En dos dies, Joan Laporta ha aconseguit tapar una de les grans crisis del seu mandat. En temps rècord, el president del Barça ha desviat l’atenció sobre un dels temes més escandalosos dels últims anys al club: l’ingrés de 350.000 euros d’un proveïdor de l’entitat blaugrana en un compte personal dels directius. En altres èpoques passades, no massa llunyanes, socis i aficionats barcelonistes estarien demanant el cap del president i dels seus companys per haver-se beneficiat furtivament de la seva posició. Però la resposta global ha estat mínima i, sobretot, rebaixada per la gegant cortina de fum que l’ha marginat en un últim pla d’actualitat: la possible destitució de Xavi.
L’endemà que tot l’entorn culer estigui parlant del préstec indegut, s’ha girat la truita. Ja no se’n parla. Però Laporta ha intentat apagar l’incendi amb un incendi encara més gros mediàticament. Hauria estat de primer de nuñisme que el president del Barça hagués anunciat un fitxatge de renom per tapar un conflicte. Però a falta de diners, i amb la impossibilitat d’escometre cap incorporació il·lusionant, s’ha decidit llançar pirotècnia sobre les flames preses per El Periódico el dimarts passat.
Aquesta setmana, el diari del grup Prensa Ibérica ha revelat que els membres de la junta directiva de Laporta van obrir un compte corrent mancomunat al Banc Sabadell per sufragar les despeses de l’aval que s’havia de presentar per llei per poder accedir a la presidència. En aquell compte, l’empresa ISL, proveïdora del club des del 2014, va ingressar-hi 350.000 euros. I ho va fer per ajudar certs membres de la directiva que necessitaven un favor econòmic. Ningú del club en va dir res fins que El Periódico ha destapat el cas i, ara, un cop fet públic, totes les parts han reconegut que aquests 350.000 euros van ser un préstec personal que l’empresa ISL va fer a diversos membres de la junta que no podien fer front a les despeses derivades d’un aval astronòmic de 124 milions d’euros.
Que una junta directiva en bloc se salti el codi ètic hauria de tenir conseqüències. L’article 4.10 especifica -i ho diu amb claredat- que “el personal del FC Barcelona no podrà acceptar o sol·licitar cap mena de benefici personal d'un proveïdor -o potencial proveïdor- la destinació del qual comprometi -o pugui comprometre- la seva imparcialitat i objectivitat”.
És una evidència, aleshores, que els directius que van acceptar el préstec d’ISL van incomplir el codi de conducta del Barça. I els altres que formaven part del compte mancomunat i que, per tant, van saber-ho en el moment que aquest proveïdor va ingressar els 350.000 euros, també ho van fer per no haver denunciat els fets al Departament de Compliance de l’entitat culer. És important el paper dels còmplices per mantenir ocult un cas greu. Ho va ser també amb el Barçagate i amb el cas Negreira, que no van aparèixer fins molts anys més tard pel silenci dels corresponsables, aquells que sabien allò que passava, però que no ho van denunciar per cap de les vies, ni dins ni fora del club.
El Barça és ara mateix un desori. Un vaixell a la deriva amb un capità que no està legitimat per continuar dirigint la nau. Laporta ja havia de marxar en el moment que es va demostrar que, essent president del 2003 al 2010, va pagar centenars de milers d’euros al vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres per unes feines encara per justificar, amagant-ho als seus companys de junta directiva. Allà, Laporta hauria hagut de plegar. És inadmissible que un club pagui diners a un membre d’un estament arbitral en actiu. Com també ho és haver acceptat diners d’un proveïdor del club, per molt que s’excusi en les quantitats inassumibles d’un aval de 124 milions d’euros que limitava l’accés a la presidència i la reduïa a una minoria elitista de socis rics del Barça.Tampoc és admissible el tracte a Xavi ni els cops de volant bruscos en la gestió.
I, per molt que el cas de l’entrenador hagi passat a primer pla mediàtic, incomplir el codi ètic per a un benefici personal -no del club, s’ha de recordar- és greu. A hores d’ara, l’única resposta oficial ha estat un comunicat breu reconeixent els fets, sense preguntes i sense aclarir absolutament res. Ningú dels protagonistes ha donat cap més explicació. Ni en públic, ni en privat. Ni Laporta, ni Ferran Olivé, el tresorer del Barça i responsable d’haver demanat personalment el préstec. Però ara ningú ja els pregunta sobre aquest assumpte. Han aconseguit que la pilota torni a ser el centre d’atenció.