El 18 de febrer de 2004, la darrera vegada que la selecció espanyola va jugar a Catalunya, Pasqual Maragall era president de la Generalitat i Josep Lluís Carod-Rovira acabava de renunciar al seu càrrec de conseller en cap després d’haver-se fet pública la reunió que havia mantingut amb la direcció d’ETA a Perpinyà.
A Madrid, José María Aznar ocupava els seus darrers dies en una Moncloa que tenia intenció de cedir a Mariano Rajoy. Uns plans que es van frustrar amb els atemptats de l’11-M i la sorprenent victòria de José Luis Rodríguez Zapatero, el mateix dirigent socialista que, de visita al Palau Sant Jordi uns mesos abans, havia promès recolzar la reforma de l’estatut que aprovés el nou Parlament de Catalunya, que va acabar amb una majoria del tripartit integrat per PSC, ERC i ICV.
Vista la velocitat de creuer que en els darrers temps ha agafat la política catalana, aquella Catalunya on la Roja jugava al Lluís Companys de Montjuïc contra el Perú amb unes graderies farcides d’afeccionats andins ens sembla gairebé de la prehistòria. Tot i això, els esdeveniments contemporanis al darrer partit d’Espanya al nostre país van suposar l’inici, amb la reforma estatutària i els fets que la van succeir, del procés independentista.
Durant els anys d’efervescència sobiranista, la selecció estatal va evitar Catalunya com tradicionalment havia fet amb el País Basc, on ja acumula més de mig segle sense jugar. 55 anys, per ser exactes. No cal ni dir que en aquella època el lehendakari era a l’exili i Francisco Franco regia els destins d’Espanya des del palau del Pardo.
Xavi Hernández, en l'Espanya-Perú de 2004, el darrer partit que, fins aquest dissabte, havia disputat la selecció estatal a Catalunya Foto: @DeChalaca
El retorn de la selecció espanyola a Catalunya és, doncs, un acte de naturalesa política. En els moments àlgids del procés, diverses organitzacions espanyolistes es van fer un fart de demanar que la Roja tornés a trepitjar territori català, conscients del potencial espanyolitzador que podia tenir aquest acte. La federació espanyola, però, va preferir evitar les tensions que el procés podia comportar per un partit d’aquestes característiques.
Ha hagut de ser el nou escenari sorgit a Catalunya, que alguns ja consideren obertament com un postprocés, el que permeti que la selecció estatal torni a jugar-hi. La decisió ha despertat l’entusiasme de l’unionisme (per certificar-ho, només cal veure com el popular Josep Bou lluïa, entre ufanós i provocador, la samarreta de “la Roja” durant la celebració de les dues-centes edicions del FAQS) i ha provocat un tímid intent d’apropar-se a la realitat local amb la inclusió de frases en català en l’anunci promocional del partit, molt en la línia de la taula de diàleg, però poc realista vista l’ofensiva judicial contra el català a l’escola.
Tots aquests elements fan de l’Espanya-Albània d’aquest dissabte un partit polític. Curiosament, aquest enfrontament entre les seleccions espanyola i albanesa no és pas el primer que té aquesta dimensió que transcendeix l’àmbit de l’esport. Més aviat tot el contrari, la història dels partits entre albanesos i espanyols està profundament marcada pel seu component geopolític.
La primera cita entre Albània i Espanya en un terreny de joc va arribar el 3 de desembre de 1986 en un partit classificatori per a l’Eurocopa de 1988 que s’havia de disputar a l’Alemanya federal. El matx va estar marcat per la geopolítica, ja que va servir per escenificar l’establiment, per primera vegada a la història, de relacions diplomàtiques entre Espanya i Albània.
En realitat, l’acord s’havia produït el setembre de 1986, curiosament, pocs dies abans que el Barça visités el país balcànic per enfrontar-se al Flamurtari de Vlora, però ambdós estats van voler fer coincidir la presentació formal de les credencials de l’ambaixador Luis Cuervo, a càrrec també de l’ambaixada espanyola a Belgrad, amb la disputa del partit entre les ambdues seleccions.
Amb aquest acord diplomàtic, Espanya establia relacions amb el darrer país europeu amb qui no en mantenia, seguint així la consigna del Consell d’Europa que, després de la mort d’Enver Hoxha el 1985, havia recomanat un apropament al país balcànic, i l’Albània socialista ho feia amb un estat al qual havia considerat un acèrrim enemic durant el règim franquista, ordenant fins i tot, durant aquell període, als seus representants no saludar cap diplomàtic espanyol i donar-los l’esquena en les recepcions oficials organitzades per tercers països.
El barcelonista Víctor Muñoz durant la disputa de l’Albània-Espanya de 1986 Foto: Facebook Retrospectiva del Deporte
Al marge de la qüestió diplomàtica, el partit també va ser històric perquè va ser el primer que es va retransmetre en directe fora de les fronteres d’Albània. El segon canal de TVE el va emetre a través d’un senyal que arribava des de Grècia i va permetre al món veure les múltiples consignes lloant el marxisme-leninisme i el Partit del Treball d’Albània que decoraven les graderies del Qemal Stafa, un estadi dedicat a la memòria d’un partisà, fundador del Partit Comunista d’Albània, que havia mort combatent per la llibertat del país durant la Segona Guerra Mundial.
Tot i que la selecció albanesa va desfermar l’eufòria del públic local que omplia el Qemal Stafa amb el gol inicial de Muça, poc abans de la finalització del partit Espanya va capgirar el marcador per acabar deixant-lo en el definitiu 1-2. Aquell primer precedent polític entre espanyols i albanesos va tenir continuïtat el 1991, quan ambdues seleccions havien de disputar un intranscendent partit a Tirana corresponent a la fase de classificació per l’Eurocopa de Suècia de 1992.
Malgrat que Espanya i Albània ja no tenien cap possibilitat d’accedir a la fase final de la competició, el calendari havia establert un Albània-Espanya pel 17 de desembre de 1991. Finalment, però, el clima d’inestabilitat que es vivia al país, que feia poc temps que havia deixat enrere el comunisme, va provocar que, el dia abans de la seva disputa, la UEFA decidís suspendre el partit.
A pesar que la federació albanesa pretenia disputar el matx, els greus incidents que es vivien al país, i que van comportar, entre d’altres, el saqueig de l’hotel on havia d’allotjar-se la selecció espanyola sub-21, van provocar la seva cancel·lació. Donada la seva intranscendència, el matx mai no es va arribar a jugar, en part, gràcies a la compensació econòmica que la UEFA va decidit atorgar a la federació albanesa.
El madridista Butragueño durant l’Espanya-Albània de la fase classificatòria per a l’Eurocopa de 1992, la tornada del qual no s’acabaria disputant per la inestabilitat al país balcànic Foto: @eibarsestaoX
Per si aquests antecedents no fossin suficients, Espanya i Albània van quedar de nou enquadrades al mateix grup classificatori pel mundial dels Estats Units de 1994. La selecció espanyola va haver de tornar, doncs, a Tirana el 22 de setembre de 1993. En aquella ocasió, la tensió que es vivia el 1991 semblava haver-se rebaixat amb l’accés del conservador Sali Berisha al poder que el convertia en el primer president no comunista del país, tot i el seu passat com a membre del Partit del Treball i com a cardiòleg de capçalera del mateix Enver Hoxha i de les elits comunistes del país.
El capitalisme salvatge que va imposar Berisha, escenificat per la crisi de les piràmides financeres que va conduir a una revolta popular el 1997, va quedar palès en l’Albània-Espanya de setembre de 1993, ja que la federació espanyola va explicar que va rebre un suggeriment de compra del partit. En un país que havia passat de l’ortodòxia comunista més extrema al capitalisme més salvatge, tot estava en venda, fins i tot els partits de la seva selecció nacional. Malgrat que Ángel María Villar va rebutjar l’oferiment, la selecció estatal va imposar-se igualment sobre la gespa del Qemal Stafa per 1-5, amb un hat-trick de Julio Salinas inclòs.
Per enèsima vegada, un enfrontament entre Albània i Espanya s’havia convertit en mirall de la situació social i política d’algun dels dos països. Una circumstància que es repetirà en el partit entre espanyols i albanesos d’aquest dissabte al vespre a Cornellà-El Prat. Un partit polític que vol ser el fidel reflex de la Catalunya de l’era post-procés.