i la setmana de Kiel. Vam arribar a Seül i no hi ha paraules per explicar el que va ser allò. És de les poques vegades que he passat por de debò navegant. Hi havia tifons, onades impressionants...", explica el regatista català.

Encara li quedava una darrera experiència olímpica. A Barcelona 1992 hi va prendre part com a reserva i es va dedicar especialment a animar i donar suport als seus companys. “Barcelona va ser com un premi. A mi potser em van agafar perquè era el regatista més polivalent que hi havia en aquell moment. Podia ser patró, tripulant... “, detalla Noguer. Barcelona va ser el punt final a la participació olímpica de l’odontòleg d’or de la vela catalana, que continua combinant les seves dues grans passions atenent els pacients a la seva consulta i sortint a navegar sempre que té una estona lliure.