El viratge del Borac Banja Luka que explica la història de Bòsnia

La ciutat de Banja Luka, la capital de facto de la República Srpska, l’entitat sèrbia que juntament amb la federació croato-musulmana forma l’estat de Bòsnia i Hercegovina, és un exemple palmari de les conseqüències de la política de neteja ètnica practicada pel nacionalisme serbi durant la guerra bosniana. Actualment, prop d’un 90% de la seva població és sèrbia, una circumstància que ha esborrat el caràcter multiètnic que tradicionalment l’havia caracteritzat. De fet, entre 1992 i 1995, el nacionalisme serbi va provocar l’expulsió de pràcticament tota la població bosníaca i croata de la ciutat al temps que la substituïa per serbis arribats de d’altres indrets de Bòsnia, fora del control de les forces serbo-bòsnies. El punt àlgid d’aquesta política de neteja ètnica va arribar amb la destrucció intencionada de les setze mesquites de la ciutat, entre les quals la històrica mesquita de Ferhat-pacha. L’objectiu de les forces sèrbies era evident i passava per esborrar tot el passat multiètnic de Banja Luka i la seva emergència com una localitat exclusivament sèrbia.

Més enllà de la destrucció de les mesquites, una de les pràctiques del nacionalisme serbi va ser apropiar-se dels símbols de la ciutat per convertir-los en elements d’identificació exclusiva de la comunitat serbo-bosniana. Una de les víctimes d’aquesta pràctica va ser el Borac, el principal club de futbol de la ciutat, que havia nascut el 1926, durant la primera Iugoslàvia, amb uns principis i unes conviccions completament oposades a les del nacionalisme serbi.

De fet, l’equip havia estat creat pel sindicalisme local d’inspiració socialista i batejat com a Club Esportiu dels Treballadors Borac. El nom que va adoptar, que en serbo-croat vol dir "combatent", era tota una declaració d’intencions tal i com va suggerir un dels seus promotors, Veselin Maslesa, que, a l’hora d’escollir la denominació de l’entitat, va fer la següent reflexió: "Si hem de combatre pels drets dels treballadors, per què no anomenem 'Combatent' (Borac, en serbo-croat) el nostre club?".
 

La mesquita de Ferhat-pacha, enderrocada per les forces serbo-bòsnies el 1993 Foto: Sarajevo Times

 
Fruit del seu vincle amb el moviment obrer, el nou Borac defensava una política de caràcter multiètnic que situava en un primer pla la lluita social i que pregonava la unió dels treballadors independentment de la seva condició ètnica. Una política molt diferent de la del principal club de Banja Luka de l’època, l’SK Krajisnik que comptava amb el recolzament de la comunitat sèrbia, històricament majoritària a la ciutat. El Krajisnik devia el seu nom a la regió de la Krajina bosniana, de la qual Banja Luka era la ciutat principal.

Malgrat les seves diferències, el Borac i el Krajisnik van patir una situació similar quan, durant la Segona Guerra Mundial, Banja Luka i el conjunt de Bòsnia van ser incorporades a l’estat independent de Croàcia que, sota el lideratge d’Ante Pavelic i del moviment ústaixa, col·laborava obertament amb les autoritats nazis. Així, doncs, un cop la Croàcia ústaixa va ocupar Banja Luka, tant el Borac, per multiètnic i socialista, com el Krajisnik, per massa serbi, van ser prohibits per les noves autoritats i van viure un període obscur durant els anys en que Pavelic va controlar Bòsnia.

La victòria del moviment partisà liderat per Josip Broz, més conegut com a Tito, va provocar un nou gir de guió en la història d’aquests dos clubs de Banja Luka. La construcció de la nova Iugoslàvia federal i socialista, que dfensava una política d’unitat i germandat entre els diferents pobles que la conformaven, va donar ales al Borac, que, fruit de la seva coincidència ideològica amb el titisme, es va convertir en el principal equip de Banja Luka en detriment d’un Krajisnik que va ser definitivament dissolt.

El Borac, que va adoptar un escut amb l’estrella roja, els colors de la bandera iugoslava i el nom de l’equip reproduït amb l’alfabet llatí, i no pas amb el ciríl·lic com feia el Krajisnik, va heretar les instal·lacions del vell equip de la comunitat sèrbia i es va proposar representar, a nivell federal, el caràcter multiètnic d’una ciutat que tenint una majoria de població sèrbia, tenia un important volum de ciutadans bosníacs musulmans així com també croats, al marge de ser, amb el temps, un dels indrets on més persones es consideraven iugoslaves, sense més adscripció ètnica que aquesta.

Fruit de la seva nova condició de principal equip de Banja Luka, el Borac va viure una progressió meteòrica que el va dur a ascendir per primera vegada a la màxima categoria del futbol iugoslau el 1961 i a disputar la final de la Copa del Mariscal Tito el 1974 que va perdre, a Belgrad, per un solitari gol del Hajduk d’Split, un dels grans clubs iugoslaus de l’època.

El principal període de glòria del Borac va arribar, paradoxalment, durant la dècada dels 80 i l’inici de la dels 90, coincidint amb l’etapa d’incertesa oberta després de la mort de Tito i de l’auge dels moviments nacionalistes que van acabar amb l’existència de Iugoslàvia.
 

Els jugadors del Borac ofereixen a la ciutat de Banja Luka la copa Mariscal Tito guanyada el 1988 Foto: @ivan_savicic

A diferència del que succeïa en bona part de les graderies dels estadis iugoslaus, i molt especialment, croats i serbis, on el nacionalisme no parava de guanyar terreny, els afeccionats del Borac de Banja Luka es caracteritzaven per la seva mixitat ètnica i per la seva posició iugoslavista que provocava que fins i tot els seguidors més radicals del club, els Vultures (Voltors), exhibissin banderes de Iugoslàvia en un moment en que l’existència de l’estat federal ja es posava obertament en qüestió.

En serveixi com a exemple que, durant el mundial d’Itàlia 90, el darrer que Iugoslàvia va disputar unida, pràcticament només fossin els grups d’afeccionats bosnians, entre els quals els Vultures del Borac, els qui fessin el desplaçament fins a terres transalpines per animar una selecció a la que el nacionalisme croat ja havia donat l’esquena i que no acabava de satisfer els anhels del nacionalisme serbi, que també començava a renegar de Iugoslàvia.

Paradoxalment, com apuntàvem, el Borac va viure els seus moments més àlgids durant la decadència de Iugoslàvia assolint la fita heroica de guanyar la Copa del Mariscal Tito de 1988 davant del totpoderós Estrella Roja de Belgrad, essent l’únic equip iugoslau en aconseguir aixecar el títol competint a la segona categoria. Més enllà d’aquest triomf, l’equip va ascendir a la primera divisió iugoslava el 1989 on es va mantenir fins la darrera lliga de la Iugoslàvia unida, disputada durant la temporada 1991-92, durant la qual va conquerir el seu únic títol internacional, la Copa Mitropa, disputada per clubs dels països que havien format part del desaparegut Imperi Austro-Hongarès. Precisament durant aquesta temporada és quan va esclatar la guerra de Bòsnia, iniciada l’abril de 1992, que va acabar provocant la retirada de tots els equips bosnians de la lliga iugoslava a excepció, precisament, del Borac de Banja Luka.

A partir d’aquesta decisió, que només satisfeia la comunitat sèrbia, el Borac va anar modificant el seu caràcter multiètnic per adequar-se a una Banja Luka que ja començava a expulsar la seva població croata i bosníaca-musulmana. Si el fet de no retirar-se de la lliga iugoslava com havien fet la resta de clubs bosnians, i prèviament croats i eslovens, ja va ser entès com una presa de posició en favor de la comunitat sèrbia, encara ho va ser més la decisió que el club va adoptar a l’inici de la temporada 1992-93 quan, després de la independència de Bòsnia i Hercegovina, va decidir registrar-se a Belgrad per poder participar així a la lliga iugoslava sense incomplir la normativa de la FIFA que, amb algunes excepcions, tot sigui dit, dicta que els clubs han de participar a les competicions de l’estat del qual formen part.

Així, doncs, durant tres temporades, una a la primera divisió i les altres dues a la segona, el Borac entrenava entre setmana a Banja Luka per anar, el cap de setmana, a disputar els seus partits com a local a l’estadi de Valjevo, una ciutat de la Sèrbia occidental. El gest era tota una declaració d’intencions del nacionalisme serbi dominant a Banja Luka que reclamava que l’autoproclamada República Srpska abandonés les noves fronteres de Bòsnia i Hercegovina per acabar integrant-se a la petita Iugoslàvia que liderava la Sèrbia de Milosevic.

El 1995, com a conseqüència dels acords de Dayton que van posar fi a la guerra de Bòsnia i van dibuixar una complexa arquitectura institucional per al país de la qual la República Srpska era una peça clau, el Borac va abandonar la lliga iugoslava i va passar a disputar les competicions futbolístiques que organitzava la federació de la República Srpska. En certa manera, el futbol tornava a ser un mirall de la situació bosniana ja que, malgrat la fràgil unitat que mantenia formalment el país, al seu interior hi existien fins a tres lligues diferents: una organitzada per la comunitat croata a l’autoproclamada Herceg Bosna, una altra per la comunitat bosníaca musulmana als territoris que la federació tenia sota el seu control, i la tercera per la comunitat sèrbia, a la República Srpska.

 

L’antic i el nou escut del Borac Banja Luka on es pot apreciar el canvi de la bandera iugoslava per la sèrbia i de l’alfabet llatí pel ciríl·lic Foto: FK Borac Banja Luka

No va ser fins l’any 2002, una dècada després de l’esclat del conflicte bèl·lic, que no es va disputar la primera lliga bosniana on participaven clubs de les tres comunitats ètniques. Aquesta circumstància va accentuar la rivalitat entre el Borac de Banja Luka, convertit en un club associat al nacionalisme serbi, i els equips bosníacs, un fet que va multiplicar les preses de posició nacionalistes dels afeccionats més radicals del Borac que no dubtaven en realitzar càntics o exhibir pancartes en honor de Radovan Karadzic i de Ratko Mladic, els principals dirigents polític i  militar de la comunitat serbo-bòsnia durant la guerra, o de repetir la repugnant consigna «Nož, žica, Srebrenica» («Ganivet, filferro, Srebrenica») que recorda la matança perpetrada per les forces serbo-bosnianes a Srebrenica i que va comportar l’assassinat a sang freda de més de 8.000 bosníacs musulmans  el juliol de 1995.

La realització de càntics d’aquesta naturalesa evidencien el viratge del Borac des del iugoslavisme multiètnic que l’havia caracteritzat des de la seva fundació fins al nacionalisme serbi més excloent que el defineix des que Banja Luka va ser ètnicament netejada per les forces serbo-bòsnies. Testimoni d’aquesta evolució n’és també l’escut de l’entitat que ha abandonat l’estrella roja, els colors de la bandera iugoslava i l’alfabet llatí, per substituir-los pels colors de Sèrbia i l’alfabet ciríl·lic. Una nova prova de la desaparició forçada de l’obrerisme i del iugoslavisme multiètnic d’un club que havia estat creat, teòricament, per combatre en defensa dels drets dels treballadors de Banja Luka independentment del seu origen ètnic.