L’entrada de la dona als Jocs Olímpics Moderns no va ser un camí gens fàcil. Els mites i les tradicions de l’Antiguitat van tardar a canviar-se. Ja en els Jocs celebrats a Olímpia, no només no podien competir al costat dels homes sinó que tampoc tenien dret a presenciar-los.
                                                       
El Baró de Coubertin, impulsor dels Jocs Moderns, es va prendre gairebé al peu de la lletra aquesta afirmació. En paraules textuals afirmava que “la dona havia d’estar per mirar, aplaudir i coronar els guanyadors en lloc d’intervenir”. Tot i que dins el Comitè Olímpic existien veus favorables a la seva participació, Pierre de Coubertin es va mostrar reticent.
 
Els Jocs Olímpics d’Atenes de 1896 no hi havia presència femenina en cap prova oficial. Només en una cursa fora del programa olímpic hi havia una dona. Quatre anys després a París 1900, el COI va permetre a les dones tenir accés a dues competicions: el tennis i el golf. La tennista britànica Charlotte Cooper va ser la primera campiona olímpica. A Sant Louis 1904 i Londres 1908, les dones van participar només en esports d’exhibició.

  A Estocolm 1912, la dona augmenta la seva presència. Quaranta-vuit esportistes competeixen en natació, l’únic esport oficial en què podien. A Anvers 1920, tornen a quedar excloses dels Jocs. Davant una posició del COI totalment immobilista, les dones decideixen passar a l’acció i creen la Federació Esportiva Internacional Femenina. La francesa Alice Milliat va ser-ne la impulsora i va promoure uns Jocs femenins. Es van celebrar quatre edicions: París 1922, Göteborg 1926, Praga 1930 i Londres 1934. L’atletisme femení, vetat llavors pel COI, va comptar amb quinze proves. Dones de divuit països hi van prendre part.
 
Al COI no li va quedar cap més remei que claudicar i acceptar la participació de les dones als Jocs. A Amsterdam 1928, aquestes ja van prendre part, per primer cop en atletisme, a proves de 100 metres, 800 metres, salt d’alçada, llançament de disc i en els relleus 4 x 100. Un fet significatiu d’aquests Jocs va ser la no presència del Baró de Coubertin a la cerimònia d’obertura. La seva absència va generar moltes interpretacions, sobretot, entorn el seu rebuig a la participació de la dona en la competició d’atletisme.
 
Les dones augmenten després de la Segona Guerra Mundial

Després del parèntesi de la Segona Guerra Mundial, els Jocs es van tornar a celebrar a Londres el 1948. La participació femenina començarà a créixer exponencialment i es donaran passes endavant. A la ciutat anglesa, Alice Coachman, de nacionalitat americana, va obtenir la primera medalla d’or d’una atleta de color, a Melbourne 1956 l’esquiadora Giulana Chenal-Minuzzo es va convertir en la primera dona a fer el jurament olímpic, a Tòquio 1964 hi prenen part dones de països com Ghana, Nigèria o Malàisia. Mentrestant l’estat espanyol, immers en la dictadura franquista, no va deixar que cap dona tornés a trepitjar un escenari olímpic, després de la participació de les tennistes Rosa Torras i Lili Alvárez a París 1924, fins a Roma 1960.
 
Amb l’arribada de la Guerra Freda, la competència entre el bloc capitalista i el socialista s’accentua. La lluita per l’hegemonia mundial es trasllada al terreny esportiu. Des del bàndol soviètic, es desenvolupen polítiques més actives per fomentar la participació i la competència. No importa si la persona que guanya la medalla és un home o una dona, el més important és aconseguir-ne més que l’altre. En aquest context, s’incrementen el nombre d’esports i modalitats en què poden participar.

Barcelona 1992, el salt definitiu
 
El salt definitiu de l’esport femení es produeix els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. La fi de la Guerra freda comporta un acostament del COI amb la ONU. S’arriba a acords de col·laboració amb la Unesco, Unicef... per promoure conjuntament els valors de l’esport, i les dones entren dins aquest programa. Entre altres moviments s’organitza un grup de treball olímpic "Dona i Esport" amb la finalitat de potenciar l’esport femení. Per tant no és estrany que s’incrementés la seva presència. Dels Jocs de la capital catalana a Londres 2012 es va passar del 28,8% al 44,2%. A Amsterdam 1928 només eren un 9% i a Londres 1948, un 9,4%.
 
Amb tot, encara hi ha països que continuen mostrant discrepàncies sobre la participació olímpica de la dona. A Pequín 2008, Brunei, Aràbia Saudita i Qatar no van enviar cap representant femenina als Jocs. A Londres 2012, gràcies a la intervenció del COI que va entregar dues invitacions, dues dones saudites van disputar els seus primers Jocs Olímpics.