Genís Zapater, a Cambra d'Ase. Foto: Josep Maria Montaner

Genís Zapater (Matadepera, 1991) és un dels esquiadors de muntanya més destacats del país. Va créixer en el si d'una família amb molta tradició en aquest àmbit –el seu germà disputava la Copa del Món de Curses de Muntanya i el seu pare era un alpinista molt actiu del Centre Excursionista de Terrassa-. Després de passar pel Centre de Tecnificació i el Centre d'Alt Rendiment de Font-romeu –com la majoria d'altres esquiadors d'elit catalans- ara viu al Xalet de la UEC de la Molina ajudant –ell en diu “molestant”- als guardes, en Marçal i la Laura, encarregant-se de la llenya i “controlant” la mainada. Després d'encadenar dues victòries en cronoescalades –a Andorra i la Catalunya Nord- ha explicat a NacióMuntanya els objectius d'aquest hivern, de l'estiu i, en general, de la vida.

- Ha començat la temporada amb victòries a les cronoescalades del Pas de la Casa i Cambra d'Ase. Un inici immillorable...

- Bé, jo ho poso en dubte. Per una banda, es tracta de la part del calendari menys rellevant on difícilment coincideixes amb els millors. A més, especialment a Andorra em vaig sentir realment molt fort i superior a la resta. Són unes sensacions que, més aviat, hauria de tenir a mitjans de gener i, segurament, encara és massa aviat per tenir-les. Val a dir que a Cambra d'Ase, a l'Alta Cerdanya, ja vaig patir una mica més perquè era una cursa molt més llarga i la victòria ja va ser més difícil.

- Després d'aquestes primers curses... el test bo serà la Cronovallter el dissabte vinent?

- Els italians, que són els capdavanters en aquest esport, ho tenen clar. Van a competir quan saben que coincidiran amb els “bons”, independentment de si queda aprop o lluny de casa. Per això la Cronovallter serà important independentment que només puntuï per a la Copa Catalana de Verticals. Per algú com jo que estic a tocar dels millors però que no en formo part és imprescindible mesurar-me amb ells.

- Quins objectius es posa per aquesta temporada que acaba de començar?

- L'objectiu és intentar millorar una mica més –sé que no és fàcil- i estar al màxim a Font Blanca, la Copa del Món d'Andorra, a finals de gener. Aquestes proves, juntament amb els campionats d'Espanya de Cerler, seran clau per la convocatòria del Campionat del Món de Verbier.

- Es veu amb opcions de ser a Verbier?

- El gran objectiu és guanyar una plaça per al Campionat del Món. Però és difícil ja que al davant hi ha els quatre magnífics: en Kilian Jornet, en Marc Pinsach, en Nil Cardona i en Miguel Caballero. Com que la selecció es fa per cada prova –quatre esquiadors- i poder disputar la vertical o la individual és quasi impossible... veig més factible fer-ho a l'esprint, on la potència derivada de la meva complexió poden ser bones condicions per tal que em cridin.

- Ara parlava de la complexió... i sovint ho fa de pes. És un factor que el preocupa?

- És evident que tenir un cos tipus “armari empotrat” i no córrer tant a l'estiu com la resta no són condicions que ajudin. Tanmateix, no es tracta d'una excusa ja que hi ha esquiadors que han dominat l'esport a nivell europeu sent més grossos que la mitjana. Ara, a més, m'he aprimat una mica i això és jugar en una altra lliga.

- És d'aquells esquiadors que té ganes que passi la temporada de cronos per començar les individuals?

- Les proves agòniques, com les cronoescalades, m'agraden. Venia del món de la BTT que, en el fons, tenia una mica d'això. Tot i que m'adapto força bé a les individuals on es tracta de seguir el teu propi ritme, m'agrada el factor estratègic de les verticals. Llegir el moviment dels altres, tenir la “mala llet” de saber quan atacar etc.

- De Matadepera a la Molina passant per Font-romeu. Com ha estat aquest periple?

- Vaig començar fent BTT a Matadepera –un autèntic paradís- fins als 16 i 17 anys. Un pas breu per a les curses de muntanya va precedir el salt a l'esquí de muntanya, esport que ja practicaven el meu pare i el meu germà. Tan bon punt vaig acabar el batxillerat i gràcies al Centre de Tecnificació de la FEEC i a en Jordi Canals em va permetre fer la carrera de CAFE a Font-Romeu, escola de part dels millors esquiadors i corredors de muntanya catalans. Allà hi he estat cinc anys magnífics, vivint com un professional però també trobava a faltar una mica les arrels. Sóc un noi cosmopolita. Malgrat ser un boig de la muntanya també necessito activitat social: estar amb els amics, baixar a Barcelona... I, curiosament, aquí a la Molina ho he acabat trobant ja que no deixa de ser un entremig. Per una banda puc entrenar cada dia i, per l'altra, estar a prop de la colla de la Cerdanya, del Ripollès, d'Andorra.... A Font-romeu –on em queda entregar el projecte de final de carrera- m'hi hagués pogut quedar un any més però la família del Xalet de la UEC em té captivadíssim i el menjar d'en Marçal i la Laura em perd.

- Aquest estiu no ha disputat temporada de trail però en canvi ha participat al repte “Out Run the Sun” i ha viatjat a Nova Zelanda. Déu n'hi do...

- Ha estat molt bonic! L'estiu me'l volia prendre com una preparació de la temporada d'esquí. Porto molts anys estan molt sovint fora de casa competint i amb la pressió que representa, i crec que amb 23 anys no em puc permetre pensar això. I, a més, tenia ganes d'estar a casa, amb la meva àvia [somriu]. De cop i volta, la “família” d'Asics em convida a participar al repte del Mont Blanc. Jo no tenia cap intenció de córrer, simplement em motivava el fet de conèixer corredors importants –com avier Thevenard o o Laurent Ardito- amb qui només havia “coincidit” per correu electrònic parlant de proves de material.

Després, sabia que tenia una sessió de fotos de 17 dies programada per la marca però no en tenia ni idea d'on. Sóc tan despistat que me'n vaig assabentar pocs dies abans quan vaig rebre una carta amb el bitllet cap a Nova Zelanda. Tan bon punt el tenia vaig decidir canviar el de tornada i estar-m'hi un parell de mesos [riu]. Vam gravar un anunci que s'emetrà a Europa, Estats Units i Àsia i vam fer una bona sessió de fotos. Em va permetre conèixer tots els corredors d'Asics de Nova Zelanda i un d'ells, Clark Ellice, em va acollir quatre setmanes. Vaig tenir el millor guia possible i em va mostrar paratges que no surten a les guies turístiques. Ah, i córrer i entrenar molt, evidentment. Tot plegat, estar sol i a més de 25 hores en avió de casa, va tenir un punt de misticisme que em va fer reflexionar molt sobre un mateix i sobre tot plegat.

- Tornant al Mont Blanc, es diu que no es va poder completar el repte –van quedar a quinze segons- perquè va ajudar a salvar un animal...

- [riu] Sí i no. En algun relleu ja havíem tingut problemes –un company es va perdre- però jo havia aconseguir recuperar força i estàvem 4-5 minuts per sota del temps. Baixant cap a Courmayeur, en sortir d'un coll, vaig coincidir amb uns turistes asiàtics que havien vist com una cabra havia quedat enganxada a una xarxa. Només calia escalar quatre pedres per arribar-hi, però ho vaig fer amb molta cautela per no espantar l'animal i això em va acabar fent perdre més de quatre minuts.

Genís Zapater va guanyar el Km Vertical Kambraz. Foto: Josep Maria Montaner

- A banda d'esquiador, ha practicat moltes disciplines: curses, BTT, duatlons, triatlons... Què es veu fent Genís Zapater d'aquí a cinc anys?

- Segur que viuré a la muntanya. Actualment, gran part d'amics, la feina, passions i hobbies, tot... està lligat a aquest món. La muntanya em té boig, ben captivitat i tot el dia penso amb nous projectes. És una relació ambivalent: per una banda m'empresona –perquè no em deixa veure més enllà- però per l'altra, em fa sentir immensament ric.

- Fa tres anys deia que el seu somni era ser precisament un professional de la muntanya...

Cada vegada el veig més possible i, de fet, en part ja l'he complert. Hores d'ara treballo en una botiga d'esports, m'estic traient el títol de guia de muntanya i col·laboro amb el Xalet de la Molina. L'objectiu és arribar al dia que la pregunta “Què vull fer” i la “Què haig de fer” tingui la mateixa resposta.

- Abans parlava de nous projectes... En té algun que ja es pugui explicar?

- L'estiu vinent creuaré l'Atlàntic i estaré una bona temporada als Estats Units, entre Colorado i Utah. Vull conèixer com viuen la muntanya els grans mites de l'esport nord-americà. Córrer, fer BTT, escalar, nedar... i tot plegant vivint amb una família que havien estat professionals dels raids.