Les llàgrimes de Manel Estiarte, Pedro García Aguado, Jesús Rollán, Miki Oca i companyia van fer pujar el nivell de l'aigua a la piscina Bernat Picornell de Montjuïc quan, després de tres pròrrogues, els italians es van acabar enduent l'or a la final de waterpolo dels Jocs Olímpics de Barcelona '92. El resultat final: un dolorós 8 a 9. Si bé, l'anomenada generació d'or va aconseguir la revenja quatre anys després, a Atlanta '96, en el que és l'únic or olímpic del waterpolo espanyol.

La víctima va ser Croàcia, a qui van superar per 7 gols a 5, passant de l'infern a la glòria i cobrant un deute que encara pesa a aquells carismàtics jugadors. Aleshores, les llàgrimes van ser d'alegria. Era l'última bala per a la majoria i no la van desaprofitar. L'equip va assolir uns nivells de popularitat mai vistos i es va convertir en un fenomen social sobre el qual s'han escrit múltiples reportatges i s'han gravat documentals. 

Fins i tot, els campions van arribar a desfilar per la firma Armand Basi a la passarel·la de moda Gaudí. Però no tot mereixia ser exhibit. I és que la nit i els abusos van jugar un paper central en les carreres d'alguns dels seus integrants, entre els quals destaquen García Aguado i Rollán. Van cremar la nit i es van acabar cremant també ells, com han lamentat públicament en diverses ocasions. Tot, amb el silenci còmplice de la resta del vestidor.

Text: Marc Orts