El 16 d’octubre de 1968 una icònica fotografia presa a l’estadi olímpic de Ciutat de Mèxic, on dos atletes nord-americans alçaven el puny tot realitzant la salutació del Black Power, va fer la volta al món i es va afegir a les que aquell mateix any ens havien deixat revoltes com el Maig francès, la Primavera de Praga o les diferents lluites que els joves d’arreu del planeta protagonitzaven contra la guerra del Vietnam.
La imatge de Tommie Smith i John Carlos amb el puny aixecat, capcots al podi que els coronava com a medallistes olímpics mentre sonava l’himne dels Estats Units i descalços per protestar per la pobresa que assolava la població afroamericana del seu país, amaga un petit detall que és clau per entendre l’origen de la seva acció. Tant ells com Peter Norman, l’atleta australià que els acompanyava al pòdium, lluïen al pit l’emblema de l’Olympic Project for Human Rights, el Projecte Olímpic pels Drets Humans, una organització creada tot just un any abans, l’octubre de 1967, que pretenia traslladar el combat contra el racisme i pels drets civils a l’àmbit esportiu.
El gest de Smith i Carlos era la certificació del triomf d’aquell projecte compromès. Un acte que, malgrat els intents del COI per censurar-lo i la repressió que va comportar pels seus protagonistes, es va convertir, per sempre més, en la imatge per excel·lència dels Jocs de Mèxic de 1968. Precisament la cita olímpica mexicana va arribar en un dels moments àlgids en la lluita de la població afroamericana pels seus drets. El 4 d’abril d’aquell mateix 1968, l’assassinat de Martin Luther King, l’icònic dirigent del moviment pels drets civils, havia desfermat la revolta dels afroamericans, propiciant també l’auge del moviment de les Panteres Negres, la salutació del qual acabarien realitzant Smith i Carlos en plena cerimònia olímpica.
Abans, Luther King havia participat activament en la creació del Projecte Olímpic pels Drets Humans, una organització impulsada pel sociòleg Harry Edwards, membre del partit de les Panteres Negres i antic llançador de disc a l’equip atlètic de la Universitat de San José. El propòsit d'aquella nova estructura era combatre la segregació racial que existia en el terreny de l’esport tant als Estats Units com arreu part del planeta.
Aquell projecte, beneït, com hem apuntat, pel mateix Luther King, va aplegar nombrosos atletes afroamericans, entre els quals Tommie Smith i John Carlos, propers a les posicions de les Panteres Negres i membres del mateix equip de la Universitat de San José del qual havia format part Harry Edwards. El Projecte Olímpic pels Drets Humans va fer públiques quatre demandes al mateix temps que va anunciar que en cas de no ser satisfetes promouria el boicot dels atletes afroamericans als Jocs de Mèxic.
La primera de les reivindicacions era la prohibició de la participació de Sud-àfrica i de Rhodèsia a la cita olímpica si aquests estats continuaven mantenint règims de segregació racial contra la població negra. Aquesta demanda va trobar un ampli ressò més enllà dels Estats Units i va congregar el suport de bona part de les delegacions olímpiques africanes i de l’Europa de l’Est, que també van amenaçar de boicotejar els Jocs si es mantenia la invitació als estats que practicaven l’apartheid.
La segona de les demandes sol·licitava la restauració del títol mundial de boxa del qual Muhammad Ali havia estat desposseït arran de la seva negativa a servir a l’exèrcit nord-americà a la guerra del Vietnam. Amb aquesta reivindicació, el Projecte Olímpic pels Drets Humans evidenciava el seu suport al moviment contra la guerra, que esdevenia cada cop més ampli tant als Estats Units com arreu del món.
El tercer requisit implicava foragitar a Avery Brundage de la presidència del COI, en ser considerat pel Projecte Olímpic pels Drets Humans com un supremacista blanc que, a més, havia desenvolupat un paper clau durant la disputa dels Jocs de 1936 al Berlín del Tercer Reich nazi. Finalment, la quarta reivindicació exigia la contractació de més entrenadors afroamericans als diferents equips olímpics dels Estat Unitats després de constatar que la proporció de tècnics negres era pràcticament insignificant en comparació amb la dels atletes.
D’aquells quatre requisits per evitar el boicot, el Projecte Olímpic pels Drets Humans només va poder fer-ne realitat un: el que exigia la no participació de les delegacions sud-africana i rhodesiana als Jocs si mantenien la seva política de segregació racial. Després que, el gener de 1968, el COI hagués decidit mantenir la invitació a Sud-àfrica malgrat la seva política racista amb l’argument de posposar la seva exigència d’equips olímpics exempts de segregació pels Jocs de 1972, la pressió exercida pels atletes afroamericans i pels estats africans i socialistes va acabar provocant que el comitè organitzador de l’Olimpíada mexicana, tement el fracàs de la competició que havia d’albergar, exigís al COI que reconsiderés la seva decisió. En conseqüència, el 21 d’abril de 1968, el comitè olímpic va acabar excloent les delegacions racistes argumentant que el clima internacional feia “imprudent” que participessin en els Jocs.
Tot i que Muhammad Ali va continuar sense títol mundial ni llicència per boxejar fins al 1970, que Brundage va seguir al capdavant del COI, i que la nòmina d’entrenadors afroamericans no es va veure substancialment ampliada, el Projecte Olímpic pels Drets Humans va decidir, finalment, no boicotejar els Jocs de Mèxic.
La principal raó va ser la reconsideració de convidar als països que practicaven l’apartheid, tot i que n’hi va haver una de més prosaica que va ser la que argumentava que els atletes afroamericans que feia anys que es preparaven es veurien privats de demostrar les seves capacitats en una competició que centrava l’interès dels mitjans d’arreu del món.
La decisió final dels impulsors del Projecte Olímpic pels Drets Humans, igual que la de les delegacions africanes i europees de l’Est, va ser participar a la cita olímpica, sí, però aprofitar-la com a instrument en la seva lluita contra el racisme i en defensa dels drets civils. És en el marc d’aquest combat on cal situar l’acció de Tommie Smith i de John Carlos, que amb el seu gest van ajudar a internacionalitzar la lluita contra la discriminació de la població negra als Estats Units. Smith, que en aquells Jocs va batre el rècord mundial dels 200 metres i que havia exercit com un dels primers portaveus d’aquell projecte, va afirmar que la seva lluita era “per tota la Humanitat, fins i tot per aquells que ens neguen a nosaltres els drets”.
Que la defensa dels drets civils i polítics de la població afroamericana als EUA o la lluita contra els règims racistes arreu del món en l’àmbit de l’esport no era només responsabilitat dels atletes negres va quedar palès en el gest de l’australià Peter Norman, que també va voler lluir l’emblema del Projecte Olímpic pels Drets Humans quan va recollir la seva medalla al costat de Smith i Carlos, però també per la solidaritat que amb els seus compatriotes afroamericans van mostrar els integrants de l’equip de rem de la nord-americana Universitat de Harvard, tots ells de pell blanca, que havien estat seleccionats per representar el seu país als Jocs de Mèxic. Actes com els seus van posar en evidència que, més enllà d’un olimpisme caduc i complaent amb el racisme com el que representava Avery Brundage, hi havia un esport compromès amb la igualtat de drets. Un olimpisme pels drets humans.