Sol dir en Josep Cuní que la gent catalana és la del “sí, però no”, una versió mediterrània d’aquella indefinició gallega del pujar i baixar al mateix temps l’escala. Tot i que moltes veus del seu entorn ens anaven preparant per al que ha dit el President, una barroca versió catalana de la declaració eslovena d’ independència, això de suspendre-la sense haver-la declarat m’ha provocat el regust amarg que produeix el sentir-se driblat, imagino que semblant a la que sensació que es reflectia en tota la gent de bona fe que s’ha concentrat als entorns del Palau del Parlament pensant en sentir un solemne “Adeu Espanya”.

No ho ha dit o jo no ho entès, però després ho ha anat a escriure! Ell, tot el Govern, tots els diputats de Junts pel Sí i de les CUP què han anat a firmar? Diuen que una declaració d’independència... però això no ho havia d’aprovar el Parlament? En aquesta cerimònia de la confusió s’afegeix el govern espanyol que diu que no es pot fer una declaració així (però l’han feta!) i que no donen validesa al referèndum perquè “el recompte és irregular” (sic), ni a la llei del referèndum, posició aquesta última que els agermana amb el Govern català perquè tampoc aquí semblen prendre’s gaire en serio ni el que diu ni els curtíssims terminis que donava per a la declaració després de guanyar el sí en el referèndum de marres.

Com els hi ha dit des de les CUP, no han tingut agalles per ser conseqüents amb la llei que deien vàlida i amb el referèndum que deien celebrat, i amb això han deixat als peus dels cavalls tota la gent ja processada, alguns d’ells pendents de multes milionàries i altres en tràmit de respondre davant d’uns tribunals a de qui es burlat per qui no s’atreveix a consumar l’obra. Es veia a venir, quan ha dit que volia parlar de les conseqüències polítiques del que diu va ser un referèndum. No ha volgut recordar que del què parlava la llei era dels efectes jurídics del 1-O.

Mentre tant, les empreses amb seu a Catalunya que han marxat ara tributaran a altre lloc, i irònicament es produirà un sempre volgut anivellament de les balances fiscals per la via de deixar de cobrar el diner que marxava i que era una de les principals raons per voler separar-se d’Espanya. Tant de bo els efectes colaterals que ja ha començat a generar per a tothom convoqui a tothom a trobar una solució, que probablement ha de passar perquè marxin a casa tots els seus protagonistes, aquí i allà, un cop escrita aquesta surrealista pàgina de la història.