Per a sorpresa de tothom, l'art és art. Està pensat per provocar, per fer-te pensar, per regalar-te plaer, per indignar-te o per ves a saber què; un catàleg de sensacions variat i contradictori. Un catàleg que tendeix a l'infinit i que, a més, sol ser tremendament subjectiu, perquè a tu aquella obra et dirà una cosa i al veí del quart segona li arribaran unes vibracions ben diferents. És complicat arribar a un acord de subjectivitats entre tots els receptors d'una creació. Per tant, qui vulgui pontificar sobre les virtuts o els defectes d'una composició com la que Miquel Barceló ha regalat al Barça pel seu 125è aniversari ha d'anar amb compte amb la seva vehemència o, com a mínim, no confiar gaire en l'objectivitat del seu parer.
En el cas del mallorquí, la valoració encara és més complexa perquè estem parlant d'un autèntic tòtem de la nostra cultura, un artista reconegut, envejat internacionalment, i que ha deixat mig món amb la boca oberta (sigui per admiració o per incomprensió). El Barça va demanar-li que interpretés el seu sentiment barcelonista a la seva manera... i ell ho ha fet a la seva manera, amb el seu estil i món interior, abocant sobre la tela tot allò que li venia al cap quan pensava en els colors blau i grana. Com ho va fer Tàpies fa 25 anys o com va fer Miró fa cinc dècades... Bé, fins aquí la ciència pura. A partir d'aquí, les opinions.
Malgrat entendre la missió i el personatge, a mi el resultat final m'ha transmès ben poca cosa. No em convida a celebrar els 125 anys, no m'incita a emocionar-me per la fita, i no m'empeny a entrar en l'univers Barceló. I no ho fa per tres motius principals que procedeixo a pintar.
En primer lloc, perquè el Barça és la pilota als peus, són els colors, és el moviment constant, sí: però per a mi també és una catalanitat supervivent i un sentiment nacional que, amb més o menys fortuna i atreviment, s'ha mantingut prou intacte durant la seva història. Que Barceló l'hagi obviat (potser perquè per a ell el Barça no significa exactament això, o no principalment això) em situa a una distància prudencial de l'obra. El Barça que s'ha pintat no acaba de ser del tot el meu Barça.
En segon lloc, perquè tot i tenir uns fonaments sòlids durant totes aquestes dècades, el club ha evolucionat i molt. Ja no és el de fa 125 anys. Ni tan sols és el que era fa 25 anys. I no ho és, en molts casos, per bé. Avui el Barça és un club molt més obert, molt més poliesportiu i, sobretot, molt més femení. Manté forts lligams amb el Barça del segle XX, és clar, però ja no és aquell Barça. I això no queda visibilitzat de cap manera en una obra que no aprofita l'oportunitat de dibuixar una institució que, 125 anys després, ja va molt més enllà d'un home i una pilota.
I, per acabar, perquè ni el propi club s'ha mostrat convençut amb l'aportació de Miquel Barceló a la seva història. Tan bon punt van començar a aparèixer les primeres crítiques, van sortir a matisar que l'obra no havia costat ni un duro als socis i que era un regal altruista de l'artista. Una intervenció feridora i que deixa en evidència a una junta incapaç d'abraçar plenament l'expressió artística de Barceló. Què venen a dir quan subratllen el cost zero del cartell? Que "sent gratis, és el que hi ha" o que "no cal que poseu el crit al cel perquè no hem gastat ni un euro"? Si fos Miquel Barceló, tant la primera com la segona interpretació em doldrien.
En qualsevol cas, són 125 anys, tu. Que l'art no ens atabali. La idea de Barceló agradarà més, agradarà menys (servidora), però, al cap i a la fi, ha estat exhibida per celebrar un fet majúscul. Sentim-nos orgullosos de seguir dempeus, tantes dècades després, i donem gràcies a déu per no haver d'encarar una nova polèmica artisticoblaugrana fins d'aquí a vint-i-cinc anys. Visca Miquel Barceló, visca el Barça i visca Catalunya!