Mark Spitz (Estats Units, 1950) va haver d'esperar 36 anys perquè un altre nedador superés el seu rècord dels Jocs Olímpics de Múnic 1972. Set ors i set rècords mundials en set proves en uns Jocs perfectes pels quals encara se'l recorda. Per això i per un bigoti no menys perfecte. Un entrenador universitari li va prohibir deixar-se'l créixer i, des d'aleshores, es va convertir en el tret característic d'un atleta tan tossut com brillant.

El nedador que va millorar la gesta olímpica de Spitz i es va coronar com el millor de tots els temps és el seu compatriota, l'estatunidenc Michael Phelps. El 2008, va aconseguir vuit ors a Pequín, però es va quedar a 18 centèsimes del millor temps mai registrat en els 100 metres papallona que li hagués permès assolir el vuit i vuit de vuit. Els seus Jocs van ser millors, però no el seu bigoti.

Un exemple de la tenacitat de Spitz és la final dels 100 metres llisos de Múnic '72. L'australià Michael Wenden, campió olímpic i posseïdor del rècord mundial, era el gran favorit i el californià va valorar abandonar. Si bé, l'entrenador el va alertar que sense la modalitat reina no seria considerat el nadador més ràpid del planeta i finalment va trencar el rècord gairebé en un segon. Era quan es nedava sense casquet ni ulleres. L'única arma era el bigoti que, com va assegurar aleshores, li va desviar l'aigua de la boca per guanyar un punt d'agilitatdefinitiu.

Text: Marc Orts