El Foot-Ball Club Internazionale, una de les entitats amb més història i tradició del futbol transalpí, va néixer el 9 de març de 1908 després d’una escissió al si del Milan Cricket and Football Club, l’actual AC Milà, provocada per la decisió de la federació italiana de prohibir la presència de jugadors estrangers al campionat nacional, una resolució que havia estat adoptada fruit de la pressió de diversos dirigents del club milanès. Aquesta circumstància va provocar que més d’una quarantena d’integrants del Milà abandonessin l’entitat per crear-ne una de nova que acceptés jugadors tant italians com estrangers.

El nou club, nascut en un cèntric restaurant de la capital de la Llombardia, va decidir adoptar els colors que lluïen al cel milanès la mateixa vesprada de la seva constitució i va ser batejat amb una denominació que reflectia la seva voluntat d’obrir les portes a esportistes de totes les nacionalitats. “Aquesta nit esplèndida donarà color a l’emblema del nostre club: negre i blau sobre el fons daurat de les estrelles. I es dirà Internazionale, perquè nosaltres som germans del món” van deixar escrit els seus fundadors.

Ben aviat, aquell Internazionale es va convertir en un club d’èxit fins al punt que, el 1910, en la seva segona temporada d’existència, es va proclamar campió d’Itàlia. Aquesta circumstància va accentuar la seva rivalitat esportiva amb el Milà, a la qual calia afegir una creixent clivella social que oposava els afeccionats interistes, majoritàriament d’origen burgès i benestant, amb els d’un Milà que es nodria bàsicament de les classes populars.

De fet, des de poc després del cisma que va separar-los, els interistes van començar a referir-se despectivament als afeccionats milanesos com a “casciavit”, és a dir, “tornavisos”, una denominació que feia referència a l’origen obrer i proletari de la majoria d’afeccionats del Milà. Aquests darrers, al seu torn, responien anomenant “baùscia” als interistes, un terme molt milanès que podria traduir-se per “fanfarró” i que al·ludia a l’origen social benestant dels seus rivals.

Paradoxalment, però, el seu substrat majoritàriament conservador i burgès no va salvar a l’Internazionale de la reestructuració del futbol italià que el feixisme va planificar després de l’ascens de Mussolini al poder. Al règim feixista no li agradava la denominació del club que, a parer seu, no respectava l’esperit tradicional italià que promovia el govern i recordava, de forma massa explícita, a la denominació popular que rebia la Tercera Internacional Comunista, coneguda també com a “Internazionale”. Aquesta eventualitat, acompanyada de la voluntat del règim de reduir el nombre d’equips per tal de fer-los més competitius, va acabar propiciant que, l’estiu de 1928, sis anys després de l’ascens de Benito Mussolini al poder, el FC Internazionale fos forçat a convergir amb la Unione Sportiva Milanese, el tercer club de la ciutat, per donar llum a la Società Sportiva Ambrosiana.

El nou Ambrosiana va ser batejat amb aquest nom en honor a Sant Ambròs, patró de la ciutat de Milà, una denominació que casava molt més amb la ideologia del règim que no pas la d’Internazionale. De fet, el club va abandonar la seva indumentària tradicional per passar a lluir una samarreta blanca amb la creu vermella de Sant Ambròs al pit acompanyada del feix romà, símbol del Partit Nacional Feixista, que també va ser inclòs a l’escut de l’entitat.

Curiosament, tot i que el gruix esportiu del nou club l’aportava l’antic Internazionale, la presidència va recaure en mans d’Ernesto Torrusio, antic president de l'US Milanese, segurament per la seva militància feixista de primera hora que l’havia portat a ser un dels fundadors dels Fascis de Combat a la regió de la Llombardia.

Malgrat que Torrusio només va estar una temporada al capdavant del club, el seu nom s’afegia al d’il·lustres dirigents, en la seva majoria líders polítics i empresarials conservadors de la pròspera i industrial Milà, que des del naixement de l’Inter n’havien exercit el seu càrrec de major responsabilitat.

La gestió de Torrusio durant l’any en què va ocupar la presidència va ser un autèntic desastre, especialment des del punt de vista econòmic, i va provocar que ni tan sols el seu pedigrí feixista el pogués mantenir en el càrrec. Per tal de salvar l’entitat, la jerarquia del règim va cercar complicitats empresarials i les va trobar en Oreste Simonotti que va realitzar una important injecció de diners i va assumir la presidència d’una Ambrosiana que també va modificar lleugerament el seu nom (de Società Sportiva a Associazione Sportiva) mentre recuperava la samarreta negra i blava original de l’Internazionale.

La maniobra va resultar ser tot un èxit, ja que l’equip va guanyar l’Scudetto, el primer que es disputava en el format de l’actual Serie A. Un títol al qual l’Ambrosiana va afegir els campionats de 1938 i 1940, així com la copa de 1939, un fet que va convertir a l’equip de Guiseppe Meazza en un dels més llorejats d’aquella època, juntament amb la Juventus, representant del poder empresarial de Torí, i el Bolonya, l’equip amb el qual simpatitzava el duce Benito Mussolini.

El que s’havia convertit, en aquell temps, en el principal club de Milà, va modificar novament, la temporada 1932-1933, la seva denominació per passar a ser conegut com a Ambrosiana-Inter. Un nom que evocava la seva evident continuïtat amb l’Internazionale, però que amagava qualsevol possible interpretació ideològica associada a la Internacional Comunista i que va ser permès, en part, perquè l'US Milanese havia decidit recuperar la seva condició de club independent, això sí, sense poder participar en les competicions oficials italianes.

Durant els anys del feixisme, l’Ambrosiana-Inter es va convertir en un equip poderós, que tenia en el Milà el “germà pobre” de la ciutat, i que suscitava l’odi de bona part dels clubs del centre i del sud d’Itàlia, especialment a la capital, fruit del xoc existent entre Roma i Milà, epicentres, respectivament, del poder polític i econòmic del país transalpí. Amb la derrota del feixisme i la fi de la Segona Guerra Mundial, el 27 d’octubre de 1945, l’aleshores president de l’entitat, el també empresari Carlo Masseroni, va anunciar que el club recuperava “de forma única i exclusiva” la seva històrica denominació d’Internazionale.

El període en què el club va ser conegut com a Ambrosiana va ser rescatat en ocasió del centenari de l’Inter, celebrat el 2008, quan l’entitat va recuperar la samarreta amb la creu de Sant Ambròs, una decisió que no va estar exempta de polèmica ja que va provocar, fins i tot, la denúncia d’un advocat turc que, després d’un partit de l’Inter a l’estadi del Fenerbahçe durant la Lliga de Campions, va considerar que era ofensiva pels creients musulmans. Més enllà d’aquesta controvèrsia, la camiseta amb la creu de Sant Ambrós evocava un període inesborrable de la història de l’Inter: la petjada que el feixisme va deixar-hi convertint l’Internazionale en l’Ambrosiana. Una denominació molt més digerible pel règim de Mussolini.