Si li haguessin preguntat fa uns sis anys on seria, segurament Núria Picas no s'hagués pogut ni tan sols imaginar el camí que l'ha portat fins a ser una esportista d'elit. De fet, potser no s'hagués plantejat tenir fills o integrar les llistes d'un partit polític. I en aquell moment, segur que tampoc s'hagués cregut que escriuria un llibre que ha perdurat, durant setmanes, dins del top 10 de les llibreries catalanes. La clau? Després de llegir les 249 pàgines que el composen, acaba essent la voluntat, el somni i la persistència. 

Picas, corredora de muntanya professional des del 2010, ja s'ha proclamat dues vegades campiona del món d'Ultra Trail World Tour, tot i que el llibre només en reflexa una i, en aquest camí, la seva passió per la muntanya li ha garantit un extens i nodrit palmarès, només somiat per aquells que es posen al límit. I és que, una vegada llegit el llibre, el lector no pot fer més que proclamar-se fan d'aquesta atleta, com a persona, però també com a professional, i pel que ha viscut, somiat i guanyat.

Des del principi de la lectura, només havent finalitzat el pròleg de Kilian Jornet, la veu de Picas en format de narrador en primera persona fa que el lector s'endinsi en els seus pensaments. “Tres minuts per a la sortida! ¡Tres minutos para la salida! Three minutes to go!”, i comença un relat plenament rodó que, malgrat realitzar anades i tornades en el temps, en format flashback i flashforward, acaba en un mateix punt; una Cavalls del Vent que va esdevenir la cursa de la seva vida. 

A mesura que avança el llibre, Picas també obre la porta a les seves interioritats, i explica alguns dels moments més feliços, però també més tristos de la seva vida. Un relat que, sigui per les emocions que transmet, per la felicitat o per la cruesa, porta els sentiments a flor de pell i apropa el lector a l'esportista i, sobretot, a la persona. En d'altres paraules, Picas s'obre tant que el lector pot arribar a sentir-se conegut, amic i familiar.

En aquest punt, la bagenca resident al Berguedà fins i tot planteja pensaments i filosofia entre les seves pàgines; parla del seu “esperit depredador” i descriu alguns moments en què, sense cap mena de dubte, va estar al límit. “És humà alegrar-se de ser viu quan els que t'acompanyen potser no han sobreviscut? És per l'instint de supervivència? És així la condició humana?”, es pregunta en un d'aquests moments. Però a Núria Picas li agrada viure al límit, ho va fer quan tenia només un any des de la finestra de casa seva, i ho va continuar, entre d'altres, al Nepal, en una de les darreres aventures.

En el rerefons d'aquest llibre, però, Picas envia un missatge molt clar a tots els lectors; l'amor cap als amics, la família i, fins i tot, les contrincants. En conjunt, respecte, respecte i respecte, i com ja avança el primer capítol, la il·lusió és la clau de l'èxit. Així doncs, Córrer per ser lliure no és res més que un camí personal dels molts que s'entrellacen i omplen els boscos. Però també ho és d'una persona que, amb un esperit molt positiu, carrega les piles a tots els seus lectors. Un llibre que és com un pou, un lloc on abocar-hi les vivències, sentiments i emocions, i un llibre difícil de superar perquè res està més lluny de la realitat. Segurament, i mai millor dit, es tracta del llibre de la seva vida.