“This is Nepal”, diuen! I mai tan cert, el que no passa aquí, no passa enlloc... I quan passa, ningú s’immuta.

El desordre i el caos de Katmandú ja queden lluny després d’unes hores d’avió, gran part d’elles, parats a la pista de l’aeroport de Delhi per reomplir dipòsits. Fa dies que Nepal té problemes de subministrament de fuel i gas ja que l’Índia els ha tallat l’entrada. Problemes polítics, no tan apartats dels que podem tenir nosaltres amb els veïns...

Els llums de l’avió estan apagats i puc relaxar-me tranquil·lament a analitzar aquestes setmanes passades mentre em miro, una i altra vegada, les fotos que he descarregat del facebook de l’organització. Sembla que faci un mes que vàrem marxar quan, en realitat, han estat 12 dies. 

El que fa especial l’Everest Trail Race, entre moltes altres coses, és que a part de les hores de competició on tothom busca els seus propis objectius hi ha una experiència vital, una vivència i convivència tan intenses que la converteixen en quelcom inigualable i inexplicable. 

No sé si és perquè repetia o perquè les meves companyes i rivals han estat d’un altíssim nivell, però enguany reconec que el fet de no jugar amb el factor sorpresa, l’hi he descobert, a la cursa, la duresa.

No són només les hores de competició, ni els 4-5 kg de motxilla, ni l’impressionant desnivell que salvem a diari, ni l’alçada. També és el fred de les nits, la humitat de la roba que et poses molla cada matí abans de competir perquè no s’ha assecat. És el llevar-se un dia rere l’altre i engegar a córrer. L’intentar engolir un menjar que segurament no t’entra però que saps que has de fer passar perquè el necessitaràs a l’etapa següent.

Han passat 5 etapes, hem corregut pels llocs més impressionants que segurament he trepitjat mai. Des de la 4a etapa que abans de sortir repeteixo que em dedicaré a seguir-li les passes a la Jo ja que tinc marge suficient com per mantenir-m’hi al darrere,  però és superior a mi. Cada dia surto i m’acabo animant, l’ambició competitiva té això... mai n’hi ha prou, si un dia li duia  27’, l’endemà en vull 50’ i el següent 1h10’.

Sincerament estic esgotada, no sé si més psicològica o físicament, suposo que una mica de les dues. Ahir a la tarda ja no se’m va posar massa bé el dinar i vaig abandonar una estona el finestral gegant del menjador del Lodge que ens mostrava amb ímpetu l’Amadablam, l’Everest i el Lhotse per estirar-me sobre el duríssim llit, tapada fins dalt amb tota la roba que vaig trobar. 

La nit ha estat llarga, conciliar el son a més de 3800 metres no és fàcil. Sortir del sac costa ja que a fora, l’aire fred es talla amb ganivet. Només d’obrir la porta de l’habitació sento l’olor de truita amb espècies. Els primers dies passava bé, avui ja em fa fàstic. Sé que haig de menjar però no puc... 

No em trobo bé! Passo pel metge, més per sentir-me una mica “mimada” que per res més. El mal de cap que tinc i el malestar no són res més que el resultat d’un cansament intens després de 5 dies de competició. Només queda una etapa. Si no passa res d’estrany revalidaré el títol. Però ara mateix em fa tanta mandra la darrera jornada que sóc incapaç d’emocionar-me encara. Em torno a repetir que em quedaré darrere la Jo que, tot i que em fa il·lusió guanyar les 6 etapes, si avui no puc no passarà res. 

Però donen la sortida i les tornes canvien, em vaig escalfant poc a poc i les cames encara es mouen amb prou lleugeresa. Després de la primera baixada, m’agafo amb calma el tram de pujada que ens tornarà a enfilar a més de 3800 ja per última vegada. Començo obrint grup amb la Jo i la Julia al darrere, però ràpidament ens trobem l’anglesa i jo soles. L’he examinat corrent aquests dies i sé que si la mantinc a ratlla pujant, la baixada és meva sense massa problemes. Ens acompassem i ens anem animant l’una a l’altra.

Coronem el coll, em giro per admirar per darrera vegada les muntanyes imponents que ens miren descarades i, suaument inicio la llarga baixada cap a Namche Bazar. Tot i que corro més ràpid que ella, em sento extremadament patosa i cansada. Em torno a quedar sola i els kms costen de passar. El que m’envolta és d’una bellesa grandiosa però ara mateix em costa d’admirar. Creuo el Hillary Bridge i li dic adéu amb la mirada, sé que significa deixar enrere el petit paradís, però ara m’empenyen les ganes d’acabar. 

Deixo enrere la baixada i entro als darrers 15 kms trenca-cames finals on sé que no em puc encantar. La Jo i la Julia van tan cansades com jo, però elles es mouen millor en aquest terreny. Aquell pensament del matí en què em plantejava que no passava res si avui no guanyava ha quedat allà, a la sortida, vull guanyar! 

Per fi arribo al CP2 i la veu dolça i confortable de l’Alba m’anima juntament amb el fuet i una mica d’aigua. No em distrec massa i marxo sentint els crits dels “guiris” que seuen relaxats a les terrasses dels lodges que anem creuant. 

D’acord, em dic, queden 6 kms pel CP3 i 3 més fins a meta. És qüestió d’anar restant. 

Crec que el fuet m’ha fet un bon tap a l’estómac, em fa mal. Sense adonar-me’n, de tant en tant baixo el ritme i m’haig d’esforçar a avivar-lo. Vaig restant kms com aquell infant que ratlla els dies del calendari esperant les vacances d’estiu.

De cop i volta, després de passar un pont, sento a l’altra banda que els “guiris” animen, em giro i... No pot ser! Són la Jo i la Julia. No els hi dec portar més de 3 minuts. Entro amb pànic perquè no sóc capaç de pensar amb claredat. Dec estar a 4 kms de meta, és molt difícil que em remuntin gairebé 1’ al km, però això no ho sé veure en aquell moment i, per un instant, torno a tirar la tovallola i em dic de nou que si avui no guanyo no passarà res, que l’Everest Trail Race ja és meva.

De sobte, em trobo al CP3, li dic 4 coses ràpides a en David i marxo amb pressa, m’empaiten! Passo el trencall de Lukla i vaig recordant els darreres kms. Em torno a animar, corro tot el que puc i camino quan es posa dret, miro de tornar a alleugerir-me a les baixades. 

Em giro, no venen... Em torno a girar incrèdula, no vénen...  
    
I entre córrer, caminar i girar-me sento la veu forta d’en Toni que diu: “Arriba la Comeeeet!”. En aquest moment aixeco la mirada i sento un calfred que em recórrer el cos, noto la pell de gallina. Saludo en Toni i l’Enric, en Marc ha vingut també a rebre’m, giro a l’esquerra i enfilo el carrer empedrat de Lukla que em porta fins a meta. L’Albert i la Vicky aguanten la cinta, de cop, tot es mou a càmera lenta, tinc la imatge del moment guardada a la retina. Agafo la cinta amb les dues mans i l’aixeco cap al cel amb totes les meves forces. Tanco els ulls, respiro a fons i em dic: “Ho has tornat a fer Comet, hi has tornat!”